Un any de Biden a la Casa Blanca: per què fins i tot electors i aliats estan decebuts?

Cada cop que Joe Bien aixeca la vista de la taula del seu despatx, a la paret del davant hi veu el retrat que ell s'hi va fer posar de Franklin Delano Roosevelt, l'admirat president demòcrata que del 1933 al 1945 va treure el país de la Gran Depressió amb el New Deal, el va transformar amb grans programes socials i va guanyar la segona guerra mundial.

Roosevelt va ser un president transformador a qui Joe Biden volia emular aprofitant que, arran de la presidència de Trump, la pandèmia i l'assalt al Congrés, el país semblava que havia tocat fons i necessitava reinventar-se i tenir al davant un gran líder amb seny i molt experimentat. I el veterà senador i exvicepresident estava cridat a ser l'home providencial.

I així és com Biden es va presentar a les eleccions. I, tant durant la campanya com el dia de la presa de possessió, va prometre als nord-americans una era de canvis socials profunds i gairebé revolucionaris amb molta despesa pública, un mandat conciliador que guariria i milloraria la nació perquè continués sent la primera potència indiscutible molts anys més.  

Només hi havia una gran diferència amb Roosevelt --i que sorprèn que Biden i els seus no calibressin abans de presentar-se així davant país: el president del New Deal tenia unes majories aclaparadores al Congrés mentre que les de l'actual president són raquítiques, sobretot al Senat, on demòcrates i republicans estan empatats a 50 escons en una cambra on per aprovar la majoria de lleis se'n necessiten 60.

La polarització política continua sent extrema i el bipartidisme i la voluntat d'entesa entre partits sembla enterrada als llibres d'història. Amb quines forces reals pretens transformar el país de dalt a baix?

Probablement, el principal pecat de Biden és haver-se mostrat massa ambiciós i haver generat unes expectatives d'ell i d'acció de govern que no ha pogut complir. Malgrat que ha aconseguit implantar part de les promeses i que el país està millor que fa un any, pel camí se n'ha deixat moltes i ha comès equivocacions, i això fa que fins i tot els seus aliats admetin que la seva presidència, per ara, ha estat en bona part decebedora.

Els Estats Desunits d'Amèrica

"Podem unir forces, aturar els crits i abaixar la temperatura. Sense pau no hi ha unitat, només amargor i fúria", deia Biden el dia de la presa de possessió davant d'un Mall de Washington buit de públic.

Va prometre treballar per guarir un país fracturat després de quatre anys de Trump i és cert que la tensió extrema ha baixat, però les dues Amèriques continuen sent igual de receloses una de l'altra i tres quartes parts dels republicans encara creuen que no va guanyar les eleccions.

La covid, imprevisible, no s'acaba

L'administració Biden va desplegar amb èxit i competència les vacunes de la covid i va marcar la diada del 4 de juliol com el dia que "guanyarem la independència d'aquest virus mortal". A principis d'estiu semblava possible, però llavors la variant delta ho va tornar a posar en qüestió i ha passat el mateix amb l'òmicron.

Cada previsió optimista que Biden feia per donar ànims al país acabava no complint-se. Malgrat moltes campanyes, només el 62% dels nord-americans han volgut rebre les dues dosis de la vacuna. A més, la competència i el rigor que va mostrar el govern distribuint vacunes no s'ha repetit a l'hora de fer el mateix amb els tests, i el canvis continus de mandats, normatives i recomanacions davant la covid també han deixat molts nord-americans exhaustos i desconfiats, fins al punt que en la valoració de la gestió de Biden de la covid, que era un dels seus punts forts, el president també està punxant.  

L'economia, més enllà de la inflació

Ser president els Estats Units té un punt d'injustícia que no passa tant en altres democràcies: aquí s'acostuma a culpar l'inquilí de la Casa Blanca de bona part dels mals del país, encara que estigui més enllà del seu poder de provocar-los o resoldre'ls. Passa amb la covid; a vegades sembla que les variants del virus siguin culpa de Biden (al marge de la gestió que en faci), i passa sovint amb l'economia quan l'opinió pública culpa el president de l'alta inflació, actualment en un històric 7%, o dels alts i baixos de l'economia pandèmica.

