Els Calaixos de Buda queden comunicats durant mesos amb el mar per la manca crònica de sediments al delta de l'Ebre

Els Calaixos de Buda queden comunicats durant mesos amb el mar per la manca crònica de sediments al delta de l'Ebre

Els Calaixos de Buda queden comunicats durant mesos amb el mar per la manca crònica de sediments al delta de l'Ebre

Imatge aèria del trencament de la barra de la platja de Buda amb el canal que comunica el mar i un dels calaixos. Imatge publicada el 9 de maig de 2017. (horitzontal)

Imatge aèria del trencament de la barra de la platja de Buda amb el canal que comunica el mar i un dels calaixos. Imatge publicada el 9 de maig de 2017. (horitzontal)

ACN Sant Jaume d'Enveja.-El temporal del passat gener ha deixat un nou senyal d'alarma sobre la creixent vulnerabilitat de la costa del delta de l'Ebre davant la regressió causada per la manca d'aportacions sedimentàries del riu. El parc natural ha hagut d'actuar d'urgència durant les últimes setmanes per evitar que l'aigua de mar acabi envaint de forma permanent els Calaixos de l'illa de Buda. El temporal va aconseguir trencar la barra de sorra que separa del mar aquestes llacunes preeminentment d'aigua dolça, obrint un canal d'uns 100 metres d'amplada i uns 80 centímetres de fondària. L'entrada puntual del mar en casos de forta llevantada és un fenomen conegut. Però mentre, habitualment, un cop passat el mal temps, l'aigua salada retrocedia i abandonava la llacuna, en aquesta ocasió, i per primer cop, ha quedat comunicada amb el mar durant més de quatre mesos. El parc ha fet construir un cordó d'uns quatre metres d'ample per ajudar a tancar el canal de forma natural. Una solució provisional que no oculta l'abast del problema.

