El condó d'Assange

El condó d'Assange

El condó d'Assange

Xavier Bosch, presentador i director del programa "Àgora"

Xavier Bosch, presentador i director del programa "Àgora"

Julian Assange, senyor Wikileaks, sabrà possiblement avui si l'extradeixen a Suècia per ser jutjat per dos casos de delicte sexuals. Dos casos que, en el seu dia, ja van ser tancats per la Fiscalia d'Estocolm, però que ara que Assange ha ensenyat les vergonyes de l'administració americana amb la filtració dels 250.000 documents del Departament d'Estat potser serviran per espantar aquest heroi d'internet.

El cas, però, més que estar a l'altura del Pentàgon, sembla el guió d'una pel·lícula de Leslie Nielsen, l'actor que va morir el mateix dia que Wikileaks comença a publicar els informes a través de cinc grans mitjans de comunicació mundial. Resulta que Assange, al llit d'una noia sueca que havia conegut arran d'una conferència, se li va trencar el preservatiu i ell va decidir continuar fins al final. El delicte seria, és clar, que ho fa sense el consentiment d'ella. El curiós del cas és que l'endemà mateix de l'esquinçament profilàctic ella va muntar a casa seva una festa de comiat d'Assange, que se n'anava de Suècia. És a dir, la denúncia va arribar després, en fred, calculadament. Si Assange ha violat algú, que pagui. Naturalment.

Fa l'efecte, però, i ahir en vam parlar a l'"Àgora", que el pecat de Wikileaks és que ha ensenyat (i ho continuarà fent fins a l'estiu amb el gota a gota informatiu) les misèries del poder. Està demostrant al món el que fins ara només podíem intuir, que els governs democràtics ens enganyen, ens menteixen i ens varien les versions a la seva conveniència. I ho fan sistemàticament i sense posar-se vermells. I aquí, gràcies a aquesta allau de filtracions, queda malament des de l'Obama fins a Zapatero, per posar dos pols oposats de carisma.

El poder, per tant, que fins ara s'havia acostumat a com tractar els mitjans de comunicació tradicionals, ara es troba que no estan preparats per a tanta transparència ni per a eines tan decisives com internet per dificultar l'abús del poder. S'adonen que, per agafar-ho com a metàfora, mai més podran posar condons a la veritat, perquè nosaltres, els ciutadans, no notem tant les coses que fan d'amagat. Estan neguitosos perquè no saben com evitar-ho i els costarà que es relaxin perquè, difícilment, en els temps que han de venir, no ho podran aturar. A partir de Wikileaks, doncs, les veritats, a pèl. No és una qüestió de gust, sinó de llibertat.