Euskadi en un quart d'hora
Diumenge d'eleccions a Bilbao. Amb Jordi Pons i el càmera Tristan Cardona anem al col·legi Iruartea, on ha de votar Patxi López, el candidat socialista a lehendakari. La quantitat de fotògrafs, càmeres i redactors amb micro incorporat que ens trobem no deixa cap dubte que és el líder que convoca més expectatives. Fins i tot hi ha un equip de la cadena Al-Jazeera. També hi ha el personal del col·legi electoral, els interventors dels partits i alguns electors -gent gran, la majoria- que compleixen amb el seu dret de vot a primera hora del matí. Una ambulància de la DYA arriba amb pacients amb problemes de mobilitat, que no han volgut renunciar a votar.
Patxi López es fa esperar. Agustín Sarrionaindía, "Sarri", de Ràdio Euskadi, vell conegut de la meva etapa de Madrid, em comenta que "siempre llega tarde. Y a veces, muy tarde". Tot esperant, em fixo en alguns grups de joves, a fora i a dins del col·legi, que no fan res, aparentment. Ni van a votar, ni esperen declaracions, ni tan sols parlen entre ells. Hi ha un punt d'ansietat en la seva mirada, quan se senten observats. De seguida m'adono que és un comitè de recepció de l'esquerra abertzale il·legalitzada per al candidat que més directament identifiquen amb el poder de l'Estat. Busco, com un reflex, l'Ertzaintza. Però no hi és. Hi ha una dotació de la policia local. Tres o quatre agents, a tot estirar.
Finalment, Patxi López arriba. Porta una camisa blanca i el típic somriure electoral. L'acompanya la seva dona i mà dreta en la campanya, Begoña Gil. Els envolten alguns col·laboradors i escortes. Ningú s'hi fixa, però en el moment que López entra al col·legi els joves s'apleguen i comencen a cridar. Entre les pancartes que ensenyen n'hi ha una que és una recreació del quadre més famós d'Edvard Munch, "El Crit". Denuncien l'anul·lació de llistes abertzales i titllen el PSOE i el mateix López de torturador i feixista. Les consignes ressonen a tot el col·legi, mentre els policies obren pas a cops i empentes. Fins i tot contra algun dels escortes, sense uniforme, que s'hi torna.
López sembla sentir-se mig responsable del desordre, i demana disculpes als membres de la mesa on ha de votar. Em sembla que són incidents prou greus, però ningú està gens alarmat. Hi ha una resignació passiva de la gent que hi ha al col·legi. Com si fos una fatalitat assumida. Una parella d'avis passa indiferent enmig de l'enrenou camí de l'urna. I una dona es limita a engegar "a la mierda" no sé ben bé a qui. Només trobo una expressió d'angoixa en un jove interventor del PP, amb la identificació del seu partit penjada al coll.
Els minuts que dura la votació del líder socialista es fan eterns. Quan surt de l'aula -una classe de pàrvuls, on els membres de les meses hauran d'estar asseguts en cadiretes mínimes durant tot el dia- la tensió torna a pujar, i el volum dels crits, també. Hi ha més insults, cops i empentes.
El candidat arriba al carrer amb penes i treballs, i la pressió física dels manifestants, que continuen corejant consignes, és substituïda per la dels micròfons. Patxi López amb l'acompanyament de fons dels crits sap que no pot fer allò tan suat de cridar la gent a participar en "la festa de la democràcia" i s'ho fa venir bé per dir, amb altres paraules, que cal que el poble basc cridi més fort encara a les urnes per fer callar els cridaners.
Quan els mitjans ja tenen el seu tall de veu, López marxa i torna el silenci. Els policies retenen alguns dels joves que han alçat més la veu o la mà durant els aldarulls per identificar-los. L'operació, des del seu punt de vista, ha estat un èxit: han triat el boicot a la votació del candidat que els garantia la màxima repercussió mediàtica.
Tristan, sempre amb l'objectiu en primera línia, m'explica que ha vist plorar un agent de la policia local. Comentem que sorprèn l'absència de l'Ertzaintza en un lloc on estava cantat que podia passar alguna cosa, quan veiem arribar un parell de furgonetes dels "beltzas", els antidisturbis de la policia basca. Van equipats amb casc, armilles protectores i l'arsenal habitual per dissoldre manifestacions. Amb molt bons reflexos, els meus companys fan un "stand up" davant d'ells per explicar, a la crònica que faran, que arriben tard. Quan el responsable del col·legi electoral veu arribar la tropa, els barra el pas -"Només faltaria omplir això de "beltzas", ara…" – i, tal com han vingut, trotant i en grup, se'n tornen a les furgonetes.
