Set cites per a set dies: l'agenda cultural del director teatral Àlex Rigola

El director de teatre Àlex Rigola ha posat en marxa aquesta temporada el seu projecte més personal que ell mateix ha definit com "un somni teatral i un suïcidi empresarial". 

És la sala de teatre Heartbreak Hotel, que porta el mateix nom que la seva companyia, i que està al barri de Sants-Badal de Barcelona. Un antic magatzem dels anys 50 reconvertit en un petit teatre de només 72 localitats, on els actors i el públic estan a tocar i tot el protagonisme és per a la veu i la paraula. 

Aquesta primera temporada ha programat cinc obres de la seva companyia, com la que hi ara en cartell, "Who is me. Pasolini", que ell mateix ens recomana més avall.

La sala Heartbreak Hotel és un gir en la trajectòria d'Àlex Rigola que pot semblar radical per algú que va dirigir el Teatre Lliure (2003-2011), la Biennal de Venècia (2010-2016) i els Teatros del Canal (2016-2017) i de qui es recorden grans muntatges com "Titus Andrònic", "2666" o "Rock'n Roll".

Però, en realitat, és plenament coherent amb el treball de recerca que ha anat fent els últims anys, amb un teatre cada cop més artesà i més despullat d'artificis. 

I en aquesta línia van les set propostes culturals que ens fa Àlex Rigola per a aquesta setmana, la majoria, molt minimalistes: 

 
Divendres, 1: Festival Subsònic, L'Auditori de Barcelona

L'Auditori de Barcelona celebra 25 anys i posa en marxa un nou festival prenent com a base la música electrònica. La inauguració es farà amb una peça clau en la història de la música minimalista, "Music for 18 Musicians", de Steve Reich. La il·luminació, com a molts concerts i espectacles de dansa, la fa l'estudi català Cube. M'agrada molt tot el que fan i això tampoc no m'ho perdré. 

Dissabte, 2: "Who is me. Pasolini (Poeta de las cenizas)", sala Heartbreak Hotel

Una aproximació autobiogràfica, en forma de poema, a la personalitat grandiosa de Pier Paolo Pasolini. Un espectacle amb la presència d'un actor grandiós com Gonzalo Cunill i text que interpel·la l'espectador actual i que sembla mentida que fos escrit a finals dels anys 60. 

Diumenge, 3: CCCB, Barcelona

Diumenge al matí sempre és un bon dia per anar de museus. Tens el cervell net i això sempre ajuda. Ara que fa 30 anys, el CCCB segueix sent un lloc imprescindible. Sempre dic que la pitjor de les exposicions del CCCB sempre és inspiradora.

Estan pensades perquè els nostres cervells entrin en xoc. He dit CCCB, però també podria dir MNAC, MACBA o Fundació Miró. Tots ells, llocs molt inspiradors. 

Dilluns, 4:  "Perfect days", sales de cine

"Perfect days", de Wim Wenders, una altra proposta minimalista. La història d'un senyor que neteja lavabos explicada amb una narrativa molt interessant, en uns espais arquitectònicament meravellosos.

Una manera de recordar Tòquio, o de conèixe'l si no hi has estat. I al darrere, una història profunda que coneixes a partir dels petits gestos diaris del personatge protagonista.

Dimarts, 5:  "L'imperatiu categòric", Teatre Lliure

L'última estrena al Lliure de Gràcia és una peça molt ben escrita per la Victòria Szpunberg. Una obra divertida, punyent, de reflexió filosòfica fins i tot, amb dos grandíssims actors que, a més, estan esplèndids: Xavier Sáez i Àgata Roca. Us ho recomano moltíssim.

Dimecres, 6: Llibreria La Central, Barcelona

Us proposo una parada a la llibreria La Central del carrer Mallorca de Barcelona. O a la Finestres, del carrer Diputació. O a la petita "A peu de pàgina" del carrer Major de Sarrià.

Aturem-nos-hi i comprem poesia. I llegim-la. Llegiu Mireia Calafell, per exemple, amb una simplicitat en la paraula extraordinària que combina amb un valor estètic molt gran. O llegiu també "La princesa sou Vós" de Blanca Llum Vidal. És un text que sembla narratiu, però que no estaria escrit així si ella no fos poeta. Supura poesia per totes bandes. 

Dijous, 7: "Fallen leaves", sales de cine

Quina història més bonica la de l'última pel·lícula del finlandès Aki Kaurismäki! Un film que explora les possibilitats de redempció amb dos personatges forts, durs, d'extraradi, que viuen al límit, i que busquen com sobreviure. 

Aquest director és sempre una gran lliçó. Et recorda des d'una mirada poètica, i alhora molt dura, aquest món que està al nostre voltant i moltes vegades no veiem.