Dues dècades de processos de pau fallits

Els principals actors del conflicte al Pròxim Orient es tornen a trobar a Washington per intentar arribar a una solució política que garanteixi a Israel la seva seguretat i als palestins un estat independent. Dinou anys han transcorregut des de la Conferència de Pau de Madrid, que va ser la primera vegada que àrabs i israelians van seure a dialogar i on es va acceptar la fórmula de "pau per territoris" com a base per a futures converses.
Dues dècades de processos de pau fallits
Barcelona

Dues dècades de processos de pau fallits

Els principals actors del conflicte al Pròxim Orient es tornen a trobar a Washington per intentar arribar a una solució política que garanteixi a Israel la seva seguretat i als palestins un estat independent. Dinou anys han transcorregut des de la Conferència de Pau de Madrid, que va ser la primera vegada que àrabs i israelians van seure a dialogar i on es va acceptar la fórmula de "pau per territoris" com a base per a futures converses.
13 de setembre del 1993. Isaac Rabin i Yasser Arafat firmen els acords de pau negociats a Oslo davant el president nord-americà Bill Clinton. (Foto: Reuters)

13 de setembre del 1993. Isaac Rabin i Yasser Arafat firmen els acords de pau negociats a Oslo davant el president nord-americà Bill Clinton. (Foto: Reuters)

Aquestes són les principals negociacions que han mantingut fins ara israelians i palestins:

-CONFERÈNCIA DE PAU DE MADRID, 1991: Celebrada al Palau Reial de Madrid, va estar presidida per Mikhaïl Gorbatxov i George Bush, i va comptar amb la presència de representants palestins, Jordània, el Líban, Egipte, Síria i Israel, així com de la Unió Europea, l'ONU, la Lliga Àrab i la Unió del Magreb Àrab. Les reunions van concloure l'1 de novembre amb acusacions mútues entre àrabs i israelians, tot i que dies després es va arribar a un acord pel qual Israel acceptava negociar sobre la base de les resolucions 242 i 338 de l'ONU, que estableixen el principi de terres a canvi de pau.

-PROCÉS D'OSLO, 1993-2000: Es va tractar de la negociació més seriosa i va suposar el primer apropament entre israelians i palestins, que van començar amb el reconeixement mutu entre Israel i l'Organització de l'Alliberament de Palestina (OAP) després de mesos de negociacions secretes a la capital noruega. El 13 de setembre del 1993 l'aleshores primer ministre israelià, Isaac Rabin, i el líder de l'OAP, Yasser Arafat, van posar els primers fonaments d'un llarg procés de pau amb la signatura a Washington davant l'inquilí de la Casa Blanca, Bill Clinton, de la Declaració de Principis, basada en els acords assolits a Oslo i en què es fixaven arranjaments interins d'autogovern. En el marc d'aquest procés es van signar una sèrie d'acords parcials que van incloure la signatura del de "Gaza i Jericó Primer", amb la consegüent creació al maig del 1994 de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), i al setembre del 1995 un altre interí sobre Cisjordània amb el qual concloïa la primera fase de les negociacions i es transferia a l'ANP diferents competències i centres urbans cisjordana.

L'històric antagonisme entre els pobles es va convertir ben aviat en un obstacle que els radicals dels dos costats van aprofitar per torpedinar el procés des del principi: la massacre d'Hebron (1994), l'assassinat de Rabin (1995), els atemptats suïcides islamistes (1994 - 1996) i la progressiva expansió d'assentaments jueus al territori ocupat van acabar enfonsant el procés. Amb tot, el nou cap del govern israelià, Benjamin Netanyahu, va signar al gener del 1997 amb Arafat -que un any abans havia estat elegit per sufragi com a president de l'ANP- la retirada del 80% de la ciutat Hebron, que es converteix en l'última ciutat cisjordana de la qual es retira Israel. I a l'octubre del 1998, tornen a acordar, en presència de Clinton, el Memoràndum de Wye Plantation, que inclou la retirada israeliana d'un altre 13,1% de Cisjordània a canvi de més garanties de seguretat contra el terrorisme palestí.

- CIMERA DE CAMP DAVID II, 2000: Ja en la fase terminal d'aquesta senda i violats els terminis proveïts a Oslo per crear un estat palestí, les parts van tornar a la taula de les negociacions entre l'11 i el 25 de juliol del 2000, sota els auspicis del llavors president dels EUA, Bill Clinton, i aquesta vegada no amb el principi de gradualitat com a guia sinó, per primera vegada, per tancar un acord definitiu. L'oferta que el llavors primer ministre israelià, Ehud Barak, va fer als palestins per posar fi al conflicte va ser insuficient per a Arafat, sent una de les discrepàncies fonamentals el repartiment de Jerusalem i el retorn dels refugiats. A finals de setembre d'aquell any esclata la Intifada d'Al-Aqsa, molt més violenta que la primera i que va acabar costant la vida a més de 4.000 palestins i un miler d'israelians. Va tenir com a detonant la polèmica visita que va realitzar el llavors líder de l'oposició israeliana, Ariel Sharon, a l'Esplanada de les Mesquites de Jerusalem.

