Un documental recupera la història del Schindler català, Josep Maria Trias i Peitx
"Sense ficció" estrena "Les llistes de Trias i Peitx, el Schindler català", un treball que descobreix la desconeguda figura del mediador que va salvar la vida de milers d'exiliats republicans
La ficció i, de vegades, també la realitat, dibuixen vides paral·leles. Com les de l'alemany Oskar Schindler, empresari i militant del partit nazi, la vida del qual Steven Spielberg va retratar en una cinta guanyadora de set Oscars, i la de Josep Maria Trias i Peitx, contemporani de Schindler, però nascut a Barcelona en el tombant del segle XX, vuit anys abans que l'alemany.
El primer es calcula que va evitar la mort de 1.200 jueus als camps d'extermini construïts pel Tercer Reich, incloent-los a "La llista de Schindler" com a empleats "indispensables" per a la seva indústria.
El segon és el protagonista del documental "Les llistes de Trias i Peitx, el Schindler català", que s'emetrà al "Sense ficció" i que s'ha presentat aquest dimecres al centre cívic que porta el seu nom al carrer de la Riera Blanca de Barcelona.
Com el protagonista de la pel·lícula de Spielberg encarnat per Liam Nesson, el documental dirigit per Mar Llanas, redescobreix Trias i Peitx, un personatge cabdal en la política catalana dels anys 30 i la Guerra Civil Espanyola.
És la visió que en té la realitzadora, que descobreix el personatge tot subratllant que tenia una imaginació increïble a l'hora d'ajudar els refugiats.
"Feia programes que, avui dia, es considerarien moderns, perquè anaven més enllà de treure les persones d'allà on eren, patint, ja que els projectava una vida millor."
L'''àngel" de 26.000 persones
Les tasques de mediació de Trias van començar durant la Guerra Civil, però les gestions més fructuoses les va fer un cop establert a París després d'exiliar-s'hi el 1939, en col·laboració, entre altres, amb els quàquers, un col·lectiu religiós britànic dedicat a pal·liar les conseqüències de les guerres.
Gràcies als seus contactes i a la xarxa internacional d'ajuda que va teixir, s'ha pogut documentar que va intercedir per més de 26.000 persones, alliberant-les dels camps de concentració de la França ocupada pels nazis en ser contractats com a mà d'obra qualificada.
Amb l'excusa de repoblar Pena i Puègcèlsi, dos pobles gairebé abandonats d'Occitània, va posar en marxa tallers de mobles i joguines de fusta. El documental "Les llistes de Trias i Peitx, el Schindler català" recull el testimoni dels descendents d'exiliats republicans que van anar-hi a viure.
Una figura desconeguda fins ara
El paper de Trias i Peitx, fins ara, era molt desconegut. De fet, el treball audiovisual de Llanas parla amb parents que desconeixien les gestions que va fer fer alliberar tantes persones. La seva neboda, Montse Trias, explica que tot plegat "ho ha descobert de gran. El meu pare mai me'n va explicar res".
Fill d'una família carlina i profundament religiosa, la pulsió nacionalista el va portar a fundar i militar a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), de la qual va acabar sent secretari general, i a tenir fil directe amb el govern republicà durant el període bèl·lic peninsular.
Malgrat arrenglerar-se en un corrent polític conservador, a les llistes que va confeccionar s'hi compten milers d'exiliats republicans fugitius del franquisme o el nazisme a banda de nombrosos catòlics, burgesos i religiosos.
Fidel a la República
Josep Maria Trias i Peitx va exercir de periodista i diplomàtic, catòlic convençut, però sempre fidel a la República. Durant la Guerra Civil, va ajudar a fugir del país amics, companys de militància i sacerdots perseguits per motius religiosos o de consciència.
S'expliquen negociacions molt arriscades per aconseguir-ho. Parlava personalment amb els escamots d'anarquistes que havien capturat amics o coneguts. Tot i ser considerat un burgès, doncs, era sensible a l'opressió de les classes populars.
De fet, la historiadora Gemma Cavaller explica que el mateix Trias i Peitx, en ple període republicà, se sent menystingut per UDC, on "hi havia divergències. Ell s'alinea en la part més progressista, la que no acaba dirigint el partit".
Al final de la seva vida, Trias assegurava haver fet seva la frase: "La terra ha de ser per a qui la treballa, i el fruit, de qui el cull." Un principi més propi d'un socialista que no pas d'un membre de classe benestant.
