Fundación del Garabato
Algú podria pensar que ser funcionari de la Comissió Europea és una garantia absoluta per acomodar-se i viure immers en una plàcida comoditat. Però hi
Algú podria pensar que ser funcionari de la Comissió Europea és una garantia absoluta per acomodar-se i viure immers en una plàcida comoditat. Però hi ha esperits inquiets i absolutament abocats a recercar i a experimentar que no es poden encotillar enlloc i que no poden viure sense fer constants salts al buit sense xarxa.
Aquest seria el cas de José-Joaquín Beeme, un saragossà de l'any 1963 amb una predisposició quasi genètica cap a la cultura. Definir-lo amb un únic qualificatiu seria encotillar-lo massa i, de fet, s'allunyaria força de la realitat. Sí, és escriptor perquè ha escrit i escriu, és periodista perquè li interessa explicar la realitat. Sí, és cineasta perquè els imatges en moviment són sempre una meravellosa manera d'explicar-se- És editor perquè s'ha ocupar de treure a la llum moltes, moltes obres. És artista perquè no renuncia mai a posar el seu segell bell i personal arreu i és creador perquè tot el que toca s'acaba convertint en únic.
I és clar, és tot això i moltes coses més en una amalgama sòlida, coherent i activa que l'ha portat a emprendre moltes accions, a treballar de manera absoluta i rotunda per tal de lliurar-se de la mossegada de l'avorriment, de l'apatia, de la manca d'horitzons. En aquest sentit cal dir que és l'ànima d'una editorial màgica i singular de tirades molt, molt curtes i d'una magnètica bellesa, La Torre degli Arabeschi i que s'ha convertit en un meravellós cronista de les emocions del cos i de l'ànima, en un documentalista minuciós de l'esperit.
Llicenciat en Dret, va fer de periodista cultural a Madrid i d'editor i de dissenyador gràfic (Unaluna) a Saragossa, ha col·laborat i col·labora en diferents mitjans de comunicació i com a dissenyador és el responsable de molts llibres de diverses institucions espanyoles i europees. L'any 2002 s'instal·la a Angera i converteix aquesta localitat italiana en l'epicentre de les seves operacions.
L'any 2013, juntament amb la historiadora de l'art Malena Manrique, crea la Fundación del Garabato, una porta oberta a la promoció y a l'estudi dels processos i dels procediments creatius que, de fet, es poden sintetitzar en quaderns d'artista i animacions de caire experimental que no fan altra cosa que mostrar la seva passió per l'art i la cultura.
Amb un esperit d'aquells que en podríem qualificar de renaixentista, José Joaquín s'enamora dels materials, de les idees, dels colors, de la profunditat del pensament, de la bellesa dels objectes i això li permet que cada llibre, que cada projecte sigui un nou repte, una foto fixa que organitza un petit univers íntimament lligat, segons cada ocasió, amb la poesia, amb el pensament, amb el disseny, amb l'art. I així, cada creació és un element únic que cal assaborir en tota la seva magnitud.
Els gargots, aquests gargots que donen nom a la Fundació són, de fet, la sublimació d'una mena de batec creatiu que enllaça la història i es converteix en un fil conductor del procés creatiu, des de les primeres marques prehistòriques a les modernes projeccions audiovisuals, establint així un camí que també es podria considerar com un corpus crític, com una base que creix dia a dia. Des de la Fundació s'han acostat al patafísic Enrico Baj, al creador Larry Vigon, responsable d'algunes de les portades de Fleetwood Mac, Ian Dury, Chicago o Counting Crows, entre molts d'altres; a Luigi Serafini, autor de l'impressionant "Codex Seraphinianus" o a l'artista americà resident a Tarragona, Tom Carr.
Aquest material es converteix també en exposicions itinerants, de molt variada concepció, que donen a conèixer la filosofia de de Fundació. De fet, aquesta filosofia acaba sent la intersecció de les maneres individuals i profundes d'entendre l'art de la Malena i el José Joaquín, una suma que, en realitat, acaba sent una estructura que es multiplica de manera exponencial i que acaba tocant molts temes i moltes sensibilitats.
Sigui com sigui, el cert és que la Fundación de Garabato és una perfecta màquina de generar cultura amb molts tentacles i moltes possibilitats. En aquesta línia, i a manera d'exemple, podem citar l'intens diari que porta José Joaquín, "Mi cuaderno italiano", amb peces monogràfiques dedicades a temes concrets com l'art, la literatura o el cinema. Mirades profundes, vives, obra d'un observador sagaç, culte, capaç de donar valor de cultura a la quotidianitat. També es pot parlar de l'assaig "Racimos de Cabezas grotescas", un treball de Malena Manrique sobre Goya, situant-lo en aquest univers primari i viu del subconscient. En aquest sentit, la historiadora apunta que els quaderns d'apunts són el millor vehicle per entendre el traç, aquest gargot que té molt a veure amb la veritat, amb l'autenticitat pura.
