Amb ulls de barri

Vaig créixer, com diu un dels testimonis francesos del documental "Un fotògraf a l'infern", de Llorenç Soler, sense parlar gaire d'aquells records familiars, remenant llibres i sentint música d'aquell mercat, el de Sant Antoni, on abans de la reforma tot era circular. Com l'economia, com la història.

Entre els llibres que el meu pare va comprar en aquell mercat hi ha una edició de "Deportación. El horror de los campos de concentración", editat el 1969, quan jo tot just tenia un any. El guardava en un moble amb la clau posada que el meu germà i jo teníem prohibit obrir. Recordo el llibre i l'impacte que em va produir veure les fotos de Mauthausen un dia que vaig remenar la biblioteca d'amagat. Devia tenir 12 o 13 anys.

"Recordo l'impacte que em va produir veure les fotos de Mauthausen. Devia tenir 12 o 13 anys."

No he oblidat el meu horror davant d'una realitat que per a mi, aleshores, i encara ara, és del tot incomprensible. No recordo parlar amb els meus pares d'allò, fa gairebé 40 anys, però si l'impacte de les fotos.

És clar que en aquell moble de llibres tancats amb clau també hi havia un llibre de sexe adolescent, sobre "morrejades", li deien "petting" en anglès, que als 12 anys també em semblava del tot incomprensible i que dins del meu món d'adolescent em cridava més fort. Després van venir els Pecos i les assegudes en un banc d'aquest parc. En definitiva, Montjuïc era un lloc on es on podia ser feliç.

Avui m'han encarregat un article sobre Francesc Boix i he tornat al meu carrer per fer fotos del lloc on va néixer i on jo vaig créixer sense saber qui era. Amb l'excusa de les fotos, he tornat a casa dels meus pares a buscar aquell llibre, he sopat amb la "mamà" i el meu germà i he pensat que, en aquest temps de biblioteques tancades, la seva, la del "papa", la que m'obria davant els nassos "El somní d'una nit d'estiu", no falla mai.