10 anys sense TV3 al País Valencià: història d'una lluita social plena d'entrebancs

Eliseu Climent és un "totum revolutum". Editor, fundador i president d'Acció Cultural del País Valencià, porta tota la vida organitzant-ne a veure quina de més grossa. El seu cap no para, i la seva memòria reté fins a l'últim detall de la vida política, social i cultural dels últims 60 anys.

A mitjans dels 80 se li va ocórrer que estaria bé que TV3 arribara al País Valencià, un país que, despertant del franquisme, necessitava escola, cultura i mitjans en llengua pròpia.

Quan fa 10 anys que es van tallar les emissions, Climent ens explica com van ser les dues dècades de lluita, 20 anys farcits d'anècdotes i d'entrebancs polítics i administratius; una batalla entre els que negaven i els que reconeixien els vincles culturals i històrics entre el País Valencià i Catalunya.

"Deixa'm que comence pel principi. Jo un dia vaig a Catalunya i em trobe que estaven fent 'Dallas', però 'Dallas' en català. I dic: home, això és molt important! Important per al País Valencià, que en aquell moment estava en un procés de castellanització i en una situació nacional molt dèbil, i allò podia donar-li molta força."

"I vaig anar a parlar amb al president Pujol. Li vaig dir: 'Jordi, et demane un favor. Resulta que TV3 arriba fins a Tortosa, al Moncaro. Gira per favor el repetidor i que les ones arriben fins al País Valencià.' L'endemà ja estava girant. No sabíem quin abast tindria aquella decisió, i va dur a un dels moments més èpics del país."

La batalla de Sueca: "¿Y aquí qué precinto?"

En algunes poblacions del nord del País Valencià el senyal de TV3, per proximitat, arribava. El detonant, però, va ser una població de més al sud. A la capital de la Ribera Baixa, Sueca, un grup de 5 o 6 persones, entre les quals hi havia antenistes, un enginyer i un manyà, van començar a pensar que si al nord es captava el senyal del Moncaro, ells també el podien captar. I van idear un sistema domèstic d'antenes.

"Vam començar enfassant antenes a cases particulars, 5 o 6 antenes llarguíssimes", recorda Daniel Baldoví, un dels antenistes. "I ens enviaven la Guàrdia Civil. Normalment no enviaven gent de Telecomunicacions. Telecomunicacions enviava l'ordre i la Guàrdia Civil venia i precintava. Venien a les cases particulars i ens deien: '¿Y aquí qué precintamos?' I nosaltres els dèiem: 'Precinta l'endoll mateix!' I després nosaltres trèiem el precinte i ho endollàvem de nou. És que pensàvem que no hi havia cap delicte, nosaltres només volíem que la gent tinguera accés a un altre canal."

L'objectiu, explica Baldoví, era vore "Gol a gol", a la ciutat hi havia molts seguidors del Barça. També el temps, comenta, perquè "el donaven d'una altra manera, mostraven tota la Mediterrània i a mi això m'agradava. En aquella època feien 'Dallas'. I la gent deia: 'És que JR diu cullons!'. Els dies de bona propagació, la vèiem. Els dies que no hi havia propagació, estaves mirant un programa i desapareixia."

Com que el sistema d'antenes a cases particulars no tenia prou potència, en van idear un altre. El situarien a la part més alta de Sueca, a la muntanya de Sants. Van aconseguir que tots els tallers de la ciutat hi participaren i, un diumenge, va començar la construcció. L'enginyer fabricaria un microrepetidor casolà, el manyà la caseta per al repetidor, i els antenistes, amb corrioles, alçarien el primer repetidor de TV3 casolà.

"Va ser una època molt il·lusionant. D'hores i de voluntat n'hi dedicàrem totes i més. No pensàvem que el que allí vam començar a fer haguera tingut una repercussió tan gran."

"Era un moment que la gent volia expandir la seua llibertat d'expressió --afegeix Baldoví--, volien veure canals de televisió que no s'havien vist en la vida. Era tanta la voluntat que teníem tots de veure un canal en la nostra llengua!", conclou.

Trencar la llei de tercers canals, comprar els terrenys i guanyar-se els alcaldes

"Allò de Sueca acabà amb Solana, el ministre Solana, enviant un delegat a parar l'antena de Sueca. No ja València, no! El ministeri de Madrid de Solana. Vull dir que la cosa començava a ser prou grossa", recorda Climent.

El que va passar a Sueca va ser un detonant perquè Acció Cultural del País Valencià es decidís a organitzar la recepció de TV3 a tot el País Valencià. En aquell moment, explica Eliseu Climent, tenien dos problemes. Per una banda, la llei de tercers canals, segons la qual no podia passar d'una comunitat a una altra. I després, la situació de la societat valenciana, que estava en plena batalla de València, amb el blaverisme actiu i acusant TV3 de cavall de Troia, com un element de catalanització i imperialisme.

