ANÀLISI

Els gens del divorci

Un estudi assegura que el risc de divorci depèn més de la nostra herència genètica que no pas de l'educació o l'entorn

Enllaç a altres textos de l'autor

Carla Pedret

Sotseditora de Mitjans Digitals de Catalunya Ràdio

@Carlapedret
Actualitzat

Infidelitat. Discrepàncies en l'educació dels fills. Problemes econòmics. Maneres diferents d'entendre la vida. Són alguns dels arguments més comuns i repetits per justificar un divorci. Investigadors nord-americans i suecs han afegit un motiu més a la llista.

Un estudi de les universitats de Lund (Suècia) i Virginia Commonwealth (Estats Units) assegura que els gens són una peça clau en el trencaclosques del fracàs matrimonial. Al contrari del que es pensava fins ara, l'entorn familiar o l'educació serien factors menys decisius.

A través de les dades de 20.000 nens i nenes suecs adoptats abans dels 10 anys, els investigadors van descobrir que el "currículum matrimonial" d'aquests nens tenia més a veure amb els pares biològics que no pas amb la família adoptiva.

En concret, aquests nens, un cop adults, presentaven un 20% més de probabilitats de divorciar-se si els seus pares biològics també s'havien separat. I això sense conviure-hi ni tenir-hi contacte. És el que l'estudi anomena "transmissió intergeneracional del divorci".

Els investigadors van fer la mateixa anàlisi entre germans. Els casos de divorci s'assemblaven més als dels germans biològics que no pas als dels germans adoptius.

Més d'un argumentarà que, en el pla sentimental, els suecs són molt diferents dels catalans —una bona mostra podria ser el documental "La teoria sueca de l'amor". Les dades diuen que ens assemblem més del que ens pensem. La ràtio de divorcis al país escandinau el 2014 va ser de 2,7 per cada 1.000 habitants, segons dades de l'OCDE. A Espanya va ser de 2,2, i a Catalunya va ser de 2,5, dada molt semblant a la sueca.

Comparacions a banda, la pregunta és: quina utilitat pràctica té aquest estudi? Els autors afirmen que les conclusions ajudaran perquè les teràpies de parella siguin més efectives. En lloc de centrar-se a enfortir la capacitat de compromís —base de les teràpies actuals—, l'estudi demostra que té molt més sentit treballar el caràcter o la personalitat, elements connectats amb els gens.

Siguin genètiques o no, la mala llet, la falta de comunicació, d'autocontrol, de consideració o d'empatia continuen sent les causants del trencament d'una parella. O és que algú pensava que els gens se n'emportarien tota la responsabilitat? Que el risc de divorci sigui genètic, no vol dir que no hi hagi res a fer, ni a millorar.

Anar al contingut