Mor el cantant i compositor Camilo Sesto als 72 anys
El seu representant ha explicat que ha mort a causa d'una fallada renal aquesta nit passada a l'Hospital Universitari Quirónsalud Madrid
El cantant i compositor Camilo Sesto ha mort aquesta nit als 72 anys. Així ho han comunicat persones properes a l'artista a través dels seus comptes oficials a les xarxes socials.
El seu representant, Eduardo Guervós, ha explicat que ha mort a causa d'una fallada renal aquesta nit passada a l'Hospital Universitari Quirónsalud Madrid.
L'artista, nascut a Alcoi, va iniciar la seva carrera musical a la dècada dels 60, tot i que la fama i l'èxit no li van arribar fins uns anys més tard.
Himnes com "Vivir así es morir de amor", "Fresa salvaje" o "Perdóname" el van portar a ser un ídol de masses als anys 70. Una dècada en què Camilo Sesto no va parar de facturar hits a través de discos.
D'ell també es recorda la representació de l'òpera rock "Jesucristo Superstar".
Camilo Sesto ha venut més de 180 milions de discos i va posar punt final a la seva trajectòria musical l'any passat amb un àlbum simfònic i recopilatori dels seus 50 anys als escenaris.
Amb la seva veu portentosa i el seu carisma escènic, va conquerir les Amèriques, va vendre desenes de milions de còpies i va arribar a actuar al Madison Square Garden de Nova York.
Als 80 i 90, la seva carrera, però, va anar decaient, mentre que, en canvi, les seves excentricitats i el seu amor per la cirurgia estètica el van fer cada cop més cèlebre entre els personatges de la premsa rosa.
Cançons discutibles, com "Padre nuestro", amb el papa Francesc, van formar part de la seva última etapa musical, que, amb el canvi de mil·lenni, ja havia encetat jugant amb els límits de l'autoparòdia.
El seu aspecte cada cop més fràgil i artificial no li va impedir, però, continuar fent concerts aquests últims anys, malgrat que el 2008 va anunciar el seu adeu dels escenaris.
El 2011 va rebre la Medalla al Màxim Orgull Hispà a Las Vegas, i després va ser la seva localitat de naixement, Alcoi, la que el va homenatjar doblement. Primer, amb la Medalla de la Ciutat, i després, posant el seu nom a un carrer.
La presentació d'un recopilatori de versions simfòniques i duets amb Marta Sánchez, Pastora Soler i Mónica Naranjo, entre d'altres, va ser una de les darreres aparicions públiques d'aquest cantant amb un talent només a l'altura de la seva extravagància.
