La congelació d'un somriure
Enllaç a altres textos de l'autor
Ricard Torquemada
Periodista i analista en les transmissions dels partits del Barça a Catalunya Ràdio.
Faltava un quart d'hora per acabar el partit, el Barça guanyava per 0-2 i la felicitat envaïa el sentiment blaugrana. Hi havia motius per argumentar-la: una victòria on no havia guanyat en les visites anteriors, la recuperació del millor Alexis, la confirmació de la reconciliació de Cesc amb el gol, una segona part on s'havien corregit les disfuncions de la primera, la desitjada reaparició d'Iniesta i, sobretot, el retorn de Puyol per fer parella amb Mascherano a la Champions i diumenge contra el Madrid.
El futbol, sempre imprevisible i a vegades cruel, va admetre l'accident més retorçat. Puyol va saltar al segon pal per rematar una falta lateral i quan va caure va perdre l'equilibri amb un desenllaç molt dolorós. El colze no va suportar el pes del seu cos i es va luxar. La imatge era insuportable per l'espectador sensible.
El somriure blaugrana es va congelar i ja no es va fondre mai. El capità tornava a ser baixa la nit que havia escurçat a disset dies la recuperació d'una lesió al genoll que pronosticava una recuperació d'entre quatre i sis setmanes, una lesió que es va fer el dia que tornava a jugar amb una careta protectora per una fractura al pòmul.
Puyol transmet optimisme, encomana orgull i coratge, injecta ofici defensiu i és un guia competitiu. El Barça perd una altra vegada tot el que ell representa; però, a més, torna a deixar despullada una defensa afectada per la lesió de Piqué de cara al Barça-Madrid de diumenge. Vilanova haurà de recórrer un altre cop a Song, que encara està incorporant conceptes tàctics al manual de central, a més de les dificultats naturals que li suposa una posició que només pot ocupar en casos d'emergència.
Superat el cop, aquest capítol desgraciat no pot tapar el notable partit del Barça, sobretot a la segona part. A la primera, no va poder evitar l'habitual fase de patiment defensiu que sacseja el govern de partit dels blaugrana. El Benfica va aprofitar la impaciència blaugrana amb la possessió, la imprecisió en la combinació, la sorprenent necessitat de jugar en vertical sense haver madurat prou la jugada. A més, aquests factors impedien l'organització col·lectiva per una pressió eficient i la desprotecció de la línia defensiva.
En canvi, a la segona part, el Barça va corregir aquests problemes i va recuperar la seva personalitat pacient, aquella que hipnotitza el rival amb possessions llargues abans de canviar el ritme de l'atac. Messi va insistir a explotar una versió menor amb passades de gol. Com a Sevilla, va regalar-ne un a Alexis i va esquerdar la defensa portuguesa abans de connectar amb Cesc en el segon.
Alexis va recuperar l'atreviment en el cara a cara, la velocitat alta de pensament per triar la millor decisió, l'autoestima amb el gol, la puntualitat en la desmarcada i la valoració adequada de la protecció de la pilota, però a més hi va afegir una bona química amb un esmolat Jordi Alba a la banda esquerra.
El somriure es va congelar, però hi era i el podrem rescatar. Diumenge no hi serà Puyol, però el Barça tindrà el seu esperit i la seva mentalitat competitiva. El capità mai no desapareix, ni tan sols quan no hi és.
El futbol, sempre imprevisible i a vegades cruel, va admetre l'accident més retorçat. Puyol va saltar al segon pal per rematar una falta lateral i quan va caure va perdre l'equilibri amb un desenllaç molt dolorós. El colze no va suportar el pes del seu cos i es va luxar. La imatge era insuportable per l'espectador sensible.
El somriure blaugrana es va congelar i ja no es va fondre mai. El capità tornava a ser baixa la nit que havia escurçat a disset dies la recuperació d'una lesió al genoll que pronosticava una recuperació d'entre quatre i sis setmanes, una lesió que es va fer el dia que tornava a jugar amb una careta protectora per una fractura al pòmul.
Puyol transmet optimisme, encomana orgull i coratge, injecta ofici defensiu i és un guia competitiu. El Barça perd una altra vegada tot el que ell representa; però, a més, torna a deixar despullada una defensa afectada per la lesió de Piqué de cara al Barça-Madrid de diumenge. Vilanova haurà de recórrer un altre cop a Song, que encara està incorporant conceptes tàctics al manual de central, a més de les dificultats naturals que li suposa una posició que només pot ocupar en casos d'emergència.
Superat el cop, aquest capítol desgraciat no pot tapar el notable partit del Barça, sobretot a la segona part. A la primera, no va poder evitar l'habitual fase de patiment defensiu que sacseja el govern de partit dels blaugrana. El Benfica va aprofitar la impaciència blaugrana amb la possessió, la imprecisió en la combinació, la sorprenent necessitat de jugar en vertical sense haver madurat prou la jugada. A més, aquests factors impedien l'organització col·lectiva per una pressió eficient i la desprotecció de la línia defensiva.
En canvi, a la segona part, el Barça va corregir aquests problemes i va recuperar la seva personalitat pacient, aquella que hipnotitza el rival amb possessions llargues abans de canviar el ritme de l'atac. Messi va insistir a explotar una versió menor amb passades de gol. Com a Sevilla, va regalar-ne un a Alexis i va esquerdar la defensa portuguesa abans de connectar amb Cesc en el segon.
Alexis va recuperar l'atreviment en el cara a cara, la velocitat alta de pensament per triar la millor decisió, l'autoestima amb el gol, la puntualitat en la desmarcada i la valoració adequada de la protecció de la pilota, però a més hi va afegir una bona química amb un esmolat Jordi Alba a la banda esquerra.
El somriure es va congelar, però hi era i el podrem rescatar. Diumenge no hi serà Puyol, però el Barça tindrà el seu esperit i la seva mentalitat competitiva. El capità mai no desapareix, ni tan sols quan no hi és.
