"Avi, et trauré d'aquí", a "Sense ficció"
La promesa del nét d'un republicà que va ser exhumat de la fossa on estava enterrat i portat sense el permís de la família al Valle de los Caídos.
Aquest dissabte 6 de juliol, a les 22.15, el canal 33 recupera "Avi, et trauré d'aquí!", el documental de "Sense ficció" elaborat per Montse Armengou i Ricard Belis que aborda la lluita de diverses persones per treure les restes dels seus familiars del Valle de los Caídos, un monument únic al món, tant per les seves dimensions com per les seves vinculacions amb la dictadura. El documental es va estrenar el 19 de març i, amb 541.000 espectadors, ha estat el tercer més vist de la temporada.
A finals dels anys 50, les carreteres de tot Espanya s'omplen de camions que circulen carregats d'unes caixes misterioses. La destinació és sempre la mateixa: Cuelgamuros, un paratge a 60 quilòmetres de Madrid. La càrrega: les restes de milers de soldats i civils víctimes de la Guerra Civil Espanyola. Tots ells, franquistes i republicans, formaran part d'un dels mausoleus més grans del món erigit mai per un dictador: el Valle de los Caídos.
En molts casos, les seves restes es van portar allà sense el coneixement ni el consentiment dels seus familiars. Avui, mig segle després, fills i néts lluiten per recuperar el cos dels seus éssers estimats.
"Avi, et trauré d'aquí!": aquesta és la promesa i la lluita d'en Joan Pinyol, nét d'un republicà que va ser exhumat de la fossa on estava enterrat i portat sense el permís de la família al Valle de los Caídos. Durant anys van estar portant flors al cementiri de Lleida. Fa poc temps, gràcies a una investigació de la historiadora Queralt Solé, van saber que, en realitat, el seu avi reposava al Valle, al costat del seu botxí.
Inaugurat el 1959, i presentat com un monument a la reconciliació, el règim franquista no va dubtar a profanar tombes i fosses de víctimes de la Guerra Civil -nacionals i republicans- per farcir aquell immens mausoleu. El Valle de los Caídos s'ha convertit en la fossa comuna més gran d'Espanya.
Ara, molts familiars lluiten per poder treure les restes dels seus parents del Valle i enterrar-los a prop de casa. Però les dificultats, tant tècniques com de voluntat política són moltes. Per a aquests afectats, que el seu avi o pare reposi al costat de Franco és un greuge que va provocar la dictadura i que la democràcia encara no ha reparat.
El documental mostra les dificultats que tenen les víctimes per treure els seus familiars d'un monument únic al món, tant per les seves dimensions com per les seves vinculacions amb la dictadura.
Aquest treball parla amb afectats, forenses, polítics i experts. Tots ells es pronuncien sobre si s'ha de deixar el Valle com està o si cal una "democratització" del monument, perquè deixi de ser el mausoleu d'un dictador i es converteixi en un memorial per a les víctimes.
Durant la investigació hem rescatat l'extraordinària història d'uns navarresos que l'any 1980 van aconseguir exhumar 133 cossos del Valle de los Caídos, els únics que han sortit mai d'allà. El que sembla impossible amb governs tant de dretes com d'esquerres va ser possible amb l'UCD d'una democràcia acabada d'estrenar.
Per què avui no és possible exhumar aquells cossos portats al Valle de los Caídos de manera secreta? És possible identificar-los, exhumar-los i tornar-los a les seves famílies? O el Valle és un tema intocable, com altres aspectes residuals del franquisme?
Queralt Solé, historiadora
A l'hora del trasllat de les restes, no hi ha cap mena de cura. Tens la sensació contínua que es fa perquè "ens han dit que aquestes criptes s'han d'omplir d'ossos, doncs omplim-les d'ossos!".
Silvino Gil, fill d'enterrat al Valle de los Caídos
Nos tendrían que haber pedido permiso, y no que se los llevaran allí de esa manera. Lo que hizo Franco es un secuestro, con los de izquierdas y con los de derechas.
Joan Pinyol, nét d'enterrat al Valle de los Caídos
El meu avi està enterrat al costat del seu botxí. Ell què hi ha de fer, allà? És un greuge que augmenta molt el grau de perversitat amb què s'ha fet tot plegat.
Francisco Etxeberria, forense
En algunas criptas el estado es ruinoso, las cajas ya no existen, sólo quedan unas montañas de huesos, todo mezclado.
Rosa Gil, néta d'enterrat al Valle de los Caídos
¿De todos los restos humanos de nuestros familiares es imposible? Primero hay que intentarlo y, una vez que se intente, ya hablaremos.
