La taca més inesperada
Enllaç a altres textos de l'autor
Ricard Torquemada
Periodista i analista en les transmissions dels partits del Barça a Catalunya Ràdio.
El currículum del millor Barça de la història es va tacar ahir a San Siro. No pas per perdre el partit, no pas per no marcar com a visitant, ni per rebre dos gols, ni tan sols per jugar malament i xutar només una vegada entre els tres pals. El pecat va ser trencar un element imprescindible de la personalitat d'aquest equip els últims cinc anys: no va competir com ho ha fet sempre. Aquest Barça ha jugat molt bé, però ha competit com ningú, tant en la victòria com en la derrota. Fins ahir, fins a l'anada dels vuitens de final de la Champions contra un Milan tendre que necessita grans obres com les d'aquesta eliminatòria per créixer. L'equip es va vulgaritzar des del primer minut, perquè va perdre l'entusiasme, l'agressivitat i la intensitat que vehiculen el talent individual i el pla col·lectiu blaugrana intransferible.
No va superar mai les barreres físiques ni la disciplina tàctica que els italians van aplicar per tancar els passadissos interiors, no va trobar superioritats numèriques per dintre, perquè Allegri va superpoblar la zona central a l'últim terç de camp, i tampoc no les va aconseguir per fora, pel treball i el sacrifici exterior de Boateng i El Sharaawy, i va perdre tots els duels directes a totes les zones del camp. Les segones jugades i la pilota dividida van pertànyer a l'entusiasme italià, però el Barça no va detectar l'emergència que proposava el disseny del partit. Va pensar que la paciència serviria per estovar el Milan i que les oportunitats de gol apareixerien per inèrcia, malgrat que cap jugador del migcamp no exhibia la seva millor versió. Ni Busquets pensava ràpid per activar la circulació, ni Xavi controlava els temps del partit, ni Iniesta s'atrevia a l'un contra un, ni Cesc es relacionava amb delicadesa i es desplegava en profunditat, ni Messi trobava els camins cap a l'àrea per convertir-se en verinós.
Un accident en una errada arbitral per unes mans de Zapata va engreixar el problema amb el gol de Boateng i l'equip es va esquerdar del tot, incapaç de rebel·lar-se contra una inèrcia que el devorava. El cos tècnic tampoc no va trobar solucions tàctiques per estimular el desenvolupament de l'obra i va recórrer als canvis més previsibles. Quan l'aparició d'Alexis podia convidar a aquell pla B que el Barça ha oblidat en les últimes setmanes, amb el xilè com a "nou petit" per fixar els centrals i obrir espais per l'acció de Messi, tot va quedar en un miratge, perquè el dibuix no es va modificar i el revulsiu va esdevenir intranscendent.
El millor d'aquesta taca en un brillant currículum és que l'eliminatòria concedeix una segona oportunitat perquè el Barça es retrobi amb les millors versions individuals i col·lectiva. I el currículum no perd les seves qualificacions brillants, ni el seu potencial inigualable, ni el talent que transmet. Tot això està viu i aquest grup se sent pessigat on més mal li fa, perquè té un deute amb ell mateix. Si és capaç de recuperar tot el seu patrimoni, l'eliminatòria està oberta, perquè el rival és tendre i no se sap si prou fiable en un gran escenari advers. Els equips especials també es poden equivocar, però sobretot estan preparats per corregir-se. No perdran l'oportunitat de fer-ho, malgrat que no puguin garantir la remuntada de l'eliminatòria.
No va superar mai les barreres físiques ni la disciplina tàctica que els italians van aplicar per tancar els passadissos interiors, no va trobar superioritats numèriques per dintre, perquè Allegri va superpoblar la zona central a l'últim terç de camp, i tampoc no les va aconseguir per fora, pel treball i el sacrifici exterior de Boateng i El Sharaawy, i va perdre tots els duels directes a totes les zones del camp. Les segones jugades i la pilota dividida van pertànyer a l'entusiasme italià, però el Barça no va detectar l'emergència que proposava el disseny del partit. Va pensar que la paciència serviria per estovar el Milan i que les oportunitats de gol apareixerien per inèrcia, malgrat que cap jugador del migcamp no exhibia la seva millor versió. Ni Busquets pensava ràpid per activar la circulació, ni Xavi controlava els temps del partit, ni Iniesta s'atrevia a l'un contra un, ni Cesc es relacionava amb delicadesa i es desplegava en profunditat, ni Messi trobava els camins cap a l'àrea per convertir-se en verinós.
Un accident en una errada arbitral per unes mans de Zapata va engreixar el problema amb el gol de Boateng i l'equip es va esquerdar del tot, incapaç de rebel·lar-se contra una inèrcia que el devorava. El cos tècnic tampoc no va trobar solucions tàctiques per estimular el desenvolupament de l'obra i va recórrer als canvis més previsibles. Quan l'aparició d'Alexis podia convidar a aquell pla B que el Barça ha oblidat en les últimes setmanes, amb el xilè com a "nou petit" per fixar els centrals i obrir espais per l'acció de Messi, tot va quedar en un miratge, perquè el dibuix no es va modificar i el revulsiu va esdevenir intranscendent.
El millor d'aquesta taca en un brillant currículum és que l'eliminatòria concedeix una segona oportunitat perquè el Barça es retrobi amb les millors versions individuals i col·lectiva. I el currículum no perd les seves qualificacions brillants, ni el seu potencial inigualable, ni el talent que transmet. Tot això està viu i aquest grup se sent pessigat on més mal li fa, perquè té un deute amb ell mateix. Si és capaç de recuperar tot el seu patrimoni, l'eliminatòria està oberta, perquè el rival és tendre i no se sap si prou fiable en un gran escenari advers. Els equips especials també es poden equivocar, però sobretot estan preparats per corregir-se. No perdran l'oportunitat de fer-ho, malgrat que no puguin garantir la remuntada de l'eliminatòria.
