Artesans que sobreviuen al segle XXI i la seva relació complicada amb l'empresa

A Catalunya hi ha desenes d'artesans d'alta qualitat que mantenen una activitat que podria trobar una relació profitosa amb el món empresarial.

Fa unes setmanes es va fer la jornada Crafts2B, que pretenia donar un impuls a aquest procés a través del contacte directe. Valor Afegit ha visitat tres tallers artesans per comprovar les possibilitats d'aquesta idea.

Sabates de 700 euros

Catuxa Fernández i Ignacio Aldanondo són dos arquitectes que es van reorientar cap a la sabateria artesana arran de la crisi del 2008. Es van formar amb Pitu Cunillera, un artesà que els va transmetre el seu coneixement a base de moltes hores de treballar plegats. Les sabates artesanes tenen un preu molt alt, però es fan en un context que cal conèixer.

La Catuxa Fernández explica que el preu mitjà és de 700 euros i això genera "un xoc i una pregunta sobre com és el procés". L'explicació la fa el seu soci, Ignacio Aldanondo: "Fem sabates tal com es feien fa 200 anys. El 99% del material és pell, entra pell al taller i en surten sabates. Fer un parell de sabates porta una feina d'entre 70 i 100 hores de feina".

"Són sabates molt duradores, en Pitu, el nostre mestre, portava unes sabates de 40 o 50 anys"

En aquest taller també es practica la transmissió de coneixements. Un dels deixebles de l'Ignacio i la Catu és en Woby Lang, un nord-americà que fa estades periòdiques a Barcelona. En aquesta ocasió, intercanvien impressions amb uns emprenedors que volen entrar en la producció de calçat esportiu amb base de tècniques artesanals que en millorin la qualitat i durabilitat.

Woby Lang explica que és un calçat millor per a la salut: "Vinc a desenvolupar les meves idees de calçat que prenen com a model el peu descalç, un calçat més ample, més pla i flexible i vull conèixer la tradició artesana per combinar-la amb la tecnologia avançada".

La recuperació de la tradició artesana pot esdevenir un procés que generi idees que es puguin aplicar a la indústria actual. Són viatges d'anada i tornada que també es plantegen aquí per acostar la sabateria artesana a un públic més ampli.

Per a Ignacio Aldanondo a les grans empreses els fa falta recuperar els fonaments de l'ofici, "la manera com es feien les coses per recuperar no només l'esperit, sinó les pràctiques, tornar a aplicar-les".

La continuïtat del mosaic mil·lenari

La matèria primera del mosaic són les pedres, el vidre o les rajoles noves que Lívia Garreta esmicola amb una tenalla mecànica. En aquest taller hi han passat gairebé 30 anys practicant un art mil·lenari que ha quedat fora de joc amb l'estètica predominant, que prioritza l'austeritat per sobre dels elements decoratius. A pesar d'això, la Lívia ha aconseguit crear una obra pròpia gràcies a l'adaptació.

"El mosaic és un art de la construcció i és molt versàtil" afirma. "Un mosaic el pots col·locar on vulguis, pots fer un terra o un paviment, un mural, o una columna, una façana, és molt versàtil. El mosaic és una pintura de pedra."

El procés creatiu comença amb un altre art, una pintura d'aquarel·la que fixa el disseny de l'obra. En aquest cas és un encàrrec d'uns clients particulars, que volen el mosaic per a la seva residència. 

La producció de mosaic és un treball solitari que s'endú moltes hores i esborra les fronteres del món laboral convencional.

"Ho tires endavant, amb alts i baixos i sempre treballant molt. Aquest és el secret: treballar molt. Tant se val si és diumenge o festiu, cal treballar molt."

La Lívia no ha volgut ampliar el seu taller per no perdre el control sobre la qualitat de la feina. Prefereix col·laborar amb altres artesans o professionals de la construcció en lloc de fer créixer l'estructura del negoci. Per compensar els alts i baixos de la demanda, fa tallers per a tots els públics i també ha format persones que poden esdevenir nous artesans.

"Donar continuïtat és passar la torxa d'aquest art mil·lenari", explica. "I l'altre vessant és l'econòmic: diversificar el taller i les opcions de la feina a mi m'ha ajudat molt". 

La supervivència del mosaic hidràulic

El taller de mosaics Martí és gairebé igual que quan va començar a produir rajoles hidràuliques el 1913. De fet, el taller va deixar de fer mosaic hidràulic perquè havia quedat superat per noves tecnologies, però als anys 90 van reprendre la producció. La restauració d'edificis patrimonials i els nous usos van estimular el retorn a les eines del passat.

Jaume Torrejón és el cap del taller i explica el funcionament del procés: "Tenim una eina que es diu quadre, que és una placa quadrada, una altra és el cinturó que la voreja i finalment la trepa que és la que fa possible el dibuix final. Fiquem la trepa dins el cinturó i després hi aboquem una pasta de ciment blanc, pols de marbre i colorants naturals que anem tirant pels foradets de la trepa que formen el dibuix. Llavors traiem la trepa i tirem un secant que anomenem 'braçatge' i la part de darrere que es diu 'gros'. Aleshores col·loquem un tap i ho passem a la premsa."

L'Albert Martí és el propietari de Mosaics Martí. Anys enrere hi va haver intents d'industrialitzar el procés, però van fracassar. De manera que la producció continua sent artesanal, escassa i cara.

Sí que arriba mosaic hidràulic des del Marroc i altres països amb mà d'obra barata. Davant d'això, l'estratègia passa per l'aliança amb els professionals de la construcció per fer productes a mida.

"Els interioristes i els arquitectes d'interior que estudien aquests projectes, botigues o espais públics veuen en el mosaic hidràulic un producte que pot tenir un discurs contemporani, però a la vegada manté aquella estètica vintage que en aquest moment en el segment comercial està molt valorada"

Una estètica del passat que accepta combinacions innovadores, com la incrustació d'un trencadís en les rajoles hidràuliques. L'ús és encara més ornamental, i fa passar les rajoles de terra a les parets perquè estiguin més a la vista de tothom.