L'Iraq, on els joves han perdut la por

"Amb Saddam Hussein es vivia millor", esbufega. "Ho pensen molts", afegeix de seguida. Ho escolto acabada d'aterrar a l'Iraq i camí de Bagdad. Tinc la sensació que l'home --d'edat avançada-- ho creu de veritat, però que fa de mal dir obertament. "Oi tant", replico jo per dins. Amb el dictador es vivia molt millor, segur... Això si no et matava en una de les seves purgues, tortures, assassinats, massacres o en un dels infinits crims de guerra que va executar brutalment durant dècades contra el seu poble.

"Amb ell tot era millor, on vas a parar...", continuo remugant irònicament en veu baixa. Però a mesura que abandonem l'aeroport i ens acostem a la capital, la realitat s'imposa i --com la reflexió inicial-- pren una perspectiva més àmplia.  

Bagdad s'ha congelat en els temps de Saddam

Amb la decadència afegida a partir del principi del gran final: la invasió injustificada dels Estats Units el 2003. Un dels bressols més rics i enlluernadors de la civilització és ara una ciutat pobra i grisa, trista i atrotinada.

Sota la pretesa aparença d'una democràcia, s'erigeix un poder corrupte que, com una gran tela d'aranya, estén fils i tentacles pel país a través d'una cinquantena de milícies armades. Les financen elits nacionals però també el país veí, l'Iran, que dient-se protector de l'Iraq l'utilitza i en xucla vida --i vides, literalment-- per fer la seva guerra amb els Estats Units, que també continua aprofitant-se'n.

Atrapats, doncs, en un país sense estat, controlat per mercenaris, espoliat per ser la segona reserva petrolera mundial i convertit en camp de batalla entre Washington i Teheran, són molts els iraquians que s'han plantat. Sobretot joves. No tenen cap por de deixar-s'hi la vida. A molts, de fet, és l'únic que els queda.

L'Ahmad seguirà a primera línia de protestes malgrat que ja li han disparat en una cama i avui li han perforat el crani. Ha sobreviscut als nord-americans, a una guerra civil i a Estat Islàmic, presumeix encara ensangonat. Al "Doctor de Tahrir", com se'l coneix a la plaça, no el faran fora de la tenda on des de fa cinc mesos ha salvat centenars de vides. Necessita pagar un deute generacional, admet avergonyit, per no haver dit prou en 17 anys.

Activistes com l'Omar o l'Abdala tampoc abandonaran

El primer continuarà enregistrant i publicant per xarxes socials assassinats de manifestants; el segon seguirà desactivant les bombes de gas lacrimogen que la policia els llança.

Això malgrat que els hagin tallat els llavis --a l'estil "Jocker", com en fan befa els milicians-- o els hagin sotmès als abusos més humiliants durant impunes detencions i segrestos. Tampoc s'ensorra en Mohammed tot i haver perdut una cama i un braç per defensar l'Iraq d'Estat Islàmic. Creia que era la seva obligació patriòtica i ara s'adona que potser les milícies proiranianes els estan utilitzant. "Els morts els estem posant nosaltres, els iraquians", es queixa enrabiat.

La reivindicació de les dones

Des del primer dia de les protestes, les dones també aprofiten aquest moment històric per reivindicar-se. Joves i grans, amb vel i sense. És un moviment transversal.

La Masara canta a la plaça de Tahrir. Ho fa malgrat que el seu últim concert es va fer tan viral que li ha suposat haver-se de casar per escapar-se de casa. La família i els seus propis germans l'amenaçaven de matar-la si continuava. Els havia deshonrat. Havia de triar entre deixar de cantar o morir. I ha optat per lluitar per ser qui és.

Mentrestant, la Lamia està escrivint ja el seu setè llibre. Aquest sobre una història d'amor prohibida. La de dues noies que mantenen una relació en secret mentre estan casades amb homes per sobreviure en una societat en bona part masclista i conservadora.

La guerra que viu dins d'ells

Però aquesta guerra permanent en què està immers l'Iraq ja viu dins de tots ells. L'Ahmad, poc després que li hagin extret la bala del cap, m'assegura que protestarà fins que el matin. I arriscant-se com ho fa té molts punts d'ampliar aviat el macabre llistat de 700 joves assassinats.

El Doctor de Tahrir mira amb gest seriós la bala que li acaben de fer arribar dins d'una carta en què l'amenacen a ell i als seus si continua assistint els manifestants. És ben conscient que quan surti de la plaça --on se sent més protegit-- té molts números de desaparèixer i no tornar a veure una família que, al sud del país, l'enyora i continua esperant-lo.

Als activistes Omar i Abdala se'ls veu forts, sencers, recuperats dels segrestos que han patit. Però abans de ser entrevistats, un dels seus companys m'aconsella que no aprofundim en determinades tortures a què els han sotmès perquè es trencarien. De fet, ja estan trencats.

Com ho està l'excombatent Mohammed, a qui li han amputat no només mig cos sinó la vida. Sobreviu dividit en una dolorosa lluita interna entre voler ser fidel als seus companys de milícia i no tapar-se els ulls veient com alguns líders els manipulen com titelles. Mentrestant, la Làmia continua escrivint i passejant pel conegut carrer dels llibres de Bagdad.

Això sí, tensa i amb els ulls ben oberts perquè se sap diana de molts que li volen fer mal. De fons, la Masara, que continua cantant per un nou Iraq on --entre moltes altres coses-- els seus no la prefereixin morta per lluitar pels seus somnis.

Una nova generació bolcada perquè ningú hagi de trobar a faltar el dictador Saddam.