Eleccions turques: la revenja de Taksim
Diumenge al vespre, els carrers d'Istanbul es van quedar buits. La gent es va recollir a casa per seguir els resultats d'unes eleccions històriques. I els únics que després van sortir a celebrar-ho van ser els kurds. I tampoc no gaires: la consigna de la direcció era mantenir un perfil baix. Jo vaig ser dels que no la vaig seguir. I vaig passejar-me amb alguns amics kurds, primer davant del centre del barri de Dolapdere, on les dones ballaven i cantaven. I després davant la seu de l'HDP de Tarlabasi, on joves i grans emocionats cridaven consignes enmig de les banderes que onejaven i de la llum de les bengales. Al final, vam muntar una caravana d'una dotzena de cotxes, i vam estar dues hores recorrent els carrers amb els joves mig cos fora agitant banderes, la música kurda a tot volum i tocant els clàxons sense parar. El fet més sorprenent era que, en passar, no només ens aplaudia la gent congregada als carrers dels barris pobres predominantment kurds. També érem saludats amb simpatia a barris burgesos com Nisantasi o Besiktas, barris on les banderes kurdes, fins ara, eren, per dir-ho suaument, força mal vistes.
Uns i altres tenen motius per estar contents.
Aquestes eleccions tenen un gran perdedor: el president Recep Tayyip Erdogan. I un gran guanyador: la democràcia turca. I pels estranys camins de la vida, el protagonista d'un fet tan històric ha estat un partit fins ara defensor dels drets del poble kurd, que s'ha sabut transformar fins recollir la veu de protesta de molts turcs no kurds: l'HDP o Partit Democràtic Popular.
L'HDP s'ha presentat amb un missatge progressista i renovador. Les seves candidatures eren plenes de dones: 268 candidates, més del doble que el CHP socialdemòcrata i kemalista i el triple que l'AKP o Partit de la Justícia i del Desenvolupament d'Erdogan. L'HPD ha fet una defensa incondicional de totes les minories: ètniques, lingüístiques, religioses, sexuals, econòmiques, etc. I amb tot això, i la seva promesa que no pactaria amb Erdogan, ha sabut recollit el llegat de les protestes del parc Gezi de fa dos anys: el malestar de la joventut i de sectors laics de la societat contra un Erdogan que no sols volia imposar-los el seu sistema de vida conservador i limitar les seves llibertats personals, sinó que cada cop es mostrava més obertament autoritari, intolerant i demagògic. En certa manera, podríem dir que els "indignats" turcs han votat HPD.
Erdogan ha pagat la supèrbia i brutalitat amb què va reprimir la protesta de la plaça Taksim, que va començar perquè uns quants ecologistes volien salvar uns arbres del parc Gezi. Si hagués escoltat i negociat, ara no seria aquí. Però va voler imposar, sense tolerar que ningú posés en dubte la seva autoritat, i hi van morir nou persones. Volia donar una lliçó als que s'havien atrevit a enfrontar-se-li, i aquest diumenge la societat civil li ha donat una lliçó a ell. La llavor de Gezi ha germinat. L'arbre ha començat a créixer.
I tot gràcies al peculiar sistema electoral turc, fruit de la dictadura militar i que ell no va voler canviar. Per entrar al parlament, els partits polítics han de superar la barra del 10% dels vots a escala estatal. Si l'HDP no hagués arribat a aquest 10%, no hauria tret cap diputat, i els escons de totes les circumscripcions on hagués guanyat haurien anat al segon partit més votat de cada lloc, en aquest cas l'AKP. I llavors el partit d'Erdogan hauria obtingut la majoria absoluta, no sols per governar, sinó també per canviar la constitució i establir un règim presidencialista. Aquest ha estat el seu objectiu ¿la seva obsessió¿ des de fa anys. I ha fracassat. No serà el president omnipotent de Turquia, com volia. El seu projecte d'una nova Turquia, queda, de moment, aturat. I tot perquè l'HDP, amb el vot de kurds i turcs plegats, ha sumat el 13% dels vots i 80 escons.
En aquestes eleccions, Erdogan s'ha saltat l'actual constitució, que estableix que el president ha de mantenir un paper institucional i neutral. S'ha mullat a fons fent campanya per l'AKP. I per primer cop en la seva vida ha perdut una elecció. Els que el coneixen diuen que mai es rendeix. Caldrà veure com reacciona. I quines cartes es guarda a la butxaca.
