Paola Egonu, exemple de resiliència davant del racisme

La Itàlia racista que se sent còmoda amb l'extrema dreta al Quirinal s'ha sortit, momentàniament, amb la seva: Paola Egonu, una de les millors jugadores de voleibol d'Europa, no formarà part de la selecció azzurra que ha de disputar el preolímpic a Polònia, d'aquí a dues setmanes.

Egonu, de 24 anys, nascuda prop de Pàdua de pares nigerians, ha demanat no ser convocada "per prendre's un descans" i, de mutu acord amb el seleccionador i amb el president de la federació, segons han anunciat aquest dilluns mitjans italians.

Per una banda, es vincula la petició d'Egonu amb el mal resultat de la selecció en l'últim europeu, en què no tan sols no va revalidar el títol, sinó que va perdre la final de consolació. L'entrenador, Davide Mazzanti, va convertir Egonu en "reserva de luxe" a la posició d'oposada, on va preferir Ekaterina Antropova, nascuda a Islàndia de pares russos i nacionalitzada italiana.

Egonu va acabar penjant un missatge a les xarxes socials, posteriorment esborrat, on admetia que havia passat "la pitjor experiència de la seva vida"; que la jugadora vèneta i l'entrenador no tenen la millor de les relacions és un fet sabut en el voleibol del bel Paese.

Però, per l'altra, la decisió d'Egonu arriba dies després que transcendís el que el general de l'exèrcit italià Antonio Vannacci opina de la jugadora, unes consideracions obertament xenòfobes que recull en el seu llibre Il mondo al contrario, un best seller a la península.

"Egonu és italiana per ciutadania, però li falta alguna cosa per ser plenament italiana. És evident que les seves característiques físiques no representen la italianitat".

La resposta de l'esportista, apartar-se del combinat nacional, és la mateixa que va adoptar després del Mundial del 2022.

En acabar el partit pel tercer i quart lloc d'aquella cita, amb victòria transalpina davant dels Països Baixos, i mentre les seves companyes festejaven el triomf, Egonu va esclatar en llàgrimes davant el seu representant, Marco Raguzzoni.

"No ho pots entendre, és molt cansat. M'han preguntat per què sóc italiana, jo. Aquest és l'últim partit amb la selecció. L'últim".

Uns anys abans, el 2018, la marca d'aigua mineral patrocinadora de la federació havia publicat una fotografia de felicitació per la plata assolida al Japó en què l'ampolla ocultava, en la imatge de grup, les dues jugadores d'origen africà d'aquell combinat: Myriam Sylla (siciliana de pares ivorians) i la mateixa Egonu.

I el 2021, després de ser nomenada abanderada de la delegació azzurra als Jocs de Tòquio, el polèmic exdiputat Mario Adinolfi, subjecte d'una curiosa metamorfosi que el va conduir del centreesquerra al trumpisme i a l'ultracatolicisme, va escopir que hi havia "almenys trenta esportistes italians que s'ho mereixien més que ella, però el problema dels quals és ser blancs i heterosexuals".

Egonu va sortir de l'armari la tardor del 2018, anunciant la seva relació amb la voleibolista polonesa Katarzyna Skorupa, però posteriorment va esdevenir parella d'un component de la selecció masculina del mateix país, Michal Filip.

Itàlia, a més a més, ha convocat per al preolímpic de Lodz tres jugadores més de pares nigerians, Loveth Omoruyi i les germanes Sylvia i Linda Nwakalor, a més d'Antropova.

De fet, la selecció azzurra de voleibol, des de l'esclat a l'inici d'aquest segle de Valentina Diouf (milanesa de pare senegalès), havia confirmat una tendència apuntada per estudis oficials: els fills mascles de pares immigrats a Itàlia tendien a continuar practicant esports populars als seus països d'origen, però, per contra, el voleibol femení havia aconseguit conjuntar l'afirmació de l'origen amb la plena participació a la societat italiana.

Bellissima, Italiana, Talentuosa, Bravissima.
Paola Egonu.#PaolaEgonu #Sanremo #sanremo23 #Sanremo2023 #FestivalDiSanremo2023 pic.twitter.com/cGQPOsucrN

— Antonio M. Fasulo 🇮🇹🇪🇺🇺🇦 (@fasulo_antonio) February 9, 2023

Egonu, però, és una celebritat a la península. La seva presència física impactant (1'95 m) i els seus dots de lideratge l'han fet sobresortir al combinat que va endur-se l'Europeu el 2021 i que va proclamar-se subcampió mundial el 2018.

Va participar en el doblatge a l'italià de la pel·lícula d'animació Soul, va ser una de les conductores del Festival de San Remo el passat hivern i va presentar, per una nit, el programa televisiu Le Iene, l'equivalent transalpí de Caiga quien caiga. En aquest espai, precisament, va pronunciar un monòleg en què admetia témer per la seva carrera arran de la pressió mediàtica a què està exposada.

Els seus pares es van traslladar a Manchester, ella va jugar la temporada passada a Turquia. Ha tornat a Itàlia, al Vero Volley Milano. Malauradament, els racistes ja l'esperaven. Ella ja ho havia deixat anar: "no vol dir que tots els que hi viuen ho siguin, però Itàlia és un país racista."