Els negrers catalans: el tràfic d'esclaus, una realitat amagada que surt a la llum

12 milions d'africans van ser portats al continent americà al llarg de quatre segles de tràfic d'esclaus. Un comerç, il·legal a partir de 1820, amb una participació de catalans com a inversors en les expedicions, capitans de vaixells i receptors de la mà d'obra esclava. Va generar una gran riquesa que es va invertir en banca, immobles i en la industrialització.

Un llegat ple d'ombres estudiat pels historiadors i que es dona a conèixer ara amb publicacions i amb documentals com "Negrers, la Catalunya esclavista" del programa Sense ficció de TV3.  El documental, emès aquest dimarts 14 a la nit, va aplegar de mitjana 435.000 espectadors, un 21% de quota, és a dir, un de cada cinc catalans que mirava la televisió va escollir el primer canal de la televisió pública.

A Catalunya, el segle XIX va ser el gran moment del comerç d'ultramar. Va generar uns grans beneficis que es van invertir en el sector financer, amb la creació de bancs que en alguns casos encara perduren; en la industrialització que arrencava amb força en aquell període i en el sector immobiliari, amb la construcció de grans edificacions.

Com els Porxos d'en Xifré, el primer gran conjunt d'habitatges que es va fer a Barcelona, edificat per l'indià Josep Xifré, enriquit a Cuba, amb una façana plena de símbols del comerç amb Amèrica.

Amb els capitals acumulats a ultramar, els indians van poder adquirir importants edificis com el palau Moja a la Rambla, convertida en mansió del navilier Antonio López, que a l'altra banda del carrer va fer edificar la seu de la Companyia de Tabacs de Filipines.

També va ser un dels fundadors del Banc Hispano Colonial, a la Via Laietana, creat per defensar els interessos de les colònies espanyoles.

El tràfic d'esclaus, en l'origen de moltes grans fortunes

L'origen d'algunes d'aquestes grans fortunes va ser el transport d'esclaus des de l'Àfrica a les colònies d'Amèrica. Il·legal des del 1820 i perseguit pels vaixells britànics, el tràfic negrer era un negoci arriscat però molt lucratiu.

Ho explica Gustau Nerín, professor d'Història d'Àfrica a la Universitat de Barcelona:

"Si el negoci sortia bé, fàcilment es podia doblar el capital invertit, no era equiparable a cap altra forma d'inversió. L'únic negoci que permetia un enriquiment tan ràpid era el tràfic d'esclaus. Sectors estratègics de la industrialització de Catalunya es van veure beneficiats pel tràfic d'esclaus."

Al segle XIX, 600.000 africans van ser portats en vaixells a Cuba. Els historiadors que han investigat una abundant documentació consideren que en un terç de les expedicions hi havia presència de catalans.

Entre ells hi havia els que invertien capital, des de Catalunya o bé com a propietaris de plantacions i ingenis sucrers a Cuba necessitats de mà d'obra; els capitans dels vaixells i marins; o els que estaven al capdavant d'algunes de les nombroses factories al llarg de les costes africanes on es captava, empresonava i embarcava els esclaus cap a les plantacions a Amèrica.

A partir de la il·legalització del comerç negrer, les operacions es feien amb el màxim de rapidesa per evitar ser interceptats pels vaixells anglesos que controlaven l'Atlàntic.

"Es podia arribar a carregar 400 esclaus en un vaixell en quatre hores i a tota velocitat marxar abans que pogués arribar un vaixell de la flota anglesa per capturar-lo", assenyala Nerín, que ha estudiat el fenomen de l'esclavatge a partir de les costes africanes.

A Espanya, la gran majoria de la burgesia i dels poders fàctics eren pro-esclavistes. Quan es produïa la captura d'un vaixell negrer, bona part de la societat establerta expressava el seu absolut rebuig, com va passar arran de la captura de la corbeta "Conchita", propietat de José Vidal i Ribas, pel vapor anglès Firefly, un fet commemorat en una pintura que conserva el Museu Marítim de Barcelona.

