La Caixa celebra el seu centenari com la primera caixa espanyola i el tercer grup financer
La Caixa ha celebrat l'acte central per rememorar els seus cent anys d'història. Hi ha assistit el príncep Felip i el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, que ha refermat la seva oposició a polititzar l'entitat, que s'ha convertit en la primera caixa espanyola i el tercer grup financer més important d'Espanya. El príncep ha recordat, en un discurs pronunciat parcialment en català, que el seu besavi va ser qui va avalar la fundació de La Caixa.
La pèrdua de les colònies i el sotrac que va suposar per a l'economia també va endurir les condicions dels obrers, que suportaven llargues jornades amb sous baixos. El descontentament va acabar sortint en la gran vaga general del 1902, en què hi va haver catorze morts i molts ferits. Davant d'això, un grup d'entitats barcelonines que després estarien representades en els consells de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, van decidir impulsar una subscripció pública de suport a les famílies. Va ser l'inici del que al 1904 amb la feina, sobretot, de Francesc Moragas, acabaria sent la caixa catalana, amb un objectiu: fer arribar a les clases populars els hàbits financers i d'estalvi, fins i tot tenia una certa orientació antiusura.
Moragas va obrir en trenta anys més de cent oficines a Igualada, Manresa o Mallorca, mentre també s'atenien necessitats com la dels mutilats, els cecs o les mares. Però el 1936 va arribar la guerra. Amb els homes al front, entren les primeres empleades i la Caixa de Pensions assegurava l'estalvi. Després, la dictadura va imposar un nou director general, Luño Peña i La Caixa es va dedicar bàsicament a finançar amb deute públic les necessitats del govern. Però també van ser els anys de construcció i lloguer de pisos. Un cert estancament que va durar anys, trencat només per l'aposta tecnològica, que va permetre obrir noves vies de negoci.
Però no va ser fins al 1990, quan el deute públic ja no era negoci, que la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, llavors dirigida per Josep Vilarasau, es va fusionar amb la de Barcelona quan es va emprendre una nova etapa. La de la forta expansió fora de Catalunya i la de ser soci de referència en grans companyies. L'obra social també ha fet un gir els últims anys, més abocada a la cultura, en què la rehabilitació de la Casa Ramona n'és el símbol.
