El mapa de l'extrema dreta a Europa: en només sis països no tenen representació

Les enquestes no ho van veure, o no s'ho van creure, però la victòria del Partit de la Llibertat de Geert Wilders a les eleccions dels Països Baixos és una afirmació contundent que l'avanç de l'extrema dreta a la Unió Europea no s'atura. Els retrocessos de Vox i del PiS en les últimes eleccions d'Espanya i Polònia s'expliquen més en clau de política interior que de tendència europea. I, en tot cas, encara està per confirmar que el liberal Donald Tusk podrà formar una nova majoria al parlament polonès al voltant del seu partit de centredreta, Plataforma Cívica.

Els 35 escons obtinguts per Wilders deixen molt enrere els 26 de la segona força, la coalició entre socialdemòcrates i ecologistes de l'excomissari europeu Frans Timmermans.

Wilders haurà de pactar per aconseguir la majoria absoluta (76 escons), però aquest resultat afebleix qualsevol proposta de "cordó sanitari" per evitar pactar amb l'extrema dreta. Tot i així, encara no és descartable per ara una majoria alternativa.

L'extrema dreta arriba al poder o el facilita

Així doncs, d'aquí unes setmanes, o uns mesos, ens podem trobar amb el segon país fundador de la UE governat per l'extrema dreta, després de la Itàlia de Giorgia Meloni.

La primera ministra italiana, convertida en una figura normalitzada en el paisatge polític europeu, és un referent per als seus correligionaris d'altres països, una imatge més amable, per exemple, que la de l'hongarès Viktor Orbán, 13 anys en el càrrec.

I els europeus ens acostumem que fins i tot els civilitzadíssims, tolerants i progressistes nòrdics hagin donat la clau del govern al Partit dels Finlandesos i als Demòcrates de Suècia, uns des de dins de l'executiu i els altres des de fora, apuntalant el gabinet conservador.

La força electoral de l'extrema dreta europea, però, va molt més enllà dels països on, directament o indirectament, participa en l'executiu. És a les institucions de la gran majoria dels socis comunitaris, començant pels més grans.

A França, el 2027, Marine Le Pen espera culminar amb èxit, ja sense Emmanuel Macron com a candidat, el seu quart assalt a la presidència.

A Alemanya, el populisme xenòfob d'Alternativa per a Alemanya és segona força política en alguns lands, però la resta de forces polítiques continuen tancant-los la porta al poder, a diferència d'Espanya, on Vox ha entrat als governs locals i autonòmics de la mà del Partit Popular.

Aquesta fórmula col·laborativa amb la dreta tradicional es pot repetir en altres països, com Àustria, que el 1999 es va convertir en el primer país comunitari amb l'extrema dreta al govern --el FPO-- i que, segons les enquestes, pot tornar-hi en les eleccions de l'any que ve.

L'examen decisiu de les eleccions europees

Però seran les eleccions europees les que proporcionaran una visió del pes real, a les urnes, de l'extrema dreta en el conjunt de la Unió.

Per molt euroescèptiques que siguin aquestes formacions, no renuncien a presentar-s'hi.

Un cop a l'Europarlament, estan dividits en dos grups: el Conservador-reformista, on hi ha Vox i el PiS, per exemple, i Identitat i Democràcia, amb les formacions de Le Pen i Salvini, entre d'altres.

La seva estratègia consisteix a boicotejar els avenços en la integració europea, posar en qüestió la intensitat de l'amenaça climàtica, proposar tancar Europa als migrants -especialment si són musulmans- i discrepar del compromís europeu a favor d'Ucraïna, en el conflicte desencadenat per la invasió russa.

Més enllà dels partits, l'extrema dreta existeix

És cert que resten encara alguns països on l'extrema dreta no està prou articulada políticament per tenir representació parlamentària.

Es tracta de Lituània, Croàcia, Eslovènia, Malta, Luxemburg i Irlanda. Però l'absència de partits que la representin no vol dir que la ideologia xenòfoba o ultranacionalista no estigui ben present en la societat.

L'exemple més alarmant és l'esclat de violència desencadenat a Dublín després que va córrer la brama que l'home que va apunyalar dijous quatre persones, entre elles tres nens, era algerià.