El president dels Estats Units, Joe Biden, a punt d'intervenir a la conferència pel clima de Glasgow
El president dels Estats Units, Joe Biden, a la conferència pel clima de Glasgow (Reuters / Erin Schaff)

L'emergència climàtica s'imposa com a cultura hegemònica a la cimera pel clima de Glasgow

A la COP26 ha cristal·litzat la supremacia cultural de l'emergència climàtica. El repte és que la velocitat del canvi socioeconòmic atrapi la desestabilització climàtica

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto46

Jordi Vilardell Gómez

Periodista de TV3 especialitzat en crisi climàtica i de biodiversitat

@JordiVilardell
Actualitzat
TEMA:
Crisi climàtica

"Estem cavant les nostres pròpies tombes."  "El nostre deure és estar al costat correcte de la història."  "Aquesta dècada determinarà les pròximes generacions."  "El nostre desenvolupament ecològic serà ampli i profund."   Aquestes són algunes de les frases que els màxims dirigents de l'ONU, dels Estats Units, de la Unió Europea i de la Xina han dit a la COP26. Màrqueting? Rentat verd? Potser, però l'emergència climàtica ha aconseguit l'hegemonia cultural.


Hegemonia cultural?

L'hegemonia cultural és un concepte que es refereix a la supremacia d'una cultura, que, en ser hegemònica, genera els valors i els comportaments centrals de la societat.

A la COP26, la supremacia cultural dels conceptes centrals de la ciència climàtica ha fet que també els utilitzin els dirigents mundials, i això genera dinàmiques noves.


Què s'ha acordat fins ara, si mirem l'ampolla mig plena

En la 1a setmana d'aquesta cimera pel clima de l'ONU s'han presentat molts acords i compromisos.
 

  • Un centenar d'estats han acordat reduir les emissions de metà un 30% d'aquí al 2030. És l'acció més útil per frenar l'escalfament a curt termini.
     
  • Un centenar d'estats, que acullen el 85% dels boscos del planeta, s'han compromès a acabar amb la desforestació. Entre els signants, la Xina, el Brasil, Rússia  i el Congo.
     
  • 40 estats han acordat eliminar l'energia de carbó entre el 2030 i el 2040.
     
  • 20 estats s'han compromès a acabar amb el finançament de projectes a l'estranger de combustibles fòssils.
     
  • 450 bancs i fons de pensions, els més grans del món, s'han compromès a utilitzar les finances per limitar les emissions de gasos d'efecte hivernacle.
     
  • La Xina s'ha compromès a fer el pic d'emissions abans del 2030, i el 0% abans del 2060.
     
  • L'Índia s'ha  compromès a un 0% d'emissions el 2070.
     
  • 40 estats han acordat alinear estàndards i inversions per fer la tecnologia verda més barata i disponible per a tots els països el 2030 (electricitat, vehicles elèctrics, acer verd, hidrogen i agricultura sostenible). Entre els signants, els Estats Units, la Xina, l'Índia, la UE, Austràlia i el Regne Unit.


I si mirem l'ampolla mig buida?

  • Els compromisos són insuficients. Si tots els països compleixen tots els seus compromisos, les temperatures augmentaran almenys 1,9 ºC a finals de segle, i es considera que el llindar de seguretat és 1,5 ºC.
     
  • Les emissions tornen a créixer amb força el 2021, després de la reducció del 2020, pel confinament per la Covid-19.
     
  • No és possible frenar l'escalfament si al mateix temps no s'acaba amb la destrucció de la natura. Escalfament i biodiversitat van junts.
     
  • L'incompliment de compromisos és habitual. Alguns dels acords presentats a la COP26 no són nous, i fins ara no s'han complert.
     
  • Els països rics es van comprometre, el 2009, a ajudar els països pobres amb 100.000 milions de dòlars anuals, però el Fons de Finançament encara no està disponible.


Perspectiva

Va ser el 2007 quan l'IPCC va afirmar, per fi, que era "inequívoc" que el clima estava canviant, que era a causa de les activitats humanes, que les tendències portaven a 6 ºC d'escalfament per a finals de segle, i que el temps per evitar-ho s'esgotava ràpidament.

En aquell moment, el Protocol de Kyoto (1997) establia que Occident havia contaminat i que els països pobres no tenien cap obligació vinculant. La Xina i l'Índia es consideraven part dels països pobres. Però aquests dos estats, i altres potències emergents, s'havien industrialitzat a gran velocitat, i la Xina estava a punt de convertir-se en la segona economia mundial.

A l'Acord de París (2015) es va establir que tots els països s'han de comprometre a reduir les seves emissions, amb compromisos majors dels països desenvolupats, compromisos voluntaris, però creixents en el temps, i transparents a la revisió internacional. I que s'ha de finançar els països pobres.

