Flors al punt de record per les víctimes de l'atemptat a la Rambla de Barcelona el 17A

Sentència del 17A: l'últim capítol?

Les nombroses incògnites encara sobre la taula i la frustració dels supervivents per no saber la veritat anuncien nous capítols del relat dels atemptats a Barcelona i Cambrils

Anna Teixidor ColomerActualitzat

Una sentència pot ser l'últim capítol del relat del 17A? M'atreviria a dir que, de moment, no hi ha punt final. Les incògnites que encara hi ha sobre la taula, la frustració dels familiars de les víctimes mortals i els supervivents per saber la veritat i els múltiples desplaçaments internacionals de la cèl·lula anuncien nous capítols.

Igual que el judici, la sentència manté les mateixes frustracions. D'entrada s'ha condemnat Mohamed Houli i Driss Oukabir, amb 53 i 47 anys respectivament, per formar part d'organització terrorista, tinença d'explosius i estralls amb grau de temptativa; i Saïd ben Iazza, amb 8 anys, per col·laboració.

El tribunal encapçalat pel controvertit jutge Félix Alfonso Guevara, ponent de la sentència i que ja va mostrar caràcter i mà de ferro durant les sessions, segueix la línia de la Fiscalia, i no els condemna pels assassinats ni per les lesions perquè considera que la interlocutòria de processament dictada pel jutge d'instrucció ho excloïa.

La tesi principal d'argumentació és que no hi havia indicis que els acusats haguessin participat o coneguessin els plans improvisats del 17 i 18 d'agost: els atemptats a la Rambla de Barcelona i Cambrils.

Així mateix, la sentència ha anat més enllà que la Fiscalia en relació amb les penes perquè considera que tant Houli com Oukabir són els responsables de 29 delictes de lesions per imprudència greu en relació amb els ferits de l'explosió del xalet d'Alcanar.


Al carrer en 16 anys

En tot cas, es tracta de condemnes "simbòliques" perquè, com assenyala la mateixa sentència, el compliment efectiu de penes no superarà els 20 anys. Malgrat les demandes d'algunes acusacions populars, el tribunal no ha tingut en compte la presó permanent revisable i tant Houli com Oukabir seran al carrer en 16 anys perquè des de l'agost del 2017 estan en presó preventiva.

El principal argument contra Mohamed Houli és l'ús de la càmera Canon comprada a París amb què va gravar el 14 d'agost quatre vídeos on es veuen els autors dels atemptats manipulant explosius i burlant-se dels infidels.

Pel que fa a Driss Oukabir, un testimoni protegit el situa al xalet d'Alcanar durant la fabricació dels explosius. A més, s'han localitzat algunes converses a les xarxes socials amb el seu germà Moussa en què, segons la sentència, s'acredita que formava part de la cèl·lula i coneixia la planificació dels atemptats.

Les 1.018 pàgines de la sentència són un relat exhaustiu de la gestació de la cèl·lula, la compra, la preparació i la fabricació de materials explosius, la recerca d'objectius i la voluntat dels autors.

En el mateix escrit s'elabora la cronologia dels fets, des del procés de radicalització fins a l'explosió d'Alcanar, passant pels atemptats de Barcelona i Cambrils i la fugida del conductor de la furgoneta durant quatre dies, però també una relació llarguíssima de nasheeds (recitacions sense instruments de temàtica bèl·lica), sermons, vídeos i àudios localitzats tant en els seus dispositius mòbils com en els seus ordinadors.

Tot aquest material va ser, juntament amb l'agent de radicalització d'Abdelbaki es-Satty, la base del seu adoctrinament fanàtic que els va permetre passar d'una idea ortodoxa de la religió a defensar-ne obertament la violència.

 

 

30 pàgines dedicades a Abdelbaki es-Satty

La sentència encapçala els fets provats amb el relat biogràfic d'Abdelbaki es-Satty, però no fa cap referència als contactes que va mantenir l'imam amb el CNI i la Guàrdia Civil durant la seva estada a la presó (2010-2014). Tampoc esmenta la declaració del president de la mesquita Youssef de Diegem, a Bèlgica, en què explicava una conversa que va mantenir amb Es-Satty a principis del 2016. L'imam li havia manifestat que tenia relació amb els serveis d'intel·ligència espanyols i que aquests contactes eren habituals a Espanya.

El tribunal també desmunta la teoria que l'imam de Ripoll sigui viu. Una de les principals hipòtesis de l'advocat dels pares de Javier Martínez, Jaume Alonso-Cuevillas (que també és diputat de Junts per Catalunya), que va basar la seva estratègia judicial qüestionant que Abdelbaki es-Satty estigués mort sense tenir-ne proves.

