Tot sobre els tests de coronavirus: tipus, fiabilitat i com els utilitza cada país
N'hi ha 3 tipus: els PCR, els més segurs; els ràpids, que detecten antigens del virus; i els d'anticossos, que permeten saber qui ha tingut el virus
S'ha parlat molt els últims dies les dificultats que està tenint Espanya per aconseguir tests de coronavirus vàlids en grans quantitats per poder diagnosticar la malaltia a les persones susceptibles de tenir-la.
Els tests són l'eina primordial en una crisi com aquesta, perquè són els que permeten saber del cert qui és portador del virus, estigui malalt o no, i actuar en conseqüència.
N'hi ha tres tipus diferents:
- Els tests PCR, que requereixen cultivar les mostres al laboratori durant unes quantes hores.
- Els anomenats «tests ràpids», que permeten detectar amb pocs minuts si una persona té el virus o no.
- Els tests d'anticossos, que no detecten el virus, sinó les defenses que ha desenvolupat el sistema immunitari quan hi ha estat en contacte.
En els 2 primers casos les mostres s'agafen de la boca o del nas de les persones, de les mucoses on el virus s'instal·la i es fa fort destruint les cèl·lules i reproduint-s'hi en massa. El tercer es fa amb una anàlisi de sang.
Amb el genoma del virus
Però d'on surten, aquests tests? Qui els fa i com? Amb la tecnologia actual, el més habitual és esperar a tenir la seqüència genètica del virus, i llavors és relativament fàcil i ràpid.
El primer equip a aconseguir un test d'aquest coronavirus, però, no va esperar a tenir-la: com que ja se sospitava que s'assemblava molt al SARS del 2003, va elaborar-ne tres de diferents basant-se en aquest altre virus.
El primer, una empresa alemanya
Va ser l'alemany Olfert Landt, que el 9 de gener va enviar-los des de la seva empresa de Berlín, TIB Molbiol, a Taiwan i a Hong Kong perquè els provessin.
Un dels tests va funcionar bé amb el nou virus, i el 17 de gener mateix l'OMS va publicar-ne el protocol en línia, el primer pel coronavirus, quan a Wuhan només havien mort dues persones.
El segon, un laboratori de Hong Kong
Després s'ha sabut que molt possiblement a finals de desembre el genoma del nou virus ja s'havia seqüenciat, però la Xina no el va fer públic fins al 12 de gener, al portal virological.org.
Llavors altres equips van posar-se en marxa. És el cas del liderat per Leo Poon a la Universitat de Hong Kong, que sis dies després ja tenia un test que funcionava bé.
Còpies massives de l'ARN
Tots dos van fer servir la tecnologia anomenada RT-PCR, desenvolupada els anys 80, que permet generar grans quantitats de còpies d'ADN, o ARN en el cas dels virus.
Són tests molt fiables, però tenen l'inconvenient que s'han d'enviar les mostres a un laboratori especialitzat, on calen unes quantes hores per saber-ne el resultat.
Els tests ràpids
Per això s'han desenvolupat altres tests que detecten directament unes proteïnes del virus anomenades antígens, i que permeten tenir resultats al cap de pocs minuts sense necessitat de portar-los al laboratori.
Aquests segons són del tipus de tests ràpids que ha encarregat el govern espanyol, i l'inconvenient que tenen és que són menys fiables: detecten el 90% de casos si hi ha símptomes, però només el 60% si la persona encara no en té.
Els primers que havia encarregat Espanya a la Xina eren defectuosos perquè aquest percentatge baixava fins el 30%, i això els convertia en molt poc útils.
El milió de tests d'aquest tipus que aquest diumenge 5 de març el ministre de Sanitat, Salvador Illa, ha anunciat que s'estan repartit a les comunitats autònomes, se suposa que tindran més fiabilitat.
En tot cas, són proves que pemeten fer un cribratge ràpid: tots els positius ja es consideren diagnosticats, i els que no, se'ls fan la prova PCR.
Tests d'anticossos
El tercer tipus de test és el que detecta els anticossos, és a dir, les molècules que genera el sistema immunitari quan l'organisme humà està exposat al coronavirus.