Allò que és grotesc, que pot arribar a ratllat la monstruositat, té en Goya un dels seus més grans representants i Manrique el veu com una figura epònima, amb una capacitat brillant a l'hora d'explorar el costat fosc, allò que no es veu i que no fa altra cosa que enfrontar-nos de manera directa amb la tenebra i aprofita les seves investigacions i la seva saviesa per aixecar aquest assaig que planteja el gargot (aquest "garabato" que els guia) com una de les activitats mentals més plaents, més directes, més vives i més carregades d'interrogants i de respostes.
José Joaquín Beeme ens acosta la seva mirada personal sobre la feina que fan a la Fundación
El propósito de la Fundación del Garabato está recogido en nuestra misión, que proclama bien gallardamente nuestra defensa de la imaginación primigenia
y de la pulsión creativa de mundos alternativos, un continuum antropológico desde la mancha primordial paleolítica hasta el ultimísimo
de los garabatos audiovisuales.
Se está formando ya un corpus crítico sobre nuestro trabajo, con artículos por ejemplo de Francisco Calvo Serraller en El País o Charo Ramos en Diario de Sevilla, también en Barcelona con las revistas A*Desk o el máster de Arte Actual de la UB.
Y, aparte de publicar ensayos (el próximo es sobre Enrico Baj y la patafísica) y entrevistar
a creadores como Larry Vigon (álbumes de Fleetwood Mac), Luigi Serafini (cuyo monstruoso Codex publicó Franco Maria Ricci) o, próximamente, el americano-tarragoní Tom Carr, yo voy formando mi "teoría estética" en cuadernos volanderos que publico por entregas. Todo lo cual confluye
en exposiciones itinerantes: en septiembre-octubre, la Fundación Sangregorio acoge mis diálogos con la escultura.
¡Ojalá organicemos una en Barcelona!
La Fundación del Garabato és un d'aquells llocs del ciberespai i de la realitat que cal tenir anotats en majúscules a l'agenda i que cal visitar amb regularitat. Les seves propostes són sempre captivadores, màgiques i carregades d'encant, d'erudició, de passió i de bellesa. Un autèntic regal.
Aquest seria el cas de José-Joaquín Beeme, un saragossà de l'any 1963 amb una predisposició quasi genètica cap a la cultura. Definir-lo amb un únic qualificatiu seria encotillar-lo massa i, de fet, s'allunyaria força de la realitat. Sí, és escriptor perquè ha escrit i escriu, és periodista perquè li interessa explicar la realitat. Sí, és cineasta perquè els imatges en moviment són sempre una meravellosa manera d'explicar-se- És editor perquè s'ha ocupar de treure a la llum moltes, moltes obres. És artista perquè no renuncia mai a posar el seu segell bell i personal arreu i és creador perquè tot el que toca s'acaba convertint en únic.
I és clar, és tot això i moltes coses més en una amalgama sòlida, coherent i activa que l'ha portat a emprendre moltes accions, a treballar de manera absoluta i rotunda per tal de lliurar-se de la mossegada de l'avorriment, de l'apatia, de la manca d'horitzons. En aquest sentit cal dir que és l'ànima d'una editorial màgica i singular de tirades molt, molt curtes i d'una magnètica bellesa, La Torre degli Arabeschi i que s'ha convertit en un meravellós cronista de les emocions del cos i de l'ànima, en un documentalista minuciós de l'esperit.
Llicenciat en Dret, va fer de periodista cultural a Madrid i d'editor i de dissenyador gràfic (Unaluna) a Saragossa, ha col·laborat i col·labora en diferents mitjans de comunicació i com a dissenyador és el responsable de molts llibres de diverses institucions espanyoles i europees. L'any 2002 s'instal·la a Angera i converteix aquesta localitat italiana en l'epicentre de les seves operacions.
L'any 2013, juntament amb la historiadora de l'art Malena Manrique, crea la Fundación del Garabato, una porta oberta a la promoció y a l'estudi dels processos i dels procediments creatius que, de fet, es poden sintetitzar en quaderns d'artista i animacions de caire experimental que no fan altra cosa que mostrar la seva passió per l'art i la cultura.
