Margarida de Dinamarca deixa Europa sense reines, però la meitat dels hereus són princeses

Deu homes ocupen ara els trons europeus, però la meitat tenen filles en la primera línia successòria 

RedaccióActualitzat

L'abdicació, aquest diumenge, de la reina Margarida II de Dinamarca, anunciada per la monarca, per sorpresa, el 31 de desembre, ha deixat el continent europeu sense reines regents.

Margarida II era l'única des de la mort d'Elisabet II d'Anglaterra, el 8 de setembre del 2022.

Ara, el seu pas al costat en favor del seu fill Frederic, insòlit a Dinamarca, converteix Europa en un continent sense cap reina exercint de cap d'estat.

Sí que n'hi ha de reines, set, concretament, però són totes reines consorts: Matilde de Bèlgica, Maria de Dinamarca, Letícia a Espanya, Sònia de Noruega, Màxima dels Països Baixos, Camil·la del Regne Unit i Sílvia de Suècia.

Frederic X de Dinamarca saluda des del balcó del palau de Christiansborg
Frederic X de Dinamarca saluda des del balcó del palau de Christiansborg (EFE/Nils Meilvang)


A Europa hi ha deu estats que són monarquies (12, amb Andorra i el Vaticà), set dels quals tenen reis o reines com a cap d'estat: Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Noruega, els Països Baixos, el Regne Unit i Suècia.

Els altres tres són el Gran Ducat de Luxemburg i els principats de Liechtenstein i de Mònaco.

El panorama actual, amb set homes ocupant els trons reials europeus, contrasta, però, amb el que es dibuixa en l'horitzó a partir de les línies successòries: en cinc d'aquests set països els hereus són dones.

Elisabet de Brabant, Elionor de Borbó, Íngrid Alexandra de Noruega, Caterina Amàlia dels Països Baixos i Victòria de Suècia (Europa Press/A Ortega/Wikimedia Commons/Ian Jones/)

Són les princeses Elisabet de Brabant, a Bèlgica; Elionor de Borbó, a Espanya; Íngrid Alexandra de Noruega, Caterina Amàlia dels Països Baixos i Victòria de Suècia.

Tenen príncep hereu, en canvi, Dinamarca (Cristià) i el Regne Unit (Guillem d'Anglaterra).

També tenen hereus homes Luxemburg (Guillem), Liechtenstein (Lluís) i Mònaco (Jaume).


Canvis en la tradició successòria

El gran nombre d'hereves al tron s'explica per la reforma legal feta a la majoria d'estats, que han suprimit la tradicional preferència dels fills al davant de les filles, coneguda popularment com a llei sàlica.

Roger Lundgren, expert consultat per l'agència AFP, recorda que Suècia va ser el primer país del món que va fer-ho, el 1980, cosa que permetrà que la princesa Victòria accedeixi al tron en comptes del seu germà Carles Felip, nascut dos anys més tard que ella.

Filla de Carles XVI Gustau, que regna des de fa 50 anys, i de Silvia Sommerlath, Victòria de Suècia és la més gran de les hereves europees i l'única nascuda en el segle XX: va néixer el 1977, un any després que el seu pare, ja rei, es casés amb la seva mare.

Bombons commemoratius de la proclamació de Frederic de Dinamarca (Reuters/Wolfgang Rattay)

Si Victòria és de la generació X, la resta de princeses són ja de la generació Z: Elisabet de Brabant és del 2001, Caterina Amàlia dels Països Baixos és del 2003, Íngrid Alexandra de Noruega és del 2004 i Elionor de Borbó és del 2005.

Lundgren remarca, d'altra banda, que encara hi ha tres països que han de fer els deures pel que fa a suprimir l'exclusió de les dones: Espanya, Liechtenstein i Mònaco.

En el cas espanyol, la successió és femenina perquè Felip i Letícia només han tingut filles. En el cas de Mònaco, en canvi, la pervivència de la tradició ha fet que l'hereu sigui Jaume, que va néixer dos minuts més tard que Gabriela, la seva germana bessona.


La monarquia, qüestionada

Pel que fa al paper que correspon jugar a les monarquies, Lundren explica que "una gran part del que fan els reis i les reines actualment, i del que faran d'aquí a 25 anys, és el mateix que es feia fa 200 anys", en referència a les feines de representació institucional, com les recepcions oficials, els viatges d'estat o l'assistència a cerimònies de signe divers.

De tota manera, "cada nova generació de monarques s'enfronta sempre a un repte principal, i no pas el menor de tots: el qüestionament de la utilitat de la monarquia", assenyala Lisa Castro, historiadora de les monarquies del segle XIX.


Reines feministes

Un dels canvis que sí que hi ha hagut en les últimes dècades, com evidencia la llista de les actuals consorts europees, és l'obertura de les monarquies a les persones alienes a les famílies reials, a l'hora de buscar parella els futurs reis i reines.

Margarida II, el 4 de gener, escortada en carruatge (Reuters/Ritzau Scanpix/Mads Claus Rasmussen)

Un altre serien les noves causes, socials o mediambientals, per exemple, a les quals els monarques o els seus hereus fan atenció i donen suport públicament.

Avui en dia, "és amb aquests gestos que es guanyen l'afecte i el respecte de la ciutadania, i no amb grans cerimònies o grans vestits", diu la periodista Pilar Eyre, que sosté que les princeses actuals "seran reines feministes, o no seran reines".

 

ARXIVAT A:
Monarquia
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut