Per Carles Bosch la pel·lícula és "el mirall on espero que es miri l'espectador capaç de posar-se en la pell d'un altre. I, en aquest cas, l'altre és un pres, un grup de presos de les presons espanyoles, qualsevol pres. No els he triat jo, ha estat l'atzar: són els reclusos i recluses que es van apuntar al concurs anual de cançó que es fa entre els interns de les diferents presons de la comunitat de Madrid cada mes de setembre. La pel·lícula els acompanya durant un any, fins al setembre següent". "Una pel·lícula documental sobre l'amor i la pèrdua de llibertat; dos temes tan absoluts, tan comuns i tan universals no poden ser mai tractats a través de protagonistes sorgits d'un càsting, d'una selecció prèvia de personatges amb carisma i amb històries individuals gairebé de llegenda; perquè el valor absolut de l'amor i de la llibertat exigeix que els protagonistes siguin triats a l'atzar, com botons de mostra, com exemples qualssevol d'una història que els concerneix a tots. O que ens concerneix a tots, perquè tots coquetegem amb l'amor i tots coquetegem amb un món que un bon dia ens pot prendre la llibertat".