El tràfic d'esclaus, una maquinària de l'horror

Al llarg de quatre segles, el comerç esclavista va traslladar més de 12 milions de persones des del continent africà a través de l'Atlàntic cap a les plantacions d'Amèrica del Nord, el Carib i el Brasil. Amuntegats en condicions inhumanes a les bodegues de vaixells, que no estaven habilitats per al transport de persones, en viatges que podien durar dos mesos o més, la mortalitat era al voltant d'un quinze per cent.

Gustau Nerín qualifica aquest tràfic de persones com un crim contra la humanitat:

"Va ser una maquinària d'horror tremenda, potser la maquinària d'horror més gran que ha generat la humanitat. És impossible, realment, reparar això."

El tràfic d'esclaus i la immensa riquesa que va produir per als països colonialistes han estat durant molt de temps una realitat silenciada. La recerca històrica ha tret a la llum molta informació.

Ara es coneixen els fets i els noms dels seus protagonistes, en molts casos figures respectades com a prohoms i benefactors que, ara, han començat a caure dels pedestals. Això ha passat a la majoria de països. A Barcelona ho va simbolitzar el desmuntatge de l'estàtua d'Antonio López.

L'any 2021 es van fer al Born Centre de Cultura i Memòria les jornades "Esclavisme a Barcelona, una història silenciada" amb la presència d'alguns dels historiadors més destacats en aquesta recerca de tot el món, on es van plantejar el pes del tràfic d'esclaus en la creació de fortunes a Catalunya. Es va presentar molta informació sobre la manera en què el comerç esclavista es va mantenir malgrat el control per part de la marina anglesa i va generar grans beneficis i es van fer rutes per mostrar la petja a la ciutat d'aquestes inversions.

Actes de desgreuge i memorials de l'esclavisme

S'han fet actes de desgreuge, l'ONU i la Unesco han condemnat l'esclavitud i alguns caps d'estat europeus han demanat perdó en nom de les seves nacions pels mals provocats pel passat colonial. També s'han fet reclamacions econòmiques per part de països per reparar les conseqüències del tràfic esclavista.

S'han creat museus dedicats específicament a la memòria de l'esclavatge, com el Memorial de l'abolició de l'esclavitud de Nantes, que ofereix una àmplia informació sobre el tràfic d'esclaus, o el Museu internacional de l'esclavatge de Liverpool. També s'han fet memorials dedicats a les víctimes.

Per l'historiador Gustau Nerín, els actes de desgreuge i de perdó son un primer pas en el procés de reparació. En aquest sentit considera inacceptable que Espanya encara no ho hagi fet. Pel que fa a l'eliminació d'escultures i dels noms dels esclavistes, creu que hi ha el risc d'esborrar la memòria d'uns fets que cal recordar:

"Retirant estàtues hi ha el risc que, un cop treta l'estàtua, el fenomen s'hagi esborrat de la nostra memòria. Crec que és més important que la nostra memòria sigui compartida, de nosaltres i els que han estat víctimes. Més que esborrar el nom dels esclavistes, la qüestió seria que el fenomen de les víctimes es veiés també, que nosaltres també coneguéssim els noms dels esclaus, els noms dels vaixells i el que van fer. Si la ciutat de Barcelona ha estat construïda gràcies a la suor dels esclaus, seria bo que en algun lloc tinguéssim la imatge de l'esclau."

Els historiadors també consideren que cal una profunda reflexió col·lectiva sobre un llegat que perdura en forma de profunds desequilibris mundials que fan malviure milions de persones forçats a emigrar en busca d'oportunitats i que sovint només troben barreres.

Nerín considera que es tracta d'un gran deute pendent cap als països que van patir les conseqüències de l'esclavitud: "Hem de tenir consciència que hem estat amb un mecanisme econòmic terriblement injust que ha condemnat molts països a la misèria i hem de modificar les bases d'aquest sistema perquè els altres països tinguin una vida digna. Això ens ha de servir per situar-nos en una altra relació amb el món", assenyala.