Dones ludòpates: "Comencen més tard, fugen de la soledat, l'ansietat o l'estrès"

Després d'estar anys enganxada al joc i ocultant la seva addició, Montse Jiménez va veure que havia tocat fons:

"Vaig robar al meu marit, a la meva mare i a la meva filla. Fins i tot alguna cartera"

Va ser quan va decidir contar-ho a la seva parella, que la va animar perquè anés a teràpia.

No és l'habitual, perquè la majoria de les dones que demanen ajuda no arriben acompanyades. Bruno Cortés és psicòleg de l'Associació per a la Prevenció i Ajuda al Ludòpata de Madrid i en els grups de teràpia que porta gairebé tots són homes:

"Pels estudis sabem que entre un 35 i un 40 per cent dels addictes al joc són dones, però a les teràpies només en són un 10 per cent"

A més, "elles acostumen a venir amb més deutes perquè no han volgut parlar del tema. Han estat amagant la situació i el problema econòmic s'ha fet més gran", afegeix.

A les dones els costa més acudir a teràpia per vergonya i per por de ser rebutjades. "Tenen un gran estigma social i un sentiment de culpa més present", destaca Ana Estévez, professora de Psicologia de la Universitat de Deusto i membre del Consell Assessor del Joc Responsable.

Montse Jiménez apunta que "no és el mateix veure una dona jugant que a un home. No és el mateix veure un home borratxo que una dona.

Això passa amb totes les addicions." Recorda que, quan jugava a les màquines escurabutxaques, va sentir comentaris masclistes com: "mira, s'està gastant els diners que li dona el seu marit per comprar el menjar per als fills!"

Per,ò en canvi, "ells no es plantegen mai que es gasten els diners de la família", reflexiona aquesta exludòpata de 53 anys.

La professora de Psicologia Ana Estévez ha analitzat els perfils:

"Elles comencen més tard, fugen de la soledat, l'ansietat o l'estrès, mentre que els homes busquen emocions"

Diferents motivacions que també queden reflectides a l'hora de triar el tipus de joc. Les dones prefereixen els jocs que depenen més de l'atzar, com les màquines escurabutxaques, el bingo o la loteria. En canvi, els homes tendeixen a triar jocs amb més acció o més estratègics, com les apostes esportives o les cartes.

Sigui quin sigui el perfil, la clau per rehabilitar-se és reconèixer l'addició, diu Montse Jiménez:

"No m'avergonyeixo per tenir artrosi. Això és el mateix. És una malaltia, no un vici. Animo les dones que demanin ajuda, perquè tornaran a ser elles"

Però les teràpies estan dissenyades i dirigides als homes. "Estem treballant per intentar oferir tractaments específics i especialitzats per a dones jugadores on puguin parlar de temes que no surten amb tanta freqüència en el cas dels homes com la cura dels pares o els fills", explica Estévez.

També defensa que es facin campanyes de sensibilització per desmuntar tabús i perquè l'addició al joc en les dones deixi de ser una realitat amagada.