El referèndum com a eina política és a la xarxa

El referèndum "és la forma més usual de l'actuació directa del cos electoral mitjançant el sufragi. Constitueix una manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública". Així és com defineix l'Enciclopèdia Catalana un dels temes de capçalera en tots els diaris durant aquesta setmana.
El referèndum com a eina política és a la xarxa

El referèndum com a eina política és a la xarxa

El referèndum "és la forma més usual de l'actuació directa del cos electoral mitjançant el sufragi. Constitueix una manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública". Així és com defineix l'Enciclopèdia Catalana un dels temes de capçalera en tots els diaris durant aquesta setmana.
L'aposta del primer ministre grec, Iorgos Papandreu, per sotmetre a referèndum l'acord assolit a l'eurozona pel que fa a la crisi grega no només ha generat reaccions polítiques i econòmiques de primera magnitud: també ha fet que la societat hi digui la seva a través de les xarxes, cada cop més protagonistes com a generadores d'informació, opinió i debat. La proposta de Papandreu finalment no ha reeixit, però ha reobert el debat sobre la necessitat de consultar el ciutadà.

Referèndums i xarxes tenen un component comú: la participació dels ciutadans en aquells temes que els afecten directament. Però no tothom veu sota la mateixa perspectiva aquesta opció jurídica que preveuen algunes constitucions, entre les quals l'espanyola.

Si donem un cop d'ull al Google, trobem que la més popular de les enciclopèdies virtuals recull les raons dels detractors dels referèndums, que en critiquen la seva convocatòria per diversos motius: "perquè s'han fet servir en països amb dictadures, com l'Alemanya nazi, la Itàlia feixista o l'Espanya franquista"; "perquè només es dóna a escollir a l'electorat entre dues opcions (aprovar o rebutjar), eliminant així possibles matisos o aportacions"; "perquè serveixen als polítics per inhibir-se a l'hora de prendre alguna decisió difícil, polèmica o incòmoda"; "perquè els votants poden no haver estat prou informats (o fins i tot poden haver estat desinformats) a l'hora de determinar sobre qüestions tècniques o massa sofisticades", o perquè "poden conduir a la tirania de la majoria i a la consegüent erosió dels drets individuals o de les minories". En aquesta línia crítica descobrim curiosament que corrents anarquistes i polítiques conservadores fan servir arguments idèntics .

Ben al contrari, els usuaris del Twitter defensors de la #democràcia i de la convocatòria del referèndum grec es mostren convençuts que "internet pot ser un gran aliat" per canviar les inèrcies del poder. En aquest sentit, subratllen especialment les paraules del president islandès, Olafur Ragnar Grimsson: "Les xarxes socials han transformat les nostres institucions democràtiques de manera que el que té lloc dins de les més tradicionals del poder –el Congrés, els ministeris, fins i tot la Casa Blanca i el gabinet del meu país- s'ha convertit, gairebé, en un espectacle secundari".

Si recordem que el país que dirigeix Ragnar va rebutjar en referèndum una llei proposada per indemnitzar 340.000 estalviadors britànics i holandesos del banc Icesave i que el model d'#Islàndia és, per això i per a molts, un referent a seguir, no ens sobtarà gens que un dels articles que més ha circulat aquests dies a la xarxa, el de l'economista nord-americà Paul Krugman, els hagi servit de sòlid argument.

Però no és el tema grec l'únic que ha fet convergir el triangle: xarxes, política i referèndum. La reforma de la Constitució Espanyola, el dret dels pobles a decidir el seu futur, les reivindicacions populars sorgides arran del #15M o la consulta que vol promoure l'Ajuntament de Maó per castellanitzar el topònim d'aquesta ciutat són només algunes demostracions de la importància que està adquirint aquest nou nexe.

Més enllà de la conveniència interessada dels polítics per convocar o no referèndums populars, la xarxa fa temps que està donant respostes. I a aquestes alçades, després de comprovar la seva capacitat d'influència en les revoltes de la primavera àrab o en el moviment d'indignats arreu del món, potser no necessita que ningú li pregunti res, sinó que tots els governants i agents econòmics la tinguin, per si de cas, molt en compte.