"Va haver-hi una reunió clau amb Josep Lluís Albinyana, que havia sigut president del Consell preautonòmic valencià. Ell portaria les qüestions jurídiques i nosaltres, l'agitació popular. El primer que vam fer va ser un comunicat dient que anàvem a posar 50 microrepetidors. Tancaven el de Sueca, nosaltres en posàvem 50! Però el més important va ser --segueix Climent-- que, aconsellats per Albinyana, vam posar una querella criminal contra el llavors delegat del govern, Eugenio Burriel."

La querella va arribar a Madrid i el director general de Comunicació, Francisco Virseda, els va citar a una reunió. Després de més de dues hores de negociació van arribar a un pacte: retirarien la querella criminal a canvi que TV3 arribara només a la província de Castelló, perquè, va remarcar Virseda, "Castellón ya se sabe".

I pel nord, per Castelló, van començar.

Toni Royo era en aquell moment delegat d'Acció Cultural a Castelló i un dels responsables de la compra, i bescanvi, del terreny que d'una manera entre miraculosa i atzarosa acolliria el repetidor del Bartolo.

La muntanya del Bartolo està situada al desert de les Palmes, a Castelló. Els terrenys que va comprar ACPV per a la instal·lació del repetidor pertanyien a una aristòcrata de Sevilla coneguda com la "Marquesa". El problema era que en aquells terrenys hi havia una creu, la creu del Bartolo, i una entitat religiosa no volia que el repetidor la tapara. Així que la mateixa entitat es va encarregar de negociar un intercanvi de terrenys amb el veí del costat.

Potser va ser la providència qui va vetllar per aquell intercanvi, però el fet és que els nous terrenys on s'ubicaria el repetidor ja no pertanyien a l'Ajuntament de Benicàssim, reticent a donar permís d'obres, sinó que, per només uns metres, pertanyien a la Pobla Tornesa. Aquell consistori era socialista, recorda Toni Royo, i el PSPV havia donat ordre de no donar permís a la construcció de cap repetidor, però a Castelló  "ya se sabe". La Pobla de Tornesa hi va donar llum verda sense cap problema.

Eliseu Climent somriu mentre ho recorda:

"Vam tenir l'encert de buscar un dia, el 5 de març, que jugava el Barça contra el Juventus, i anunciàrem que es donaria per TV3. Tot Castelló sintonitzant TV3! A més hi havia Platini, el mite! I ningú es va atrevir ja a tocar la televisió. I després de Platini, vingueren els altres repetidors."

El repetidor que donaria cobertura a les comarques centrals, el de Perenxisa, havia de comptar amb el vistiplau d'una comunitat de veïns el president de la qual era Vicente González Lizondo -líder d'Unió Valenciana-. Aquell permís semblava missió impossible. Però un dia, relata Eliseu, va rebre la trucada de Rafael Blasco, llavors conseller d'Obres Públiques del PSPV, i li va dir: "Eliseu, allò del Perenxisa ja està arreglat!"

A les comarques del sud, l'alcalde de Xixona, l'independent Lluís Garrigós, ho tenia clar. Governava amb una coalició amb el PSPV i des del primer moment es va sumar a la idea. Calia convèncer, però, la resta del consistori. I ell ho va aconseguir, a tots, diu, menys a una regidora socialista.

"Van ser uns anys agitats. Cada volta que anàvem a un plenari no sabíem mai com havia d'acabar. Jo estava predisposat a esta iniciativa i vaig dir ràpidament que sí", diu Garrigós.

"Jo no sé què recorda ell", explica Eliseu Climent, "però tardàvem a rebre el permís, no arribava. I un dia, quan mentre eixa regidora socialista estava a alta mar viatjant a una fira del torró a l'Alger, el vam tenir".

Allò va ser un gol per l'escaire. Per això, quan Garrigós es va trobar cara a cara amb el governador civil, el socialista Eugenio Burriel, aquest li va llançar una amenaça.

"Només veure'm em va dir: 'A tu et tancaré a la presó!' I jo li vaig respondre: 'Home, abans m'hauràs de fer un judici o alguna cosa així!' Però és que ells eren conscients que havíem aprofitat un buit legal i que els anaven a cridar l'atenció, primer Lerma i després Guerra."

"Ara bé, el que allí estava dirimint-se no era la unitat de la llengua, no no. Allí el que estava dirimint-se era qui feia els anuncis o qui pagava el futbol i podia fer-se ric", aclareix Climent, per qui "després el temps ha demostrat que, efectivament, el patriotisme de molta gent es limitava a les empreses de publicitat".

Bartolo, Perenxisa i la Carrasqueta. Tot estava preparat per a la recepció de TV3.