La responsabilitat del control de la inflació recau sobre la Reserva Federal, que és independent, i del comportament de l'oferta i la demanda, no pas tant sobre el govern, però l'alça de preus genera molt malestar al carrer i a les enquestes això es tradueix un càstig contra l'inquilí de torn del Despatx Oval, sigui o no merescut.

I aquesta inflació eclipsa èxits econòmics envejables, com ara un creixement robust i un índex d'atur baixíssim (3,9%), així com una pujada substancial dels salaris després de molts anys d'estancament. Però Biden no aconsegueix, per ara, posar en valor aquestes bones xifres i convèncer els electors que el país va millor del que els sembla.

El Congrés, el taló d'Aquil·les de Biden

Si un punt dèbil té el mandat de Biden és la raquítica majoria de què disposa al Congrés sobre la qual parlàvem al principi. Tot i així va aconseguir que li aprovessin un megapaquet d'estímul per la covid (2,3 bilions de dòlars) i un de bipartidista per renovar les velles infraestructures del país (1,2 bilions de dòlars); totes dues, accions transformadores i importants per al país i, per exemple, ja han portat una reducció de la pobresa.

Ara bé, el president també va prometre tirar endavant dos grans projectes clau per als demòcrates: un per ampliar substancialment l'estat del benestar i combatre el canvi climàtic i un altre per reformar i blindar el sistema i el procés electoral. Per aquests dos últims també necessitava tots i cadascun dels 50 senadors de què disposa, però dos d'ells, els centristes Joe Manchin i Krysten Sinema, s'han negat a donar-hi suport i, malgrat la pressió intensíssima del mateix Biden i de la resta de les bases i càrrecs del partit, han fet descarrilar els projectes.

Resultat: els demòcrates es queden, per ara, sense poder exhibir el compliment de dues peces clau de la seva campanya, i això ha fet i fa molt mal a Biden, que potser va confiar massa en les seves dots de persuasió.

El punt d'inflexió afganès

El president també va arribar al poder venent la imatge de gestor molt experimentat i competent en política internacional, però la nefasta retirada de l'Afganistan ha fet molt mal a aquesta imatge. L'opinió pública fa anys que volia marxar de l'Àsia central, però la caiguda precipitada de Kabul i l'evacuació caòtica de forces i aliats locals va ser tan desastrosa que s'ha viscut com una humiliació nacional i, de fet, va marcar l'inici de la davallada de popularitat de Biden fins al 42% actual i de la qual no s'ha recuperat.

També ha fet molt mal a la credibilitat dels Estats Units i eclipsa el que potser és el principal èxit en política exterior: la recuperació i rehabilitació dels aliats europeus i asiàtics i la represa del paper de líder previsible i decidit del món occidental.

Al mateix temps, s'ha reiterat a l'acord pel canvi climàtic o a la Unesco. I hi ha clarament una aposta per la democràcia i, oficialment, també pels drets humans.

Però, en canvi, en altres dossiers, ja sigui per falta de temps o voluntat, manté el polèmic llegat Trump: encara sense entesa nuclear amb l'Iran, no tocant l'aïllament de Cuba o deixant en vigor el reconeixent dels alts del Golan com a territori israelià, o del Sàhara Occidental com a part del Marroc; en contra, aquests últims, del dret internacional.

Roosevelt o Carter?

Joe Biden volia emular el president Roosvelt, però aquí alguns comentaristes el comparen ja amb Jimmy Carter, el demòcrata que només va ser quatre anys a la Casa Blanca (1976-1980); uns anys marcats per la crisi energètica, la inflació, el desastre de la missió de rescat dels ostatges de l'ambaixada nord-americana a l'Iran i la sensació que era incapaç de resoldre els problemes del país.

És cert que Biden va heretar una situació nacional molt complicada, que tot just porta un any a la Casa Blanca i que alguns dels problemes escapen del seu poder, però si vol evitar una catàstrofe en les parlamentàries de mig termini del novembre i tenir opcions d'arribar viu a les presidencials del 7 de novembre del 2023 ha de començar a canviar aviat les percepcions que té d'ell l'electorat, ressaltant el que ha aconseguit i mostrant-se potser menys ambiciós i més realista, tant amb les forces que té com amb el país que governa.