Benjamin Netanyahu dimiteix per desavinences amb el pla de desconnexió d'Ariel Sharon

Benjamin Netanyahu ha anunciat que plegava, ha recollit la seva cartera i ha abandonat la sessió dominical del govern d'Ariel Sharon. La seva decisió ha caigut com un gerro d'aigua freda, perquè ningú s'ho esperava i per la repercussió que això pot tenir. Netanyahu ha anunciat en roda de premsa que dimitia per la seva oposició al pla de desmantellament dels assentaments de colons jueus de la franja de Gaza. A més, ha pronosticat que aquest territori "es convertirà en una base del terrorisme islamista". Diu que marxa per principis i satisfet de la seva feina al capdavant de Finances. No entén una retirada, ha continuat, "unilateral sota el foc i sense res a canvi". En la carta de dimissió que s'ha donat a conèixer, el ministre assegura que no vol formar part dels plans de Sharon en aquesta qüestió i ha titllat el desmantellament d'irresponsable. L'exprimer ministre assegura que una retirada unilateral no és el camí i denuncia la divisió entre els israelians que ha generat la iniciativa, que està previst que comenci el pròxim dia 15. Netanyahu també alerta que la retirada pot posar en perill la seguretat d'Israel i ser perjudicial per a la integritat de Jerusalem. Màxim rival de Sharon i impulsor de l'economia neoliberal La vida política de Netanyahu ha estat caracteritzada per la seva joventut. Amb 35 anys va ser l'ambaixador d'Israel a l'ONU més jove del seu país i quan va accedir al càrrec de primer ministre, amb 49 anys, també va fer-ho com a benjamí. El seu mandat es va caracteritzar per la seva negativa a fer concessions als palestins i, malgrat que va firmar els acord de Wye Plantation l'any 1997, va acabar originant la paralització dels contactes amb l'Autoritat Nacional Palestina. Sota el seu mandat, i amb Ariel Sharon de ministre de Defensa, Israel va patir greus crisis internacionals, en el procés de pau i en l'economia del país que el van forçar a avançar eleccions anticipades, en les quals va ser derrotat pel laborista Ehud Barak. Malgrat ser el principal rival de Sharon en el Likud, Netanyahu va acabar formant part del seu govern, primer com a ministre d'Exteriors i després en la cartera de Finances. És en aquesta última en la que ha aconseguit resultats més brillants. El ja exministre va impulsar la política econòmica neoliberal mitjançant la privatització de les empreses públiques més importants o la rebaixa dels impostos, entre altres mesures. El repte més gran, però, va ser fer front a la sortida de Gaza i Cisjordània de 8.500 colons amb uns costos d'indemnització d'almenys 200.000 dòlars per família. Un repte per l'equilibri pressupostari amb el qual no combregava i que, finalment l'ha portat, com faran els colons d'aquí a uns dies, a retirar-se, en el seu cas del govern. El pla de desconnexió continua en peu La decisió del titular de Finances, insospitada fins i tot pels seus assessors, ha tingut lloc en la sessió de l'executiu que havia de donar llum verda al desallotjament de tres dels 21 assentaments jueus del territori ocupat palestí de Gaza que s'han de desmantellar. Aquesta decisió ha tirat endavant amb disset vots a favor i cinc en contra. Els assentaments afectats són els de Morag, Kfar Darom i Netzarim. Ariel Sharon ha assegurat que la dimissió de Netanyahu no afectarà el pla de retirada, que està previst que comenci el dia 15 d'agost i que compta amb l'oposició de centenars de famílies colones, que es preveu que es resisteixin al desallotjament. L'operació mobilitzarà prop de 55.000 membres de les forces de seguretat, les quals aniran desarmades, igual que els colons, que han estat obligats a entregar les armes de què disposaven. A deu dies del desallotjament, que es pot prolongar de dues a quatre setmanes, només 200 d'unes 1.700 famílies instal·lades als assentaments havien abandonat voluntàriament casa seva.