- CONVERSES de Taba, 2001: Començada la Intifada, en un últim esforç per aconseguir una entesa abans de les eleccions del febrer del 2001 a Israel, Barak i Arafat van al gener a una nova trobada a Taba (Egipte). Els analistes la consideren una segona part de la Cimera de Camp David, però, com aquella, tampoc va llançar resultats malgrat les maratonianes converses que es van celebrar i les eleccions les va acabar guanyant el líder dretà Ariel Sharon. Alguns experts consideren que l'antagonisme personal entre ell i Arafat des dels dies del setge israelià a Beirut el 1982 va conduir a l'espiral de violència i a l'operació israeliana "Mur de Defensa" per desarticular l'ANP el 2002.
El diàleg no es va reprendre fins a mitjans del 2005, mesos després de la mort d'Arafat i l'elecció de Mahmud Abbas com a nou president palestí.

- INICIATIVES INTERNACIONALS I LOCALS de suport la reactivació de les negociacions, 2001-2004: La violència sense precedents de la Intifada d'Al-Aqsa va asfixiar tot intent de diàleg entre les parts, però els principis establerts en una sèrie de plans i propostes locals i internacionals són des de llavors el nucli de qualsevol negociació entre israelians i palestins:
+ El Pla Saudita (2002): Més endavant conegut com a "Iniciativa de Pau Àrab". És un document que advoca per una pau duradora i global entre Israel i els països àrabs, aprovat per la Lliga Àrab en la cimera de Beirut el 2002, i ratificat en successives reunions d'aquest organisme.
Estableix el ple reconeixement àrab de l'Estat d'Israel a canvi de la seva retirada de tots els territoris àrabs ocupats en la guerra del 1967, inclosos els Alts del Golan arrabassats a Síria i la part est de Jerusalem.
+ El Full de Ruta (2003): Dissenyada pel Quartet de Madrid (ONU, EUA, Unió Europea i Rússia) i aprovada per les parts al juny del 2003 en una cimera celebrada a la ciutat jordana d'Aqaba davant la presència del rei de Jordània, Abdul·là II, el llavors president dels EUA, George W. Bush, Abbas i Sharon. S'inspira en el Pla Tenet de pacificació -elaborat pel que va ser director de la CIA, George Tenet- i l'Informe Mitchell -obra de l'exsenador i actual enviat especial dels EUA a l'Orient Mitjà, George Mitchell-, tots dos del 2001. La iniciativa preveu un pla escalonat per etapes mitjançant el compliment d'una sèrie d'obligacions per part d'israelians i palestins per tornar la situació al període anterior a la Intifada d'Al-Aqsa i l'inici de negociacions de pau per a un acord definitiu.

- LA RETIRADA DE GAZA, 2005 (també coneguda com a "Pla de Desconnexió): Va ser ideada i proposada per Ariel Sharon, que va haver d'esquivar incomptables obstacles interns, i va consistir en l'evacuació unilateral i no negociada (almenys formalment) dels assentaments jueus de la Franja de Gaza, on residien uns 8.000 colons, i la retirada de quatre colònies del nord de Cisjordània. Es tractava de la primera vegada que Israel evacuava assentaments jueus.

- PROCÉS D'ANNAPOLIS, 2007-2008: Després d'haver fet alguna trobada cara a cara en el qual no es van abordar els assumptes fonamentals del conflicte, el primer ministre israelià, Ehud Olmert, i el president palestí, Mahmud Abbas, es reuneixen a Annapolis (Maryland, EUA) al novembre del 2007, en l'últim mandat del president Bush. Allà acorden iniciar un nou procés de diàleg, el primer en set anys d'interrupció total de les converses, que conclogui amb la creació d'un Estat palestí. Aquest últim i tímid intent de negociació cara a cara entre els dos dirigents, que mantenien trobades assídues, es va veure truncat al desembre del 2008, tot just un any després de començar el seu camí.
La suspensió va ser producte del llançament per Hamas de més de cent coets en una setmana des de Gaza contra Israel, i la posterior ofensiva militar israeliana "Plom Fos" a la Franja que va deixar més de 1.400 palestins morts, majoritàriament civils. Una altra de les causes formals del fracàs va ser el parèntesi que al setembre del 2008 va obligar a obrir en la negociació l'anunci de dimissió del primer ministre israelià Olmert, assetjat per un rosari d'escàndols de corrupció política.