Aquests anticossos s'incorporen al sistema immunitari per un període més o menys llarg, i el protegeixen de la malaltia, és a dir, la persona hi és immune.
Aquest tipus de prova, que per exemple és la que farà Andorra a tota la població, permet saber quantes persones han tingut el virus, encara que no hagin tingut símptomes.
Amb això es pot conèixer del cert a quin percentatge de la població ha arribat el virus i planificar millor la lluita contra la malaltia.
L'OMS en promou la producció
Actualment, l'OMS ofereix en línia 7 protocols diferents amb instruccions per produir tests de coronavirus, que estan a disposició d'empreses de tot el món per utilitzar-los.
L'empresa de Berlín que va aconseguir el primer test vàlid calcula que a finals de febrer ja n'havia fabricat 4 milions, i des de llavors un milió i mig cada setmana.
Els ven a un euro i mig cadascun i els hi compren de tot el món: d'Europa però també de l'Aràbia Saudita, de Sud-àfrica i d'Austràlia, per exemple.
L'equip de Hong Kong, en canvi, n'ha enviat mostres gratuïtes a 40 països, inclosos Egipte i Cambodja, amb la idea de donar-los temps per fabricar els seus propis tests.
Leo Poon ha explicat a la cadena nord-americana CNN que no volien treure rendiment econòmic:
"La propietat intel·lectual no ens preocupa en una situació de crisi com aquesta. El que ens mou a fer-ho és intentar arribar a temps per salvar vides."
L'exemple de Corea del Sud
L'ús que han fet els diferents països dels tests ha marcat en alguns casos l'expansió de la malaltia als seus territoris.
Un dels casos més exitosos ha estat el de Corea del Sud: va ser el segon país en el qual el virus es va estendre ràpidament, però el van frenar també molt ràpidament.
Entre altres raons, ho van aconseguir a base de fer tests de manera massiva i, sobretot, molt ràpida a tots els que se sospitava que havien estat en contacte amb algun infectat.
Els casos de la Xina i d'Itàlia
En canvi, a la Xina inicialment i també a Itàlia, els tests van arribar quan el virus ja estava molt estès, i era pràcticament impossible frenar-lo sense mesures dràstiques, com el confinament.
Per la seva banda, a Corea del Sud, on han mort 139 persones de coronavirus, no els ha calgut decretar confinaments generalitzats i el país ha continuat funcionant amb força normalitat.
Els casos d'Espanya i Alemanya
El cert és que les xifres de casos a cada país, identificats tots amb els tests, no necessàriament mostren la dimensió real que hi ha agafat l'epidèmia.
Per exemple, segons s'ha calculat aplicant un model matemàtic, a un país com Alemanya s'hauria aconseguit identificar gairebé un 70% dels portadors del virus, i n'hi hauria poc mes del 30% sense diagnosticar.
Segons aquest model, els no diagnosticats a Espanya podrien ser el 95%:
𝗛𝗮𝘆 𝗽𝗮𝗶́𝘀𝗲𝘀 𝗾𝘂𝗲 𝗵𝗮𝗻 𝗮𝗰𝘁𝘂𝗮𝗱𝗼 𝗺𝗲𝗷𝗼𝗿 𝗾𝘂𝗲 𝗼𝘁𝗿𝗼𝘀 𝗳𝗿𝗲𝗻𝘁𝗲 𝗮𝗹 𝗖𝗢𝗩𝗜𝗗-𝟭𝟵
Oriol Mitja (@oriolmitja) March 24, 2020
(Se estima que) Alemania ha diagnosticado al 69% de 36.000 casos, España sólo a 5% de 560.000 casos. (hilo) pic.twitter.com/3seUroEGA9
D'una banda, això explicaria perquè a Espanya hi ha un percentatge molt alt de morts entre els diagnosticats, mentre a Alemanya és molt més baix.
De l'altra, que amb un percentatge tan alt de no diagnosticats difícilment es podrà contenir l'epidèmia sense mantenir el confinament durant força temps, per molts tests que arribin a partir d'ara.
És el que els està passant ara als Estats Units: han començat a fer tests de manera massiva, i s'han adonat que ja tenen el virus molt estès arreu del país.
