La Filmoteca dedica un cicle a grans actors forjats a l'escola Actors Studio

La Filmoteca de la Generalitat, a Barcelona, projecta aquests dies un cicle de pel·lícules dedicat a l'Actors Studio, la prestigiosa escola d'interpretació fundada a Nova York als anys quaranta. D'allà han sortit actors com Marlon Brando, Paul Newman, Al Pacino o Robert de Niro, i això fa que aquesta escola sigui coneguda arreu i que sovint es parli del seu famós "mètode", que va significar un canvi en la manera de treballar dels actors.
La Filmoteca dedica un cicle a grans actors forjats a l'escola Actors Studio
Cinema

La Filmoteca dedica un cicle a grans actors forjats a l'escola Actors Studio

La Filmoteca de la Generalitat, a Barcelona, projecta aquests dies un cicle de pel·lícules dedicat a l'Actors Studio, la prestigiosa escola d'interpretació fundada a Nova York als anys quaranta. D'allà han sortit actors com Marlon Brando, Paul Newman, Al Pacino o Robert de Niro, i això fa que aquesta escola sigui coneguda arreu i que sovint es parli del seu famós "mètode", que va significar un canvi en la manera de treballar dels actors.
Marlon Brando, Paul Newman, Al Pacino o Robert de Niro són icones destacades del cine nord-americà. Actors i actrius amb una força interpretativa indiscutible, admirats pel públic, i un model per a professionals de tot el món. També tenen una altra cosa en comú: tots ells han passat per la mateixa escola d'interpretació, la mítica Actors Studio.

L'ensenyament d'aquesta escola es basa en les teories de Konstantin Stanislavski, un actor rus que es va donar a conèixer als Estats Units quan, a principis dels anys vint, hi va fer una gira amb la seva companyia teatral. Les seves teories van ser recollides i adaptades, entre d'altres, pel professor d'interpretació Lee Strasberg o el director Elia Kazan, que serien figures clau de l'Actors Studio, fundat a Nova York l'any 47.

L'art de la declamació i els excessos escènics havien passat de moda, i l'actor va començar a buscar en la seva pròpia experiència personal sentiments que l'ajudessin a "viure", i no només a "representar" el seu personatge.

Els exercicis proposats per Stanislavski han quedat com un referent per a actors i directors. No parteixen d'elements externs, sinó que parteixen de la seva pròpia experiència, que els porta uns records corporals i emotius, i tot parteix d'un treball que surt de la respiració.