Silvia Navarro, As. Familiares pro Exhumación Republicanos Valle de los Caídos
Sentimos que somos, ellos y nosotros, rehenes del Valle. Nuestras vidas y sus muertes están presas del Valle de los Caídos.
Baltasar Garzón, exjutge Audiència Nacional
Tocar el Valle de los Caídos, exigir que se abrieran las urnas para que los familiares pudieran tener acceso, despertó todas las alarmas y se produjo un toque de arrebato bastante importante.
Iñaki Anasagasti, senador PNB
Primero se les fusiló, luego se les vejó y luego, sin consulta de la familia, se les utilizó como una especie de gran homenaje a la reconciliación hecha desde el franquismo y para el franquismo. El Valle de los Caídos es apología del terrorismo.
Alejandro Muñoz Alonso, senador PP
Los monumentos hay que respetarlos, son parte de una parte de la historia. Las páginas brillantes cuando existen y las páginas negras que inevitablemente también existen, y que hay que aceptarlo todo.
Hilari Raguer, historiador i monjo de Montserrat
No és cap secret que la comunitat benedictina, en les celebracions commemoratives, es manifesta fidel al record de Franco, fundador del santuari i de la comunitat.
Ramón Jáuregui, exministre Presidència (PSOE)
Nosotros nunca aceptamos que hubiera que ponerle dinamita a la cruz. Queríamos transformarlo en un lugar de memoria, de homenaje y de resignificación histórica y de lectura histórica de la verdad, de lo que fue la guerra y de lo que allí hay.
Pedro Cerracín, Asociación de Defensa del Valle de los Caídos
En el Valle de los Caídos, lo que predomina por encima de todo es el espíritu de paz, de meditación y de reconciliación. Todas las personas que entienden que el Valle de los Caídos es otra cosa, literalmente no lo conocen.
Crèdits
Direcció: Montse Armengou i Ricard Belis
Producció: Joan Pavon
Imatge: Roberto Díaz
Muntatge: Joan Grané
Documentació: Montserrat Bailac
Muntatge postproduccions: Juan Serrano
Grafisme: Xavier Comas
Muntatge musical: David Bustamante
Postproducció so: Joan Bonjoch i Enric Casanovas
Narració: Joan Carles Gustems
Becari i making of: Aleix Mateu
Ambientació: Kim Prats, Pedro de Felipe i Sígfrid Querol
Vestuari: Anna Falguera, M. Josep Ceniceros i Roser Rebull
Direcció executiva: Joan Salvat
Producció executiva: Muntsa Tarrés
A finals dels anys 50, les carreteres de tot Espanya s'omplen de camions que circulen carregats d'unes caixes misterioses. La destinació és sempre la mateixa: Cuelgamuros, un paratge a 60 quilòmetres de Madrid. La càrrega: les restes de milers de soldats i civils víctimes de la Guerra Civil Espanyola. Tots ells, franquistes i republicans, formaran part d'un dels mausoleus més grans del món erigit mai per un dictador: el Valle de los Caídos.
En molts casos, les seves restes es van portar allà sense el coneixement ni el consentiment dels seus familiars. Avui, mig segle després, fills i néts lluiten per recuperar el cos dels seus éssers estimats.
"Avi, et trauré d'aquí!": aquesta és la promesa i la lluita d'en Joan Pinyol, nét d'un republicà que va ser exhumat de la fossa on estava enterrat i portat sense el permís de la família al Valle de los Caídos. Durant anys van estar portant flors al cementiri de Lleida. Fa poc temps, gràcies a una investigació de la historiadora Queralt Solé, van saber que, en realitat, el seu avi reposava al Valle, al costat del seu botxí.
Inaugurat el 1959, i presentat com un monument a la reconciliació, el règim franquista no va dubtar a profanar tombes i fosses de víctimes de la Guerra Civil -nacionals i republicans- per farcir aquell immens mausoleu. El Valle de los Caídos s'ha convertit en la fossa comuna més gran d'Espanya.
Ara, molts familiars lluiten per poder treure les restes dels seus parents del Valle i enterrar-los a prop de casa. Però les dificultats, tant tècniques com de voluntat política són moltes. Per a aquests afectats, que el seu avi o pare reposi al costat de Franco és un greuge que va provocar la dictadura i que la democràcia encara no ha reparat.
El documental mostra les dificultats que tenen les víctimes per treure els seus familiars d'un monument únic al món, tant per les seves dimensions com per les seves vinculacions amb la dictadura.
