Nens i joves també pateixen "borratxera audiovisual" per les maratons de sèries

Un dels principals atractius de la televisió durant dècades va ser la cita setmanal davant l'aparell per veure el capítol corresponent de la sèrie preferida.

L'aparició dels vídeos i, sobretot, els DVDs, va permetre veure els capítols de les sèries quan et venia de gust i, també, veure'n uns quants de seguits, en una mena de marató.

La televisió per internet ha convertit aquesta possibilitat en un costum cada vegada més estès, també gràcies a l'estratègia de plataformes com Netflix, que des del 2013 estrena les sèries senceres, d'un cop.

La "borratxera audiovisual"

I aquest costum ha creat un nou problema: l'addició a les sèries, que el món anglosaxó ja ha batejat: n'hi diuen "binge-watching", que habitualment es tradueix com a marató de sèries, però que significa "borratxera audiovisual".

És un problema que afecta els adults, però també els nens i els adolescents: l'any passat més d'un terç dels programes més vistos en línia al món han estat continguts adreçats a ells.

És un consum audiovisual promogut per les plataformes, que encadenen automàticament els capítols de les sèries, i també les pel·lícules, i cal parar el reproductor per evitar-ho.

I, evidentment, amb els confinaments i les restriccions per la pandèmia, el 2020 ha estat un any especialment intens per a aquest fenomen, i també per a l'addició que comporta.

"Es persegueix tenir la gent enganxada"

Segons la professora de la UOC Elena Neira, els nens i també els joves tenen menys recursos per evitar caure en aquesta addicció:

"Els continguts per a menors s'estrenen en bloc, la temporada sencera tota de cop, a fi de generar aquest consum addictiu que els resulta tan rendible. El que es persegueix és tenir la gent enganxada, i encara més en el cas d'un infant, el consum del qual és compulsiu de manera natural."

Segons Diego Redolar, neurocientífic de la UOC, això passa perquè el sistema nerviós humà tolera malament l'espera, un mecanisme que és més freqüent en nens i joves:

"Els menors tenen menys capacitat de control, atès que en aquestes etapes inicials de desenvolupament hi ha diversos àmbits de control cognitiu que depenen de regions laterals de l'escorça prefrontal que no funcionen del tot, ja que aquestes regions encara estan en procés de maduració."

Per a les plataformes d'audiovisuals els línia, però, això no és cap problema, sinó ben al contrari una oportunitat de creixement, i per això estan intentant potenciar-ho.

Continguts interactius

En aquest sentit, la mateixa Netflix va fer una prova pilot fa tres anys: els nens havien de col·leccionar "patches", una mena d'insígnies, a mesura que anaven veient els capítols d'una sèrie.

Hi va haver queixes i es va descartar, però segons Neira, aquesta plataforma i d'altres estan desenvolupant eines i estratègies per augmentar la interacció:

"La interacció tendeix a generar molta més implicació, perquè permet més immersió a la història, és clarament una eina per generar addicció. Aquest recurs funciona molt més en el públic jove que en el públic adult: la maduresa dels adults limita la ludificació."

Temps per a tot

Redolar precisa que no hi ha res de dolent a mirar sèries, però recorda que el problema és el temps que pren a altres activitats tant o més necessàries que gaudir d'una bona sèrie:

"El perill rau en el fet que la persona deixi de fer activitats importants, com ara practicar exercici físic, sortir amb els amics o socialitzar, o perdi hores de son, per dedicar més temps a mirar sèries."

"Si això fos així, podria afectar el desenvolupament cerebral, atès que aquests factors tenen una importància crítica per a un desenvolupament correcte".