Que el Barça havia tornat, ja fa temps que ho sabíem. Ho vam veure el dia del València. Tot i la derrota. Tot i la velocitat de la pilota. Tot i que va tornar de mica en mica.
Després de la terrible fase de desconnexió que va costar la Champions i tot l'avantatge que s'havia acumulat, fins a nou punts, aquest equip ha acabat tornant. I contra l'Espanyol ha confirmat el que ja havia apuntat en els tres últims partits. I de la millor manera. Amb velocitat, oportunitats i domini. Fins i tot ha tornat Neymar, que ja tocava.
Ha estat una bona notícia que, a més, ve acompanyada de la derrota de l'Atlètic de Madrid i de la salvació del Granada, l'últim rival d'aquesta Lliga.
Però encara queda un partit: el que donarà la Lliga.
Em van preguntar sobre el tema i jo deia que tindria un derbi tranquil. Estava convençut que no patiria pel resultat. Que les circumstàncies farien d'aquest partit, com a mínim pel que feia al resultat, una bassa d'oli. I és veritat que el resultat, el joc, el partit, ha estat tota l'estona al costat dels locals. Però tranquil...
No feia ni un quart d'hora que havien començat i ja m'enfilava per les parets. Feia molts anys que no veia un arbitratge tan lamentable com el de Gil Manzano. Ell solet ha aconseguit que el partit es neguitegés, s'embrutés, i que hagi tingut fases d'autèntica histèria. I això és només virtut de l'àrbitre, de la seva particular aplicació del reglament. Només en la primera part, un gol mal anul·lat, un penal no xiulat i dues (com a mínim) expulsions no executades.
És molt difícil ser àrbitre. Segurament és la feina més difícil del futbol. I necessites estar encertat, concentrat i tenir un punt de sort. I Gil Manzano ha tingut la virtut d'incomplir aquestes tres condicions, fet que m'ha tret de polleguera, a mi i als jugadors.
Segur que és una feina molt difícil, segur. Però te la compliques terriblement quan fas servir uns quants reglaments per partit. Un parell en la primera part i uns quants més en la segona. Quan xiules condicionat pels errors que saps que has comès. Quan et menges una targeta per no expulsar qui ja en tenia una. Quan arribes al vestidor i t'assabentes que t'has menjat un penal. I un gol mal anul·lat. I els jugadors no t'ajuden. I no controles el partit.
Tothom té un mal dia a la feina. I els àrbitres no en són una excepció. Però el que ha passat al derbi és una mica més gros que un mal dia de feina. Dubto que avui Gil Manzano dormi be. Té raons de sobres per no fer-ho.
Gairebé mai parlo dels àrbitres. I amb més raó no m'agrada fer-ho en la penúltima jornada de Lliga, amb el campionat en joc. Però és que això d'avui m'ha semblat excepcional. Realment no hi havia ningú més per a un derbi amb precedents calents i amb tant en joc? Suposo que sí. La pregunta és per què han designat aquest senyor.
I ja que parlo d'escalfors, quina falta d'intel·ligència emocional de Pau López en dir que voldria que guanyés la Lliga un equip de Madrid! Una relliscada que avui s'ha hagut de menjar uns quants cops i que dilueix les seves demandes de presumpció d'innocència davant la trepitjada a Messi en un dels derbis de la temporada. El mateix error que el del directiu que abans d'un derbi deia si fa o no fa el mateix, passant per sobre del que ha costat refer les relacions entre les dues institucions i tornar al dinar de directives. Esclar que en el cas del directiu és més comprensible. Té tan poques oportunitats de fer-se notar! I en deu saber ben poc, de futbol, vist el que diu i el que fa.