El trencament va tenir lloc a l'extrem nord de la barra d'entre 100 i 120 metres de profunditat que forma les platges de l'illa de Buda i separa de la costa l'anomenat Calaix de Mar -el Calaix Gran és el situat més a l'interior-. No és estrany, en casos de temporals forts, que l'aigua salada cobreixi aquest espai i acabi penetrant temporalment a la llacuna: una situació que acaba remetent per ella mateixa amb el retorn de la calma. Però, per a sorpresa de molts i de forma insòlita fins a l'actualitat, aquest cop no va ser així: la situació s'ha acabat allargant inusualment durant més de quatre mesos, fins que el parc va decidir actuar. "Pensàvem que es tractava del procés natural, que era difícil que es mantingués obert. Però hem vist que no, que va molt a poc a poc", ha reconegut a l'ACN el director del parc, Francesc Vidal. El tancament provisional que ha construït el parc, actuació que va abordar -no sense un debat apassionat- la Junta Rectora en la seva última reunió, s'ha executat les últimes setmanes utilitzant sorra procedent de la mateixa zona. Les obres, que ja es troben finalitzades, no han requerit la Declaració d'Impacte Ambiental atès que formen part de la tasca de manteniment dels ecosistemes. El cordó, apunta Vidal, talla la circulació de l'aigua salada a l'interior del calaix i ha d'ajudar a facilitar la sedimentació natural de la barra de sorra. La circulació d'aigua del mar havia netejat de sorra l'interior del canal. "És només una actuació d'ajut a la dinàmica litoral, per evitar la circulació d'aigua i que es pugui tancar amb més facilitat. Veurem com evoluciona la dinàmica en una zona que és delicada i molt fràgil", afegeix.Els Calaixos, unes llacunes litorals de gran valor ambiental, són hàbitats principalment d'aigua dolça per les aportacions que reben del riu directament. Hi habiten plantes com el senill i la bova, macròfits submergits, així com espècies piscícoles com la carpa i la lliça, majoritàriament d'aigua dolça. Aus com les fotges i els ànecs són també habituals en l'espai, per la presència important d'aliment. La reposició de la barra, amb el nou cordó, hauria d'evitar, precisament, que l'entrada temporal d'aigua salada a partir d'aquesta primavera pugui acabar generant canvis en els hàbitats i provocant la mort de fauna i vegetació. Aquestes espècies poden tornar a recuperar-se, segons Vidal, però no sense un llarg període de recuperació i patiment. Aquest període de transitorietat és el que realment preocupa al parc natural."No tenim aportacions de sorra"Però més enllà de la preocupació pel manteniment i les conseqüències sobre l'actual ecosistema, el senyal d'alarma que envia clarament el trencament de la barra litoral de Buda és el de l'avenç imparable de la regressió associada a l'aclaparadora reducció d'aportacions sedimentàries del riu Ebre. Un fenomen que, fins aquests moments, només s'havia focalitzat a l'hemidelta nord, en zones com Riumar i la platja de la Marquesa. Vidal reconeix que aquest espai és un "punt dèbil" on gairebé no hi queda sorra perquè es pugui anar regenerant amb els embats del mar. "No caldrà un gran temporal perquè es torni a trencar", raona. El geòleg tortosí Àlvar Arasa, ha estudiat el fenomen i no té dubtes sobre les seves causes que l'han produït. "No tenim fonts d'aportació de sorra", sintetitza. L'anomenada deriva litoral, la dinàmica costanera que redistribueix la sorra al llarg de la costa deltaica empenyent perpendicularment des del nord i l'est, ja no troba prou espai material ni espai entre l'illa de Sant Antoni, a la desembocadura, i la bassa de la Tancada. El temporal de gener ha permès comprovar un cop més, que molt d'aquest material, amb el trencament de la barra ha arribat a penetrar i redistribuir-se a l'interior de la bassa. Arasa apunta que el gruix de sorra sobre el fang inferior del Delta és només d'un metre i cada cop que el mar hi passa per sobre es va reduint. El trencament doncs, un fenomen "recurrent" amb un o dos temporals amb efectes de consideració al llarg de cada dècada, és el símptoma d'una malaltia molt més greu a mig i llarg termini. "Indica que hi ha poc sediment i que està marxant. El problema és que no arriben gens de partícules", insisteix. És tracta doncs, d'un mal que "no té solució sense l'aportació de sediments com cal". La construcció dels embassaments marca el punt a partir del qual l'arribada dels materials comença a decréixer. Dels 25 milions de tones anuals a principis del segle XX, es va passar als disset milions de mitjans segle passat i s'ha arribat els 0,15 actuals. El geòleg insisteix que cal fer seure a la taula a les hidroelèctriques, propietàries de les concessions d'aigua dels embassaments, i fer-les participar en les mesures necessàries perquè el riu pugui a torni a arrossegar sediments. Adaptació o solucions dures?L'escenari actual fa prefigurar als experts un Delta amb una morfologia molt diferent a l'actual: en paral·lel a la possible inundació marina de les zones més baixes -més del 50% de la superfície actual a finals de segle, segons alguns estudis-, la mateixa deriva litoral redistribueix, per manca d'espai, els pocs sediments que arriben a sud i a nord, a les barres del Fangar i el Trabucador i a les entrades de les badies, que amb el temps es podrien acabar transformant en llacunes. El problema ja és conegut i planteja problemes per a la navegació i la circulació d'aigua, tal i com denuncien des de fa anys els musclaires. Entre sectors productius, organitzacions conservacionistes i representants polítics del territori reviu amb força el debat sobre la necessitat d'aplicar mesures toves per adaptar-se als canvis que suposa el nou escenari, agreujat pel canvi climàtic i la crescuda del nivell del mar, o la necessitat de fer-hi front amb obres dures, amb pedra i formigó per intentar aturar aquest fenomen. L'últim reunió de la Junta Rectora del parc natural, segons diverses fonts, va ser una mostra de les divergències gairebé passionals amb les quals, especialment alguns propietaris, sectors productius i polítics, defensen la visió dura. Un plantejament, aquest últim, que els científics i experts continuen posant obertament en dubte. "No són solucions. Al contrari, fan més mal: si posem una pedra de mig metre cúbic sobre la sorra i tirem poal d'aigua, la pedra no és mou i marxa la sorra. L'erosió la pateix sorra. No crec que polderitzar -els pòlders són espais guanyats al mar, per sota del seu nivell, i sovint protegits per estructures de dics o equipats amb sistemes de bombament d'aigua- el delta de l'Ebre sigui la solució. Sota el meu punt de vista ha d'evolucionar", subratlla Arasa. Recorda que s'han posat sobre la taula solucions, com fer una carretera de circumval·lació i abandonar zones afectades per la regressió. "Això sí, els propietaris i la gent del delta de l'Ebre ha de saber que han cotitzat molts anys per l'explotació del Delta i no es pot malvendre aquest territori: l'administració s'ha de fer càrrec de pagar el que toca a cadascú", tanca.