Quan el bàsquet pot allunyar nenes refugiades del matrimoni infantil

Ni la calorada que l'esclafa sobre el terra de Beirut. Ni les mirades de desaprovació que la jutgen quan surt del que ara és casa seva. Res d'això frena l'Afaf Rabie a l'hora de canviar-se de roba, calçar-se les bambes, agafar una pilota i votar-la somrient mentre travessa el camp de refugiats palestins de Xatila. Ella no n'és del tot conscient però per una part de la societat que l'observa el seu és un gest provocador i desafiant.  

Camina durant poc menys de mitja hora a través de carrerons laberíntics buscant la única ombra que proporciona una perillosa teranyina de cablejat elèctric. En aquest trajecte es creua amb veïns, sobretot homes, que visualitzen en ella -una nena de 14 anys- algú que hauria de quedar-se a casa, ajudant la mare a tirar endavant la família. I els incomoda veure-la vestida amb xandall, al costat del seu entrenador i a punt de practicar una activitat que -tenen ben interioritzat- no és cosa de dones.

Però per l'Afaf Rabie el bàsquet és molt més que un esport i una transgressió. Per ella és una vàlvula d'escapament vital. Representa fugir una estona del petit espai on passa bona part del dia.

Comparteix habitacle amb la seva mare i el petit de tres germans. Els dos més grans són a Europa buscant-se la vida. També el seu pare, que intenta reunificar aquesta família fragmentada i doblement refugiada. Primer expulsada de Palestina; després d'una Síria en guerra. Però també li permet trencar amb una rutina, a vegades alienant i apàtica, que imposa un camp d'on no surt gairebé mai.

"El bàsquet et canvia com a persona. Abans estava sempre trista i cansada. Però quan vaig començar a jugar tot es va transformar", admet l'Afaf en la reflexió de qui ja ha tastat com aquesta porta la trasllada física i mentalment fora d'un món reduït a pocs quilòmetres quadrats.

Reconeix que abans es passava hores al sofà avorrida i endormiscada. O bé enganxada al mòbil i a les xarxes socials. Ens ho explica ja a peu de pista on dos cops per setmana es troba amb altres companyes. Juntes conformen el primer equip femení de Beirut.
 

També aquesta és una escena poc habitual i per alguns mal vista. I és que entrenen plegades palestines, sirianes i libaneses. El seu naixement com a grup, pel fet de ser nenes, de nacionalitats i confessions religioses diferents no ha estat fàcil. Però amb el temps han teixit una amistat que va molt més enllà de l'esport.

La siriana Rola El Ferekh, la més gran i capitana de l'equip, ho te clar:

"No som només companyes a la pista. Som amigues i anem a casa d'unes i de les altres, sortim juntes. Les estimo a totes i no veig diferències entre nosaltres."

Qui ha fet possible el que per molts era impossible ha estat un refugiat palestí preocupat pel futur de les seves filles al camp de Xatila. Majdi Majzoub explica com va ser el procés per convèncer les seves famílies:

"Primer vaig intentar convèncer les famílies del meu entorn dient-los que deixessin entrenar les nenes i que si després les petites no volien tornar-hi ja no insistiria més."

Com estava convençut que passaria, viscuda la primera jornada totes van tornar a casa contentes, plenes d'energia i dient que volien repetir. Així que pares i mares, en principi reticents, van relaxar-se i més sabent que ell seria l'entrenador que jugaria amb les seves pròpies filles. Durant els entrenaments, això sí, van acordar que sempre hi hauria un pare acompanyant-les i vigilant de prop.

En Majdi hi posa els diners que pràcticament no té, en aquest equip. És pintor però no pot exercir per problemes de salut. Els seus ingressos són justos. Però és conscient de la funció que el bàsquet pot jugar en aquest context tan vulnerable:

"L'objectiu és introduir-les en la idea de l'esport però també evitar el seu casament infantil, l'abandonament escolar, que comencin amb drogues..."

Els camins que senyala no són pas remots. 3 de cada 10 nenes refugiades sirianes al Líban les han casat quan només tenien entre 15 i 18 anys. I molts altres infants han de deixar l'escola per treballar. Opcions extremes per sostenir famílies que en un 70% sobreviu per sota del llindar de la pobresa, això és amb menys de 2 euros diaris. 
 

Avui s'entrena només la meitat de l'equip. No arriben a la vintena i quan són gairebé quaranta nenes. És estrany veient la seva motivació. Però de seguida s'entén: són dies d'exàmens finals i totes saben que suspendre suposa doble falta i, mai més ben dit, expulsió. És la única condició que l'entrenador posa a les jugadores: només si aproven podran formar part d'aquest equip guanyador.