Sense referir-s'hi directament, la sentència desmunta la conspiració i titlla la mort de l'imam de "veritat científica constatada". De fet, la sentència dedica 30 pàgines al procés de recollida de "restes cadavèriques" al xalet d'Alcanar i a altres escenaris dels atemptats. En aquest sentit, la conclusió és que el perfil genètic obtingut a partir de tres mostres (una orella trobada a Alcanar, unes ampolles de Coca-Cola i aigua localitzades a la furgoneta propietat d'Es-Satty i una túnica al domicili del Ripoll on vivia l'imam) coincideixen.

És veritat que les relacions entre els serveis d'intel·ligència i l'imam mai s'han explicat públicament, a excepció d'una compareixença en la comissió de secrets oficials del Congrés a porta tancada. La llarga ombra de l'imam s'accentua perquè amaga una cara fosca encara amb massa llacunes.

Aquest és un dels aspectes que potser, a la llarga, generarà nous capítols. De fet, un dels jutges instructors de la causa va manifestar en una entrevista a aquesta periodista que creu que, en un futur, se sabran més detalls d'aquesta relació entre Abdelbaki es-Satty i els serveis d'intel·ligència espanyols. Potser en algun moment transcendiran també els contactes amb serveis d'intel·ligència de tercers països si finalment s'acrediten.

Paral·lelament als interrogants que envolten la biografia d'Es-Satty, l'altre cavall de batalla és si, com afirma la sentència, es va tractar d'una "cèl·lula independent" sense cap mena de dependència jeràrquica de l'exterior.

És probable que, com ja va passar durant l'11M, algun dia se sàpiguen els contactes que hi va haver entre la cèl·lula gestada a Ripoll i altres individus que actuaven des del centre d'Europa, Síria o l'Iraq.

Les víctimes, les grans oblidades de la instrucció

Un dels fets inèdits que aporta la sentència és que qualifica les víctimes com "les grans oblidades de la instrucció", i hi afegeix que els informes mèdics es van acumular de manera sistemàtica i desordenada sense ni tan sols, en alguns casos, aportar els estudis forenses de cada cas. Una constatació que es podria ampliar i afirmar que han estat les "grans oblidades" de la instrucció, però també de la Fiscalia, dels cossos policials i, especialment, del Ministeri de l'Interior.

La interlocutòria de processament reconeixia 16 víctimes mortals i 170 supervivents. Una xifra que s'ha doblat amb la sentència que analitza cas per cas cadascuna de les demandes i fa algunes classificacions molt rellevants.

D'entrada, considera que hi va haver 82 supervivents amb estrès posttraumàtic arran de l'atemptat de la Rambla o almenys 31 supervivents que van patir els efectes de les dues explosions d'Alcanar. Tot i els més de 300 supervivents reconeguts com a víctimes de terrorisme, hi ha un fet inèdit que obre la porta a víctimes d'altres atemptats: el reconeixement de les seqüeles en familiars directes que no eren al lloc dels fets.

Exemplifiquem-ho amb un cas real. Arran de la segona explosió d'Alcanar, un agent dels Mossos d'Esquadra va resultar greument ferit i va ser reconegut víctima de terrorisme. La novetat és que el seu fill de 10 anys, que era fora de Catalunya en el moment dels fets, va patir "un trastorn d'angoixa reactiu amb somatització i inestabilitat que amb tractament mèdic es va curar amb 65 dies quedant-li un estrès posttraumàtic lleu". Tant el pare com el fill han estat reconeguts víctimes de terrorisme. Un reconeixement que no han assolit, de moment, els supervivents d'altres atemptats.

Així mateix, la sentència reconeix als supervivents el "dret a la veritat". Tant de bo la distància temporal i les investigacions que s'estan fent arreu sobre terrorisme jihadista, permetin respondre algunes de les preguntes que deixen aquests atemptats. Per què Abdelbaki es-Satty decideix instal·lar-se a Ripoll? Sabia que en aquesta població hi havia un nucli de simpatitzants d'Estat Islàmic? Qui va ser realment Abdelbaki es-Satty i quines relacions va mantenir amb els serveis d'intel·ligència? Realment, eren una cèl·lula independent o mantenien contactes amb l'exterior?

Definitivament, la sentència potser no serà l'últim capítol d'aquests atemptats.

ARXIVAT A:
Atemptats Barcelona Cambrils
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut