Rius, llacs i embassaments emeten grans quantitats de diòxid de carboni quan s'assequen
Vint-i-quatre equips de recerca de tot el món demostren que el fenomen és comú a tots els continents
Investigadors de diversos països han trobat una peça més en el trencaclosques del cicle del diòxid de carboni. Els rius, llacs i embassaments de tot el món emeten grans quantitats d'aquest gas quan s'assequen. La troballa s'ha publicat a la revista Nature Communications.
L'estudi és fruit del projecte de recerca internacional DryFlux, liderat per l'Institut Català de Recerca de l'Aigua (ICRA) de Girona, el Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona (UB) i el Centre Helmholtz de Recerca Ambiental (UFZ) d'Alemanya.
Els inicis es remunten a l'estiu del 2012, mentre es feia una campanya de mesures al Fluvià. Estudiaven l'alliberament de gasos d'efecte hivernacle en petites represes d'aquest riu. Van fer mesures també en parts del riu que estaven seques i així van fer un primer descobriment, explica Matthias Koschorreck, de l'UFZ:
"Els resultats ens van sorprendre; esperàvem una activitat biològica limitada per la falta d'aigua en aquestes zones, però alliberaven quantitats ingents de diòxid de carboni. Ens vam preguntar si això podria ser així també en altres ecosistemes del món i si estàvem passant per alt una peça important per entendre la regulació del diòxid de carboni atmosfèric per part dels ecosistemes."
Per respondre a aquesta pregunta, van decidir comunicar la troballa a investigadors de tot el món per organitzar un programa de mesures d'emissions en lleres seques a escala global.
Un procés igual a tot el món
Amb l'impuls de la xarxa DryFlux, es van fer mesures d'emissions de diòxid de carboni en lleres seques de rius, llacs i embassaments, fent servir un protocol comú.
Un total de vint-i-quatre equips de recerca d'arreu del món van decidir participar-hi i van aportar mesures d'ecosistemes de tots els continents, excepte l'Antàrtida.
L'anàlisi de les dades ha donat lloc a l'article, que permet la conclusió que exposa Philipp Keller, del Departament de Recerca de Llacs de l'UFZ i primer autor de l'estudi:
"Hem trobat importants emissions de diòxid de carboni procedents de zones seques dels ecosistemes d'aigua dolça a totes les zones climàtiques. Així que realment és un fenomen global."
Els mecanismes que porten a aquest alliberament són processos de respiració de microorganismes. I els factors que hi influeixen, com la humitat i la temperatura, són, essencialment, els mateixos a tot el món. Fins i tot responen igual els sediments d'un riu sec a la muntanya o una llacuna salada enmig d'una plana desèrtica.
Un procés que es retroalimenta
La recerca aporta noves dades i coneixements, però també interrogants, segons Biel Obrador, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB:
"El nostre estudi demostra que encara ens falten moltes peces per entendre del tot el cicle del diòxid de carboni a escala planetària, perquè hi ha molts petits engranatges que s'han d'entendre si volem predir com els ecosistemes respondran a l'actual increment d'aquest gas a l'atmosfera."
A més, l'escalfament global farà que les aigües dolces s'assequin cada cop més freqüentment en grans regions del planeta. Aleshores, emetran més diòxid de carboni, que potenciarà l'escalfament global.
Es tracta de processos de retroalimentació que cal tenir en compte i que ressalten la importància de reduir les emissions d'altres fonts.
