Itàlia entre la "casta" i la renovació

Comentari de Vicenç Lozano, redactor d'Internacional de TV3, sobre la situació política d'Itàlia.
Enrico Letta, de 46 anys, és de centreesquerra i europeista. (Foto: Reuters)
Enrico Letta, de 46 anys, és de centreesquerra i europeista. (Foto: Reuters)
El vell president Napolitano ha fet el que podia fer amb l'astúcia i l'esperit de qui actua amb decisió perquè capta amb intel·ligència el clam d'una societat que exigeix renovació i una altra manera de fer política. Amb un sacrifici personal encomiable, auspiciant la seva reelecció, s'ha erigit en el garant que no hi hagi canvis traumàtics. Però al mateix temps escriu el full de ruta per a una transformació política que Itàlia ha de fer si aspira a un futur.

L'elecció d'Enrico Letta perquè explori la possibilitat de formar govern va en aquest sentit. No respon directament als postulats rupturistes de la "protesta indignada" de Beppe Grillo ni als cants de sirena del "jove" Matteo Renzi per "renovar" el centreesquerra. La designació de Letta trenca una tradició gerontocràtica i aporta aires nous a un càrrec, el de president del Consell de Ministres, que ha quedat desprestigiat per figures grises durant molts anys i per un Berlusconi que ha convertit els palaus del poder en alcoves amb escàndols dignes del paper cuixé.

Maquiavel com a autor de capçalera

Napolitano, en el discurs del seu jurament, va tocar els punts clau i la fibra d'una classe política, l'anomenada "casta", que sobreviu amb les tesis d'"El príncep" de Maquiavel com a manual de supervivència. Ningú es va voler donar per al·ludit quan va acusar de sordesa la vella nomenclatura dels partits polítics, disposats a seguir maniobrant, pactant, teixint trames d'interessos i corrupció per perpetuar-se en el poder.

Els polítics italians (i no només italians) són impermeables al clam social que reclama menys privilegis, reacis a un llenguatge més clar que deixi de banda les floritures florentines i abordi els problemes reals que la societat pateix en el seu dia a dia.

L'octogenari president dóna una última lliçó que els polítics tradicionals farien bé d'aprendre per fer els deures a temps o, encara millor, per fer-se l'harakiri, cosa que cada cop més l'electorat els exigeix.

Un paraigua per a Berlusconi

El nou govern Letta repetirà esquemes clàssics, però serà un govern de "llarga entesa" -ell mateix ho ha dit- que ha de nèixer amb vocació de servei.

Les ruïnes del Partit Democràtic i del Poble de la Llibertat de Berlusconi seran les bases d'un gabinet on els "savis " elegits per Napolitano tindran també una presència clau.

El perill de tot aquest tripijoc governamental és que Berlusconi, ara l'aliat, recupera l'oxigen que necessita per un blindatge judicial i que les guerres internes del Partit Democràtic poden erosionar, i molt, no només la credibilitat d'aquesta força política sinó la del mateix govern.

Un nou paraigua per a Berlusconi que de ben segur exigeix garanties i immunitat a canvi del pacte i una invitació al PD perquè es renovi i es recuperi de la trencadissa que ha acabat amb la dimissió del seu secretari general, Pier Luigi Bersani.

Grillo i Renzi auspicien el canvi

El còmic Beppe Grillo i l'alcalde de Florència, Matteo Renzi, són ara per ara els dos noms que generen més esperances entre els italians, que exigeixen profundes transformacions.

El Moviment 5 Estrelles de Grillo s'ha mantingut rígid i no ha cedit a les pressions per "mullar-se". L'electorat, quan toqui, jutjarà el seu paper, que per uns és irresponsable i per altres, trencador i coherent. No n'hi ha prou de dir només que els vells polítics se'n vagin a casa. A l'oposició, els "grillini" podran fer -sense la responsabilitat de governar- la campanya necessària per al definitiu assalt al poder. No són pallassos com els acusen els mitjans tradicionals. Més de 8 millions de vots els avalen, i on governen han fet coses interessants i trencadores.

Pel que fa a Matteo Renzi, és l'esperança del PD i d'una part del seu electorat que ara es penedeix de no haver-lo votat a les primàries. Aires nous, joventut, idees renovadores però també els tics propis dels nadius digitals; una aposta per una economia amb aspectes neoliberals i l'admiració per polítics com Barack Obama o Tony Blair.

Itàlia -després de la paràlisi postelectoral- comença a moure fitxa en aquest tauler d'escacs europeu on les certeses d'ahir són discutides avui i on les medecines que es recepten als països malalts no fan sinó agreujar les malalties. Potser caldria canviar de metges perquè el diagnòstic és prou clar que és del tot erroni.