Una jove en una manifestació en defensa de Palestina a Madrid
Una jove en una manifestació en defensa de Palestina a Madrid (Europa Press/Guillermo Gutiérrez Carrascal)
ANÀLISI

Què canvia el reconeixement de l'estat palestí per part d'Espanya?

Israel tindrà una reacció contundent al reconeixement de Palestina, però un escenari de trencament de relacions és difícil d'imaginar

Enllaç a altres textos de l'autor Joan Carles Peris, director i presentador del programa "Món"

Joan Carles Peris Farrés

Cap de la secció d'Internacional d'Informatius de TV3

@joancarlesperis

La pregunta que s'imposa després del reconeixement de l'estat palestí per part d'Espanya, Noruega i Irlanda és si tindrà un efecte d'arrossegament a altres països o si es quedarà en un gest que complicarà més les relacions amb Israel.

La crida a consultes dels ambaixadors israelians a Madrid, Oslo i Dublín és la reacció mínima previsible. Alhora, els representants dels tres països a Tel-Aviv han rebut una "forta reprimenda" per part del Ministeri d'Exteriors israelià, segons la nota difosa per Israel, que acaba vaticinant "greus conseqüències".

Fins on arribaran? Ningú s'imagina un escenari de trencament formal de relacions, però Israel necessita mostrar-se contundent en la resposta, per advertir altres països que es pugui veure temptats de fer el mateix pas. 


El retard dels països occidentals 

Una mirada al mapa de països que han reconegut l'estat palestí mostra el gran buit del "bloc occidental": des dels Estats Units fins al Japó, passant per Austràlia i la major part de la Unió Europea, excepte Suècia i la majoria dels antics membres del bloc soviètic, s'han mantingut al costat d'Israel, sense reconèixer Palestina.

En general, però, sense rebutjar explícitament la fórmula dels dos estats, que acceptarien en el context d'un reconeixement internacional més ampli, quan arribi el moment. Així es va resoldre, amb força unanimitat, per exemple, l'admissió de Palestina com a observadora a l'ONU, el 2012.
 



El moviment insòlit de Pedro Sánchez

Pedro Sánchez, al capdavant d'un govern d'esquerres amb posicions sensibles a la causa palestina des d'abans del 7 d'octubre, ha fet un pas poc habitual en la gestió del conflicte: ha pres la iniciativa sense ser una gran potència ni tenir un protagonisme important en la regió. 

Davant el creixement imparable de la xifra de morts, la inflexibilitat israeliana i l'actitud vacil·lant de les institucions europees, el president del govern espanyol es va embarcar en l'aventura d'intentar convèncer Europa per fer un reconeixement conjunt.

Se'n va sortir relativament. Ho va plantejar primer en un Consell Europeu el mes de març i a l'abril va fer una gira per parlar amb els governs de Polònia -que ja reconeix Palestina-, Noruega -que no és membre de la UE-, Bèlgica, Portugal, Eslovènia i en va parlar també amb president francès, Emmanuel Macron.

Finalment, l'han seguit Noruega i Irlanda, però la resta no tanquen la porta a un reconeixement col·lectiu en un altre moment. El ministre d'exteriors francès assegura que no es tracta d'un tabú, però que "aquest no és el bon moment" per fer-ho. 

Així, França pot ser el primer dels grans països europeus que s'afegeixi al reconeixement palestí, però difícilment ho farà a rebuf d'una iniciativa espanyola. És una qüestió especialment delicada pel país on viu la colònia jueva més gran del continent, però també el nombre més gran de musulmans.

No menys delicat és el cas d'Alemanya, on la càrrega de la consciència de l'Holocaust representa una llosa permanent. I ningú s'imagina que el Regne Unit, des de fora de la Unió, faci algun moviment en aquest capítol sense comptar amb la posició dels Estats Units. 
 


Els dos estats, una quimera o una esperança 

Totes les faccions palestines han saludat l'anunci que han fet els tres països. Altres estats de la regió, com Jordània i Aràbia Saudita, l'han rebut com a "decisió positiva" o "un pas essencial cap a la solució dels dos estats". 

La fórmula dels dos estats és la taula de salvació on s'agafen les cancelleries per trobar un horitzó de futur quan callin les armes. Però en l'actual escenari sembla una utopia, més que un objectiu assequible.

S'ha convertit en una icona que es manté viva des de 1948, però havia entrat en decadència els últims anys, a mesura que s'han radicalitzat els dos bàndols i l'espai de diàleg s'ha anat encongint.

Ja és prou complicat articular un estat que no té continuïtat territorial -Gaza, Cisjordània i Jerusalem est- perquè, a més s'hagi de gestionar el resultat de l'ocupació sistemàtica dels colons sionistes, que ha convertit Cisjordània en un "gruyère", com l'han anomenat molts analistes i diplomàtics.  

La bandera palestina oneja en una mobilització de suport
La bandera palestina oneja en una mobilització de suport (Europa Press)

Si la convivència entre un estat jueu i un de palestí sembla avui una quimera, no és més factible l'alternativa d'un sol estat en què convisquin totes les comunitats amb els mateixos drets.

Les ferides del 7 d'octubre i la reacció israeliana posterior trigaran moltes generacions a tancar-se. Que Hamas, eventualment, desaparegui de l'escenari per la força de les armes no esborrarà les matances ni els crims de guerra sobre els quals, els tribunals internacionals, un dia es pronunciaran. 

Per cert, l'anunci dels tres reconeixements europeus de Palestina arriba només tres dies després de la històrica petició del fiscal del TPI perquè s'emetin ordres d'arrest contra Benjamin Netanyahu, el seu ministre de Defensa i tres líders de Hamas.

Si el moviment islamista buscava tornar a posar la seva causa en l'agenda internacional amb aquell atac mortífer i indiscriminat, no es pot negar que ho ha aconseguit, encara que sigui a un preu altíssim per a tots dos bàndols.

 

ARXIVAT A:
IsraelPalestinaGuerra a Gaza
Anar al contingut