Avui potser tocava escriure un comentari més analític arran dels resultats de les eleccions basques. Però seran molts els que ho faran aquests dies, i amb més autoritat i coneixement que jo. Per això he preferit compartir un episodi viscut en primera persona, i que no ha durat més que un quart d'hora. Però concentrats en tan poca estona m'ha semblat identificar alguns dels desastres que mantenen enfangada des de fa dècades la política basca: l'exclusió, la por, la inhibició, la resignació, la incompetència, l'argument de la força i la incapacitat d'assumir el petit percentatge de l'argument de l'altre que fa possible imaginar un punt de trobada. El futur lehendakari, sigui qui sigui, té l'opció d'acomodar-se en aquest ambient tòxic, o bé de liderar una reacció, des de la política, que l'escampi definitvament.
Finalment, Patxi López arriba. Porta una camisa blanca i el típic somriure electoral. L'acompanya la seva dona i mà dreta en la campanya, Begoña Gil. Els envolten alguns col·laboradors i escortes. Ningú s'hi fixa, però en el moment que López entra al col·legi els joves s'apleguen i comencen a cridar. Entre les pancartes que ensenyen n'hi ha una que és una recreació del quadre més famós d'Edvard Munch, "El Crit". Denuncien l'anul·lació de llistes abertzales i titllen el PSOE i el mateix López de torturador i feixista. Les consignes ressonen a tot el col·legi, mentre els policies obren pas a cops i empentes. Fins i tot contra algun dels escortes, sense uniforme, que s'hi torna.
López sembla sentir-se mig responsable del desordre, i demana disculpes als membres de la mesa on ha de votar. Em sembla que són incidents prou greus, però ningú està gens alarmat. Hi ha una resignació passiva de la gent que hi ha al col·legi. Com si fos una fatalitat assumida. Una parella d'avis passa indiferent enmig de l'enrenou camí de l'urna. I una dona es limita a engegar "a la mierda" no sé ben bé a qui. Només trobo una expressió d'angoixa en un jove interventor del PP, amb la identificació del seu partit penjada al coll.
Els minuts que dura la votació del líder socialista es fan eterns. Quan surt de l'aula -una classe de pàrvuls, on els membres de les meses hauran d'estar asseguts en cadiretes mínimes durant tot el dia- la tensió torna a pujar, i el volum dels crits, també. Hi ha més insults, cops i empentes.
El candidat arriba al carrer amb penes i treballs, i la pressió física dels manifestants, que continuen corejant consignes, és substituïda per la dels micròfons. Patxi López amb l'acompanyament de fons dels crits sap que no pot fer allò tan suat de cridar la gent a participar en "la festa de la democràcia" i s'ho fa venir bé per dir, amb altres paraules, que cal que el poble basc cridi més fort encara a les urnes per fer callar els cridaners.
Quan els mitjans ja tenen el seu tall de veu, López marxa i torna el silenci. Els policies retenen alguns dels joves que han alçat més la veu o la mà durant els aldarulls per identificar-los. L'operació, des del seu punt de vista, ha estat un èxit: han triat el boicot a la votació del candidat que els garantia la màxima repercussió mediàtica.
Tristan, sempre amb l'objectiu en primera línia, m'explica que ha vist plorar un agent de la policia local. Comentem que sorprèn l'absència de l'Ertzaintza en un lloc on estava cantat que podia passar alguna cosa, quan veiem arribar un parell de furgonetes dels "beltzas", els antidisturbis de la policia basca. Van equipats amb casc, armilles protectores i l'arsenal habitual per dissoldre manifestacions. Amb molt bons reflexos, els meus companys fan un "stand up" davant d'ells per explicar, a la crònica que faran, que arriben tard. Quan el responsable del col·legi electoral veu arribar la tropa, els barra el pas -"Només faltaria omplir això de "beltzas", ara…" – i, tal com han vingut, trotant i en grup, se'n tornen a les furgonetes.
Avui potser tocava escriure un comentari més analític arran dels resultats de les eleccions basques. Però seran molts els que ho faran aquests dies, i amb més autoritat i coneixement que jo. Per això he preferit compartir un episodi viscut en primera persona, i que no ha durat més que un quart d'hora. Però concentrats en tan poca estona m'ha semblat identificar alguns dels desastres que mantenen enfangada des de fa dècades la política basca: l'exclusió, la por, la inhibició, la resignació, la incompetència, l'argument de la força i la incapacitat d'assumir el petit percentatge de l'argument de l'altre que fa possible imaginar un punt de trobada. El futur lehendakari, sigui qui sigui, té l'opció d'acomodar-se en aquest ambient tòxic, o bé de liderar una reacció, des de la política, que l'escampi definitvament.
