L'assalt al tren de Glasgow: 60 anys de fascinació pel "robatori del segle"

Els grans robatoris capturen, sovint, la fascinació de la gent. Més encara si la seva planificació és mil·limetrada; si la seva execució és audaç, si cap vida queda pel camí i si la víctima és algú que no tindrà problemes de supervivència arran del cop a, per exemple, un banc. Si a més a més, enmig de tot plegat, apareix un personatge magnètic capaç d'encarnar l'esperit del cop, el robatori -un delicte, que ningú no ho oblidi- passa a ser gairebé una litúrgia.

Totes aquestes condicions es van aplegar la matinada del 8 d'agost del 1963 vora un pont ferroviari als afores de Londres. I, encara ara, més de mig segle després, el robatori del tren de Glasgow manté el poder de captivar qui el recorda. Avui fa exactament 60 anys, dia per dia, de l'anomenat "robatori del segle", l'atracament al tren correu de Glasgow, que anava carregat de diners i que una banda de petits delinqüents i gàngsters de poca volada va buidar.

Tot va arrencar quan un personatge anomenat "l'home de l'Ulster" i encara no identificat de manera concloent" va passar la informació sobre la gran quantitat de diners que, de forma discreta, transportava el tren correu Glasgow-Londres a Bruce Reynolds, un lladre de poca volada, d'aquells que entren i surten de la presó en un cercle perenne. Eren sacs de bitllets procedents de les entitats bancàries escoceses en direcció a la capital del regne.

Diversos personatges dels baixos fons (lladres de trens ja experimentats, estafadors, pispes, especialistes en electricitat...) es van ajuntar sota la direcció de Bruce Richard Reynolds.

Setze buscavides. Objectiu: el Correu de Glasgow. Data: 8 d'agost del 1963.

El tren acostumava a transportar unes 300.000 lliures, però el comboi que van triar en portava més de dos milions. Els bancs havien estat tancats la setmana abans i s'havien acumulat les saques de bitllets. Algú els havia de descarregar. I la banda va decidir fer-ho abans que el tren arribés a Londres.

El cop va ser ràpid, amb una coreografia assajada, parca en moviments i d'una gran precisió. Passades les tres de la matinada, un semàfor vermell, prèviament manipulat, va fer aturar el tren a Aylesbury. La banda va entrar en acció. Van desenganxar els vagons convencionals i van dur el tren fins a un pont. Van descarregar les saques i van marxar. La policia va arribar 45 minuts tard.

Tot tal com havien previst, tret que van haver d'apallissar el maquinista i el van deixar inconscient.

Es van amagar en una granja i van matar el temps uns dies. Es van repartir els diners i cadascú va marxar on va voler. Quan la policia va arribar a la granja va trobar les restes de l'estada... i un tauler de Monopoly que els havia servit per passar les hores. Allà, però, hi havia les empremtes digitals de tots ells. Amb antecedents i "habituals de les comissaries", van anar caient. Tots. I van acabar a la presó.

Ronald Biggs, el glamur de l'atracador

Un d'ells, Ronald Biggs, que tot i no ser el líder va quedar encarregat de coordinar-los a tots, es va fugar de la presó. Va fer tombs pel món i va acabar al Brasil, un país sense conveni d'extradició amb el Regne Unit.

Biggs va viure tres dècades al Brasil i la seva extravertida, desafiant i irresistible personalitat el va convertir en una celebritat. Va escriure llibres, va gravar cançons, va ser objecte de marxandatge, va participar en innombrables programes de televisió i va fer anuncis, entre els quals, un d'un pany a prova de lladres.

Sense saber-ho, o potser sabent-ho prou bé, va anar construint la seva pròpia llegenda: la d'un bandit immune a qualsevol policia.

Biggs estava casat i tenia tres fills quan va fugir. Al Brasil va conviure amb diverses parelles, estables o ocasionals. Amb una d'elles, Raimunda Nascimento de Castro, va tenir un fill. La paternitat al país sud-americà li va ser de gran ajuda per esquivar peticions d'extradició.

Però la terra estira. I quan la salut se li va complicar, l'any 2001, va tornar al Regne Unit. Un parell d'agents de New Scotland Yard el van detenir a l'avió, abans de baixar. La policia no volia deixar res a l'atzar. Ni que es tractés d'un ancià malalt. Biggs va tornar a la presó, d'on va sortir vuit anys després.

Va viure al Regne Unit en llibertat només tres anys. El 2013, als 84 anys, Biggs va morir. Als carrers de Londres, però, hi va deixar el glamur de l'atracador més conegut de tots els temps. No era el líder del cop. No era el lladre amb més solera. Però va acabar sent el rostre del "Robatori del Segle".