Descobreixen un refugi antiaeri oblidat de la Guerra Civil al Palau de la Generalitat

El refugi era tan secret i ocult que s'ha passat gairebé 80 anys oblidat.

El temps que transcorre entre la fi de la guerra i el seu descobriment fa uns mesos l'havia esborrat de la memòria i dels arxius. I només alguns avis, aleshores infants, podrien recordar les quatre parets de formigó gris i armat.

Des que se'n va tapiar l'accés des del carrer, en un lloc que no es pot revelar per motius de seguretat, mai més ningú hi havia entrat. Els últims ocupants podrien haver estat veïns del barri antic que, fins iniciada la postguerra, hi van deixar unes sabates, un braçalet, un tub de pasta de dents, un orinal... i fins a 19 grafits dibuixats a llapis a les parets del búnquer.

Perquè el refugi, tot i ser annex al Palau de la Generalitat, també va servir a la població civil per amargar-se dels bombardejos que queien sovint sobre Barcelona.

Després de les primeres bombes del destructor italià Eugenio di Savoia, el febrer de 1937, Generalitat i ajuntaments catalans creen, el juny d'aquell any, la Junta de Defensa Passiva, que hauria de ser l'encarregada de construir les defenses i refugis del país. S'acaben construint més de 1.400 refugis, la immensa majoria dels quals fets pels veïns de pobles i ciutats. Fora d'aquest llistat oficial, també se'n van projectar un centenar més de governamentals que, per la seva finalitat, havien de ser secrets. És el cas que ens ocupa.

La descoberta l'inicia al 2016, Josep Maria Contel, director del refugi de la plaça del Diamant i president del Taller d'Història de Gràcia, a Barcelona. A les seves mans arriben els plànols oficials del projecte de refugi del Palau de la Generalitat firmats el desembre de 1937 per Manuel Peris Vallbona, del Sindicat d'Arquitectes. Han estat desendreçats i oblidats durant anys en un servei municipal de l'Ajuntament, i un jubilat sap que Josep Maria Contel en farà un bon ús. Es tracta d'un projecte detallat que enllaça el refugi ja conegut de Palau amb un de més gran. Contel el lliura al subinspector Lluís Vivancos.

El que podia semblar una feina relativament senzilla es complica. Amb el suport de la unitat de subsòl dels Mossos d'Esquadra, fan les primeres prospeccions a la paret del refugi existent que hauria de connectar amb el projectat per Peris. Al soterrani s'hi accedeix per una escala metàl·lica, uns sis o set metres sota el nivell de carrer. Ocupa uns 60 metres quadrats en quatre estances que ja es van utilitzar com a arxiu fa uns anys. Ara només queden les velles estanteries de fusta i els noms -fets amb Dymo negre- dels temes que acollien, com, per exemple, "Estatut català" o "Informes de la Diputació".

En una de les parets groguenques hi troben les marques on haurien d'haver obert una porta, 80 anys enrere. Mai es va construir. És aquí per on busquen. Passen les setmanes fent prospeccions. Fins que, després de fer un forat de metre i mig de profunditat a la paret, se'ls obre al davant un passadís desconegut.

El túnel és antiquíssim, fosc, estret, laberíntic, inestable, ple de runa que dificulta, o directament impedeix, el progrés de l'equip dels Mossos. La complexitat de l'excavació posa en perill el projecte de recuperar el refugi. Però Contel encara aporta una altra troballa. Les fotografies on es veuen les obres del refugi, a cel obert, iniciades els primers mesos de 1938. S'hi veu el gran forat ja amb els encofrats de terra i les parets, fets de ciment armat. El refugi és autèntic i es va construir. Això, diu el subinspector Lluís Vivancos, els anima a continuar la recerca, obrint-se pas per l'enrevessada cova.

Després de setmanes desenrunant els 26 metres de galeria, troben una paret moderna que els barra el pas. A prop, sobre una antiga canalització de ceràmica, hi veuen dues inscripcions: "P. Pau" i "1645". L'arqueòleg de la Generalitat, Xavier Maese, diu que Pere Pau Farré era l'arquitecte municipal en aquella data, en plena Guerra dels Segadors, i el túnel, una via de sortida secreta pel personal del Palau. "No sabem on du", ens diu, perquè la construcció del refugi el 1938 va seccionar el túnel i no se sap per on continua.

Un cop enderrocada la paret que els barrava el pas, els llums frontals que els havien ajudat fins aquell moment es feien insuficients per il·luminar l'estança de ciment armat que s'obria davant d'ells. Una sala hipòstila ben àmplia, capaç d'acollir un centenar de persones. De 13,5 metres de llargària per 8,80 d'amplada. Però en lloc de columnes, el sostre era sostingut per quatre gruixudes parets. El sostre, també de ciment armat, s'alçava a 2,5 m. Per sobre d'ell, tres metres més de formigó encofraven l'amagatall de les bombes feixistes que queien al carrer.

Havien redescobert, per fi, el desaparegut refugi del Palau de la Generalitat.