Els precintes, les multes i la solidaritat popular: la Carrasqueta com a símbol

El 1987 van començar les obres del repetidor que donaria cobertura a les comarques del sud del país, el de la Carrasqueta. Abans, però, un jove periodista, Josep Mateo, havia acompanyat de manera gairebé secreta un tècnic de televisió per localitzar el punt més alt on situarien el repetidor.

"Quan vaig veure que, amb aquell aparellet que portava, captava el senyal, se'm va obrir el cor! Estàvem veient un programa de la televisió catalana, això volia dir que si es veia a Xixona, TV3 arribaria a totes les comarques del sud! A base de treballar molt i de molt sacrifici es van aconseguir els diners. I després les multes a parellades, perquè per una cosa o una altra hi havia una multa i per a la multa també s'havien d'arreplegar diners i pagar-la", es lamenta Mateo.

"Hi va haver un moment molt greu", detalla Eliseu Climent, "quan estava Barrionuevo de ministre de Transports. Va decidir tancar. I es tanca Castelló. El jutge va allà i diu 'sí sí, està tancat', perquè el precinte estava posat. I tancat estava, però havíem fet un pont."

"Ho vam decidir en una reunió molt difícil", recorda Toni Royo. "Eliseu tenia clar que a Castelló s'havia de fer un pont, com als cotxes. No trencar el precinte però continuar emetent. I al final tots vam dir que sí. Quan vam acabar aquella reunió, tornàvem amb cotxe Joan Francesc Mira i jo cap a Castelló i Mira em va dir: 'Ací ens tanquen a tots!'", exposa Toni Royo.

Aquell intent de tancament va conduir a una reunió al Ministeri de Transports a Madrid. Allí, relata Climent, hi va haver una petició desoïda i la primera multa milionària.

"Barrionuevo ens va demanar: 'Sisplau, tanqueu quinze dies i després torneu a obrir; només perquè es vegi l'autoritat del ministre.' I nosaltres, quan vam eixir, vam dir: 'Ací no tanquem, ni quinze dies, ni un!' I ens van posar 3 multes de 15 milions de pessetes a cada repetidor."

Seria, però, el govern del PP, amb Francisco Camps com a president, qui ensorraria Acció Cultural del País Valencià --propietària dels repetidors-- a multes econòmiques. Cada mes una multa de 100.000 euros. Fins que l'entitat va tancar els repetidors, ara fa 10 anys.

"Ací va haver-hi molta gent que es va mobilitzar i va pagar --primer els repetidors i després les multes-- amb uns bons que emetíem. Va despertar un moviment de solidaritat social mai vist abans. I moltes manifestacions i moments èpics com el de la Carrasqueta, on centenars de persones van resistir al seu tancament un dia de boira i pluja. Un Guàrdia Civil em va preguntar: '¿Qué hemos venido a hacer aquí?' 'Hombre -li vaig dir-, a cerrar TV3'. I em va respondre: '¿Entonces no veré más 'Ventdelplà'?' Això volia dir que TV3 havia arribat al sud, a casa d'un guàrdia civil que seguia 'Ventdelplà'", diu Eliseu.

"Jo estava allí aquell dia. Feia molta ràbia. Però com és possible que vegem la televisió del Japó i la de la Xina i no vegem una televisió en la nostra llengua? Com és possible, això? És que és increïble!", relata Josep Mateo.

"No es deia TV3, ací es deia "la catalana". I la gent no la mirava per ser en català, la mirava malgrat ser en català. I això els fotia, no volien que la gent mirara TV3 i l'entenguera, era una eina potent contra el secessionisme lingüístic. Però això de TV3 ha sigut un tema polític estrany.

"Un dels portaveus del govern de Joan Lerma era Ximo Puig. I llavors Ximo Puig era una de les persones que argumentaven el perquè no s'havia de portar TV3 al País Valencià. Molts anys després, Ximo Puig, quan estava a l'oposició, es dedicaria a argumentar a favor de TV3 i fins i tot a portar-la a Morella. Però ara, Ximo Puig és president de la Generalitat Valenciana, ja fa 5 anys llarguets, i continuem sense poder captar TV3", argumenta Toni Royo.

"Hem de tornar a posar-nos les piles en eixe tema", demana Eliseu Climent. "No només nosaltres, tots. Hauria de ser suficient el govern valencià per tenir un múltiplex, perquè, si no, no sé quin govern tenim! Però, en el pitjor dels casos, hi hauria d'haver un pacte entre Compromís, Esquerra, Junts... I dir: 'Escolta, quan anem a Madrid això no s'aprova si no hi ha un múltiplex.' T'assegure que el múltiplex el tindrien als 5 minuts", assegura.

"No hi ha prou voluntat política, ni ací, ni allà. I són coses molt importants per a la cohesió del país."