Amb un esperit d'aquells que en podríem qualificar de renaixentista, José Joaquín s'enamora dels materials, de les idees, dels colors, de la profunditat del pensament, de la bellesa dels objectes i això li permet que cada llibre, que cada projecte sigui un nou repte, una foto fixa que organitza un petit univers íntimament lligat, segons cada ocasió, amb la poesia, amb el pensament, amb el disseny, amb l'art. I així, cada creació és un element únic que cal assaborir en tota la seva magnitud.
Els gargots, aquests gargots que donen nom a la Fundació són, de fet, la sublimació d'una mena de batec creatiu que enllaça la història i es converteix en un fil conductor del procés creatiu, des de les primeres marques prehistòriques a les modernes projeccions audiovisuals, establint així un camí que també es podria considerar com un corpus crític, com una base que creix dia a dia. Des de la Fundació s'han acostat al patafísic Enrico Baj, al creador Larry Vigon, responsable d'algunes de les portades de Fleetwood Mac, Ian Dury, Chicago o Counting Crows, entre molts d'altres; a Luigi Serafini, autor de l'impressionant "Codex Seraphinianus" o a l'artista americà resident a Tarragona, Tom Carr.
Aquest material es converteix també en exposicions itinerants, de molt variada concepció, que donen a conèixer la filosofia de de Fundació. De fet, aquesta filosofia acaba sent la intersecció de les maneres individuals i profundes d'entendre l'art de la Malena i el José Joaquín, una suma que, en realitat, acaba sent una estructura que es multiplica de manera exponencial i que acaba tocant molts temes i moltes sensibilitats.
Sigui com sigui, el cert és que la Fundación de Garabato és una perfecta màquina de generar cultura amb molts tentacles i moltes possibilitats. En aquesta línia, i a manera d'exemple, podem citar l'intens diari que porta José Joaquín, "Mi cuaderno italiano", amb peces monogràfiques dedicades a temes concrets com l'art, la literatura o el cinema. Mirades profundes, vives, obra d'un observador sagaç, culte, capaç de donar valor de cultura a la quotidianitat. També es pot parlar de l'assaig "Racimos de Cabezas grotescas", un treball de Malena Manrique sobre Goya, situant-lo en aquest univers primari i viu del subconscient. En aquest sentit, la historiadora apunta que els quaderns d'apunts són el millor vehicle per entendre el traç, aquest gargot que té molt a veure amb la veritat, amb l'autenticitat pura.
Allò que és grotesc, que pot arribar a ratllat la monstruositat, té en Goya un dels seus més grans representants i Manrique el veu com una figura epònima, amb una capacitat brillant a l'hora d'explorar el costat fosc, allò que no es veu i que no fa altra cosa que enfrontar-nos de manera directa amb la tenebra i aprofita les seves investigacions i la seva saviesa per aixecar aquest assaig que planteja el gargot (aquest "garabato" que els guia) com una de les activitats mentals més plaents, més directes, més vives i més carregades d'interrogants i de respostes.
José Joaquín Beeme ens acosta la seva mirada personal sobre la feina que fan a la Fundación
El propósito de la Fundación del Garabato está recogido en nuestra misión, que proclama bien gallardamente nuestra defensa de la imaginación primigenia
y de la pulsión creativa de mundos alternativos, un continuum antropológico desde la mancha primordial paleolítica hasta el ultimísimo
de los garabatos audiovisuales.
Se está formando ya un corpus crítico sobre nuestro trabajo, con artículos por ejemplo de Francisco Calvo Serraller en El País o Charo Ramos en Diario de Sevilla, también en Barcelona con las revistas A*Desk o el máster de Arte Actual de la UB.
Y, aparte de publicar ensayos (el próximo es sobre Enrico Baj y la patafísica) y entrevistar
a creadores como Larry Vigon (álbumes de Fleetwood Mac), Luigi Serafini (cuyo monstruoso Codex publicó Franco Maria Ricci) o, próximamente, el americano-tarragoní Tom Carr, yo voy formando mi "teoría estética" en cuadernos volanderos que publico por entregas. Todo lo cual confluye
en exposiciones itinerantes: en septiembre-octubre, la Fundación Sangregorio acoge mis diálogos con la escultura.
¡Ojalá organicemos una en Barcelona!
La Fundación del Garabato és un d'aquells llocs del ciberespai i de la realitat que cal tenir anotats en majúscules a l'agenda i que cal visitar amb regularitat. Les seves propostes són sempre captivadores, màgiques i carregades d'encant, d'erudició, de passió i de bellesa. Un autèntic regal.
