Apps per rastrejar la Covid-19: útils si les fa servir més de la meitat de la població

Les aplicacions per seguiment dels contactes amb persones que puguin ser portadores del virus SARS-CoV-2 són efectives, però si van acompanyades d'altres mesures i si les fa servir més de la meitat de la població.

Aquesta és la conclusió principal d'un estudi fet per investigadors britànics, liderats per Christophe Fraser, de l'Institut de Big Data de la Universitat d'Oxford.

En un estudi dirigit també per Fraser i publicat a Science, assenyalaven que almenys la meitat dels contagis es produeixen abans que la persona hagi mostrat símptomes. I que fins i tot evitar els contactes un sol dia després dels primers senyals pot ser vital per controlar la pandèmia.
 

Per això, les apps podrien ser una eina molt important per impedir aquests contactes o per detectar-los. I fer-ho sense haver d'esperar als resultats d'un test, perquè es poden notificar els contactes que hi ha hagut abans d'aquesta confirmació.

Com funcionen les apps

Les aplicacions funcionen així: quan una persona se la instal·la, es comencen a registrar els contactes propers amb altres persones que també la tinguin en el mòbil. Quan un dels usuaris comença a tenir símptomes, transmet la informació a les autoritats sanitàries. Aquestes avisen, de forma anònima, tots els contactes que ha tingut perquè s'aïllin i es facin proves.

L'equip d'Oxford ha fet la simulació amb les actuals dades demogràfiques, epidemiològiques i d'implantació dels smartphones del Regne Unit. Però afirmen que es poden adaptar a qualsevol altre territori i moment.

La simulació l'han fet amb una hipotètica ciutat d'un milió d'habitants. Els resultats indiquen que per tenir prou efectivitat, un 80% de les persones que tenen mòbil intel·ligent s'haurien d'instal·lar l'aplicació. Traslladat al conjunt del país, significa més de la meitat de la població, com explica Fraser:

"Els nostres models mostren que podem aturar l'epidèmia si aproximadament el 60% de la població fa servir l'app. I fins i tot amb un nombre menor d'usuaris. Calcularíem una reducció en el nombre de casos de coronavirus i de morts."

Els investigadors estimen que es pot evitar una infecció per cada un o dos usuaris de l'app.

Sistema amb limitacions

Però les apps tenen les seves limitacions. Els autors en reconeixen una: el seu model no inclou la gent més gran de 70 anys, perquè entre ells l'ús de mòbil intel·ligent és molt baix. Es limiten a dir que si la transmissió del SARS-CoV-2 es redueix en la comunitat, això també els beneficia a ells.

Una de les aplicacions pioneres és TraceTogether, desenvolupada pel Ministeri de Salut i l'Agència de Tecnologia de Singapur. Es basa en senyals de Bluetooth que mesuren aproximadament la proximitat i la durada d'una trobada entre dos usuaris.

Les dades es guarden 21 dies i no es registra informació sobre els llocs on hi ha hagut les trobades.

Si una persona comença a tenir símptomes o li detecten la Covid-19, ho notifica al Ministeri de Salut, que informa els seus contactes dels últims 14 dies.

Però en un blog a la web dels Serveis Digitals del Govern de Singapur, Jason Bay, que ha dirigit la producció de TraceTogether, afirma que els sistemes de rastreig automàtic de contactes no són "la panacea contra el coronavirus".

Bay és molt clar quan diu que cap dels sistemes basats en Bluetooth pot substituir el rastreig manual, ni ara ni en un futur immediat:

"Qualsevol intent de pensar altrament és un exercici d'arrogància i triomfalisme tecnològic. Hi ha vides en joc. Els falsos positius i els falsos negatius tenen conseqüències en la vida –i la mort- real. Utilitzem TraceTogether com a complement del rastreig de contactes, no per substituir-lo."

Quines són aquestes limitacions? Una és que les trobades es classifiquen en properes, casuals i de transició, segons la proximitat i la durada. Però hi influeixen altres factors.

Així, una trobada molt breu, de transició, en un espai tancat sense ventilació, hauria de ser considerada pròxima. I a l'exterior, el risc és menor. Una app no detecta l'entorn, però una persona sí.

El Bluetooth també pot travessar parets. I té un abast superior als 1,5 metres recomanats com a distància de seguretat. I això donaria contactes que, en realitat, no han existit o que no han estat prou propers.

Una altra limitació és el nombre de gent que tingui l'app. Les enquestes diuen que la majoria se la instal·laria. Però la realitat és diferent. A Singapur, només el 17% té instal·lada l'aplicació.

Preservar la privacitat

Finalment, hi ha el problema de la privacitat. TraceTogether només recull el número de mòbil i intercanvia dades de forma anonimitzada i encriptada. Les dades es guarden al mòbil de l'usuari i si el Ministeri de Salut les vol fer servir demanarà el consentiment explícit.

Però algunes organitzacions segueixen sent molt crítiques amb l'ús de dades personals. Així, Xnet accepta que les dades personals es facin servir per actuar durant la pandèmia, "sempre en mans de la persona a la que pertanyen, sense renunciar als nostres drets fonamentals":

"Però considerem que les propostes d'aplicacions sovint, o exposen la nostra privacitat (desplaçaments, modes de vida, secrets personals…) o no són realment eficaces."

Algunes de les refleixons es troben en aquest fil a Twitter:

Hoy publicamos otros post ahondando en las reflexiones sobre las App #Covid19.https://t.co/Tz48G0tiAB

La conclusiones a las que hemos llegado son:
[Abrimos hilo]: pic.twitter.com/QfiqzGvVdc

— Xnet (@X_net_) April 14, 2020

Per això, defensen el concepte de minimització, per combinar la cooperació entre ciutadania i autoritats amb la preservació dels drets.

Així, es decanten per fer servir les dades que ja existeixen i que les companyies telefòniques emmagatzemen per a cada usuari. Inclouen no només la situació sinó també dades de wifi, adreces IP i, moltes vegades, GPS.

El 16 d'abril, l'American Civil Liberties Union publicava un document amb els principis que, segons ells, haurien de regir aquestes aplicacions.

Entre aquests, hi ha la necessitat que no desplacin altres mesures no tecnològiques, que siguin voluntàries, que no es facin servir amb altes finalitats, com controlar el delicte o la immigració, que no s'apliquin mesures que el ciutadà pugui veure com punitives, que preservin la privacitat, que no discriminin, que es puguin auditar i que no s'utilitzin un cop hagi passat la situació que hagi dut a crear-les  –en aquest cas, la pandèmia de Covid-19.

A part de les aplicacions existents, com la de Singapur o la que han creat conjuntament Google i Apple, països, com Alemanya o Austràlia, tenen previst desenvolupar-ne o desplegar-ne aviat.

En tot cas, hi ha una idea que semblen acceptar la gran majoria de persones implicades en aquestes apps: per si soles, no són una solució. Sí que poden ser efectives si s'afegeixen a altres mesures, com el distanciament físic, la realització de tests i altres sistemes per rastrejar contactes.