La llegenda té base cristiana, però beu de mites anteriors en què el drac és bo i la princesa és una deessa creadora
La llegenda de sant Jordi cristiana reverteix les arrels ancestrals de les cultures europees antigues

Deconstruint sant Jordi: la veritable història del cavaller que va matar el drac

La llegenda té base cristiana, però beu de mites anteriors en què el drac és bo i la princesa és una deessa creadora

Enllaç a altres textos de l'autor Carlos Baraibar, subeditor del "Catalunya migdia" i responsable de "Fets o fakes"

Carlos Baraibar

Subdirector de "La tarda de Catalunya Ràdio" i responsable de "Fets o fakes"

@carlosbaraibar
Actualitzat

A dia d'avui ningú pot assegurar que el personatge històric que ha arribat als nostres dies com el cavaller sant Jordi existís en algun moment.

Com tantes vegades passa, qui va fixar la llegenda que ha arribat als nostres dies va ser l'Església. En concret, el papa Gelasi, que al segle V va donar com a cert que havia existit un soldat romà, de nom Jordi, que després de convertir-se al cristianisme va ser torturat durant set anys. En aquests set anys, sant Jordi va morir i ressuscitar tres vegades, i va posar així les bases de la seva santedat.

La història la recupera al segle XIII Jaume de Voràgine, que compila l'anomenada "Llegenda àuria", on es recullen les vides dels sants, com explica Jan Grau, expert en tradicions catalanes i cultura popular.

"És en en aquell moment que sant Jordi es converteix en un cavaller, aprofitant que les històries de cavalleria i les croades estaven de moda. Transformat en l'ideal cavalleresc, sant Jordi lluita contra el drac."

El simbolisme del drac és clar: una bèstia formada per les parts més terrorífiques d'altres animals que encarna el mal i que desplega una tempesta de foc quan bat les ales.

El cavaller el derrota quan està a punt de menjar-se la princesa.

"La princesa és l'evolució de l'última verge del poble. La seva mort significaria la fi de la descendència de la comunitat."

Pel que fa a la rosa, és la representació que d'una cosa terrible en pot sortir una de bella. Sense demanar res a canvi, sant Jordi marxa i els que es queden es converteixen inspirats per l'heroica figura.


L'origen del drac i de la princesa que era deessa

Com sol passar, l'Església té molt a veure amb la llegenda que arriba als nostre dies, però en el cas de la lluita contra el drac i el rol femení, el simbolisme té arrels molt més profundes que explicaven tota una altra història.

En les èpoques precristianes i també prèvies a les migracions indoeuropees (uns 5.000 anys abans de Crist), existien al que ara és Europa cultures amb mitologies en les quals el drac de foc volador era la representació de la potència celestial, una energia còsmica que fertilitzava la terra per crear vida.

Aquesta figura, que era com un llamp, desencadenava les tempestes i "copulava" amb la terra, representada per les coves i el món de sota terra, la matriu simbòlica on neix la vida. D'aquí la visió del drac que viu a la cova.

Tot aquest imaginari ha arribat al segle XXI, per exemple, en illots culturals com el País Basc, on la deessa Mari i el culebró Sugaar (té molts altres noms) eren encara presents en la cultura oral de principis del segle XX i han estat recollits en diversos treballs, com el llibre del periodista Guillermo Piquero "El vientre de Mari":

"Aquesta serp masculina o drac no rapta dones, sinó que és l'amant desitjat de Mari, la deïtat femenina subterrània principal de la mitologia basca. Un retall cultural preindoeuropeu."

El gir de 180º que pateix la figura del drac, en aquest cas, té molt a veure amb l'arribada a Europa de cultures patriarcals guerreres des de les estepes asiàtiques (les migracions indoeuropees), que engrandeixen la figura del guerrer, el cavaller, que ha de derrotar la bèstia i que relega la dona a la figura passiva que ha de ser rescatada.

A partir d'aquest nou univers simbòlic indoeuropeu, guerrer i bel·licós (el guerrer o déu de la tempesta sempre derrotarà el drac, que simbolitza tot el que existia prèviament), es desenvolupen la majoria de mitologies europees patriarcals, amb uns déus personificats, masculins, agressius i violents, molt diferents dels que eren protagonistes en les cultures ancestrals.

Pel que fa a la religió cristiana, el gir en la figura del drac o la serp i la dona es veu al Gènesi, com interpreta Piquero.

"Al Gènesi, Eva (la dona) té una relació amb la serp i aleshores Jahvè condemna l'animal a caminar sobre la seva panxa. Això dona a entendre que abans la serp no reptava, sinó que volava, com el drac de foc volador de les mitologies antigues."

Aquestes migracions indoeuropees, que van reconfigurar el mapa social, geopolític i cultural, van tenir un gran impacte a Europa, però també a la vall de l'Indus. A tots dos llocs hi ha constància de pobles anteriors que convivien en certa harmonia en grans concentracions sense que calguessin muralles defensives o es professés un culte a la guerra o la lluita.

Actualment, les poques evidències arqueològiques d'aquest període quadren amb les proves genètiques que acrediten que aquest gran moviment de persones des de l'estepa pòntica cap al continent europeu es va donar al llarg de segles i va redefinir de dalt a baix el que érem i som actualment. Inclòs Sant Jordi.

 

ARXIVAT A:
CulturaCultura popular
Anar al contingut