Aquest treball parla amb afectats, forenses, polítics i experts. Tots ells es pronuncien sobre si s'ha de deixar el Valle com està o si cal una "democratització" del monument, perquè deixi de ser el mausoleu d'un dictador i es converteixi en un memorial per a les víctimes.
Durant la investigació hem rescatat l'extraordinària història d'uns navarresos que l'any 1980 van aconseguir exhumar 133 cossos del Valle de los Caídos, els únics que han sortit mai d'allà. El que sembla impossible amb governs tant de dretes com d'esquerres va ser possible amb l'UCD d'una democràcia acabada d'estrenar.
Per què avui no és possible exhumar aquells cossos portats al Valle de los Caídos de manera secreta? És possible identificar-los, exhumar-los i tornar-los a les seves famílies? O el Valle és un tema intocable, com altres aspectes residuals del franquisme?
Queralt Solé, historiadora
A l'hora del trasllat de les restes, no hi ha cap mena de cura. Tens la sensació contínua que es fa perquè "ens han dit que aquestes criptes s'han d'omplir d'ossos, doncs omplim-les d'ossos!".
Silvino Gil, fill d'enterrat al Valle de los Caídos
Nos tendrían que haber pedido permiso, y no que se los llevaran allí de esa manera. Lo que hizo Franco es un secuestro, con los de izquierdas y con los de derechas.
Joan Pinyol, nét d'enterrat al Valle de los Caídos
El meu avi està enterrat al costat del seu botxí. Ell què hi ha de fer, allà? És un greuge que augmenta molt el grau de perversitat amb què s'ha fet tot plegat.
Francisco Etxeberria, forense
En algunas criptas el estado es ruinoso, las cajas ya no existen, sólo quedan unas montañas de huesos, todo mezclado.
Rosa Gil, néta d'enterrat al Valle de los Caídos
¿De todos los restos humanos de nuestros familiares es imposible? Primero hay que intentarlo y, una vez que se intente, ya hablaremos.
Silvia Navarro, As. Familiares pro Exhumación Republicanos Valle de los Caídos
Sentimos que somos, ellos y nosotros, rehenes del Valle. Nuestras vidas y sus muertes están presas del Valle de los Caídos.
Baltasar Garzón, exjutge Audiència Nacional
Tocar el Valle de los Caídos, exigir que se abrieran las urnas para que los familiares pudieran tener acceso, despertó todas las alarmas y se produjo un toque de arrebato bastante importante.
Iñaki Anasagasti, senador PNB
Primero se les fusiló, luego se les vejó y luego, sin consulta de la familia, se les utilizó como una especie de gran homenaje a la reconciliación hecha desde el franquismo y para el franquismo. El Valle de los Caídos es apología del terrorismo.
Alejandro Muñoz Alonso, senador PP
Los monumentos hay que respetarlos, son parte de una parte de la historia. Las páginas brillantes cuando existen y las páginas negras que inevitablemente también existen, y que hay que aceptarlo todo.
Hilari Raguer, historiador i monjo de Montserrat
No és cap secret que la comunitat benedictina, en les celebracions commemoratives, es manifesta fidel al record de Franco, fundador del santuari i de la comunitat.
Ramón Jáuregui, exministre Presidència (PSOE)
Nosotros nunca aceptamos que hubiera que ponerle dinamita a la cruz. Queríamos transformarlo en un lugar de memoria, de homenaje y de resignificación histórica y de lectura histórica de la verdad, de lo que fue la guerra y de lo que allí hay.
Pedro Cerracín, Asociación de Defensa del Valle de los Caídos
En el Valle de los Caídos, lo que predomina por encima de todo es el espíritu de paz, de meditación y de reconciliación. Todas las personas que entienden que el Valle de los Caídos es otra cosa, literalmente no lo conocen.
Crèdits
Direcció: Montse Armengou i Ricard Belis
Producció: Joan Pavon
Imatge: Roberto Díaz
Muntatge: Joan Grané
Documentació: Montserrat Bailac
Muntatge postproduccions: Juan Serrano
Grafisme: Xavier Comas
Muntatge musical: David Bustamante
Postproducció so: Joan Bonjoch i Enric Casanovas
Narració: Joan Carles Gustems
Becari i making of: Aleix Mateu
Ambientació: Kim Prats, Pedro de Felipe i Sígfrid Querol
Vestuari: Anna Falguera, M. Josep Ceniceros i Roser Rebull
Direcció executiva: Joan Salvat
Producció executiva: Muntsa Tarrés