La COP15 de Copenhaguen (2009) es recorda com un gran fracàs, però ara sabem que va allà es va fonamentar l'Acord de París del 2015.


"Quan va ser l'ultima vegada que et vas colar en una festa?"

És el que li va dir Barack Obama a Hillary Clinton, mentre avançaven a tota velocitat pels passadissos de la COP15, a Copenhaguen, el 2009.

La conferència feia aigües i Obama acabava de saber que els líders de la Xina, el Brasil, l'Índia i Sud-àfrica estaven reunits d'amagat. El nou president dels EUA va decidir irrompre en aquella reunió amb la seva secretària d'Estat. Obama ho explica amb detall a les seves memòries.

"Vam entrar a la sala somrient amb un 'Tens un moment per a mi, Wen (Jiabao)? Senyors!  Els he estat buscant pertot arreu. Què tal si intentem arribar a un acord?' quan encara estaven estupefactes, amb cordialitat, i plantejant obertament el marge de tots plegats, el temps disponible, i l'escàndol si no hi havia acord."

Obama els va explicar que acabava de reunir-se amb els europeus, i que estaven d'acord a arribar a un compromís amb "responsabilitats comunes, però diferenciades", en què ningú no intentés treure avantatge competitiu, i amb un mecanisme de verificació transparent.

Obama va amenaçar els líders de la Xina, el Brasil, l'Índia i Sud-àfrica d'explicar-ho tot a la premsa si quan sortís de la sala de reunions ells seguien enrocats. El no-acord implicava, també, que no s'acordava el finançament per als països pobres.

Wen Jiabao va demanar-li la proposta per escrit, i Obama va sortir per tornar a parlar amb Angela Merkel, Gordon Brown i Nicolas Sarkozy. Els dirigents de les potències emergents van captar el canvi de situació, i Obama va declarar que havien arribat a un acord transitori, i va marxar directament cap a l'aeroport.


Els grans acords no es fan a la llum pública

El 2014 un pacte climàtic signat per Barack Obama i Xi Jinping, com a presidents dels Estats Units i de la Xina, es va convertir en el fil conductor de l'Acord de París.

El 2021 no s'han desplaçat a Glasgow ni el president de la Xina, ni el de l'Índia, ni el de Rússia. Però el president dels Estats Units, Joe Biden, i el seu homòleg xinès, Xi Jinping, tenen previst reunir-se per videoconferència abans que acabi l'any. Serà en aquella reunió, entre les dues grans economies i els dos grans emissors, on es podria produir algun avenç important.


La crisi climàtica ja impacta en tots els països

Ho ha documentat aquest agost l'IPCC, el grup d'especialistes de l'ONU. També documenta que la desestabilització climàtica es pot disparar de forma exponencial.

Tots els països necessiten aplanar les corbes de l'escalfament i de la destrucció de la natura abans no s'accelerin. I els impactes previstos per les pròximes dècades a la Xina i a l'Índia són especialment intensos.

En aquest sentit, la companyia d'anàlisi de riscos financers Verisk Maplecroft alertava al maig que "ja no hi ha" oportunitats realistes "per fer una transició ordenada dels mercats financers" perquè els dirigents polítics es veuran obligats a tirar del "fre de mà" per reduir les emissions i els inversors s'enfrontaran a l'impacte "cada vegada més pertorbador" dels fenòmens meteorològics greus.

"Les empreses i els inversors s'han de preparar en el millor dels casos per a una transició desordenada i, en el pitjor dels casos, per a una successió de canvis ràpids en sectors vulnerables".

També la crisi generacional es pot accelerar: el 52% de les emissions històriques s'han fet des del 1990, just quan s'acabava de crear l'IPCC, el grup d'especialistes de l'ONU. La major part de les emissions les han fet les generacions dels actuals dirigents polítics, empeses per l'actual model socioeconòmic.


Accelerar el canvi socioeconòmic

Els humans anirem més ràpid que la desestabilització del clima? Aquesta és la qüestió central. Fer canvis socioeconòmics profunds no és fàcil, ni ràpid. Ho veiem a Catalunya.

Encara és més complex a escala de la Unió Europea o dels Estats Units, amb 450 i 330 milions d'habitants, respectivament. I la complexitat és molt superior a la Xina i l'Índia, amb 1.400 i 1.300 milions d'habitants, respectivament. Per accelerar el canvi socioeconòmic global cal fer-ho de forma coordinada i col·laborativa.

Els economistes coincideixen que la mesura més efectiva seria una taxa al carboni, un fort impost al petroli, el carbó i el gas. La van reclamar el 2019, en una declaració signada per 27 Premis Nobel d'Economia, 4 antics presidents de la Reserva Federal nord-americana i gairebé 4.000 economistes més.

Urgeix una nova economia política i Glasgow hauria de ser un punt d'inflexió.

ARXIVAT A:
Crisi climàtica
Anar al contingut