Prohibir l'abaia i el qamis, per imposar la laïcitat?
La mesura del govern Macron de prohibir l'abaia a les escoles públiques en nom del laïcisme, es comença a aplicar sense gaire enrenou, però reactiva el debat sobre els límits de les llibertats individuals
Les adolescents franceses que aquest curs estudiïn al Collège i al Lycée, període d'edat que comprèn des dels 11 anys fins als 17, no poden anar vestides amb una peça de roba tradicional de la cultura àrab, l"abaia", que cobreix cos i extremitats de dalt a baix. La raó és que, en nom de la laïcitat, un professor no ha de poder distingir, a classe, la religió d'una alumna. Tampoc la d'ells, i per això també s'ha prohibit el qamis (camisa), un altre vestit llarg, però en aquest cas sobretot masculí, tradicional en el món musulmà, des del Pakistan fins al Magreb, on adopta el nom de djellaba (xilaba).
La laïcitat francesa prohibeix portar símbols religiosos a classe. Des del 2004, el vel que cobreix el cap de les joves està formalment prohibit a les aules de primària i secundària. També les kipàs jueves o les creus cristianes ho estan, però és en les dones musulmanes on els mitjans de comunicació i la societat han posat tots el focus.
La mateixa llei de fa 20 anys permetia fins ara que fossin els directors dels establiments educatius els que prohibissin o toleressin altres peces de vestir que cobreixen la resta del cos, com abaies, qamises i djellabes.
"Intractables" amb els que voldran "intentar desafiar el sistema republicà"
Però aquest curs això canvia i el president Emmanuel Macron ha estat taxatiu amb la prohibició: "No deixarem passar res". L'estat francès serà "intractable", perquè el mateix president intueix que hi haurà actes de desobediència:
"Sabem que hi haurà casos, alguns potser per negligència, però molts per intentar desafiar el sistema republicà."
No hi ha mitges tintes ara, es tracta d'un pols de l'estat laic amb la religiositat de molts francesos. I, especialment, la dels musulmans. I queda ben explicat el perquè de la substitució del ministre d'Educació anterior, Pap Ndiaye, que era reticent a convertir la llei en un catàleg de vestimenta a prohibir.
Una mesura de consens que genera moltes preguntes
La pregunta sobre els perquès i la idoneïtat d'aquesta mesura no ha causat gaire enrenou. A França hi ha un consens perquè la laïcitat és sinònim de republicanisme. Només en alguns cercles de la intel·lectualitat i alguns diputats de l'esquerra alternativa, la NUPES, l'han qüestionat. Els primers per superficial, els segons per "islamòfoba".
Les preguntes que una mesura tan radical genera són diverses: prohibir una vestimenta no és contrari a les llibertats individuals? Si es vol imposar la laïcitat a l'escola, és aquesta la millor manera d'ensenyar-la? Per què es parla d'una peça de vestir de les noies musulmanes i no de la també pudorosa manera de vestir d'altres religions?
El filòsof i islamòleg Rafika Adnani, en un article a Le Figaro hi fa front sense embuts: "L'abaia, s'oposa a la laïcitat? Aquesta pregunta en porta una altra: L'abaia és un símbol religiós?" Hi respon així:
"Cap objecte en si mateix és un símbol religiós. Son els éssers humans els que li atribueixen aquest rol."
Un rol que li han donat els que l'han prohibit, el govern, però també les noies franceses musulmanes que, de manera voluntària o forçades per germans o pares, es vesteixen amb aquesta peça característica de l'Aràbia Saudita. El filòsof ho té clar:
"Que noies amb vel decideixin vestir amb l'abaia és un signe del creixement del fonamentalisme religiós. El mateix fet que es parli d'abaia mostra el desig de les franceses de confessió musulmana d'assemblar-se a les dones saudites."
Ser musulmà a França
Observacions que fan evident que darrere de la mesura i de les raons que han portat a aprovar-la --el nombre de fets antilaïcs reportats a l'escola francesa el curs anterior-- hi ha elements molt més profunds que una simple prohibició no solucionarà. Elements que generen infinitud de preguntes més:
Per què hi ha un augment de l'ús d'aquestes peces? O sigui, per què en alguns instituts d'algunes zones de França --ni molt menys a tots els que tenen estudiants musulmans-- hi ha més joves vestits de manera tradicional? És una moda? És un retorn al conservadorisme religiós? És una voluntat adolescent de diferenciar-se? És imposició familiar i, per tant, masclisme i patriarcat?
Adnani en dona algunes respostes:
"L'adaptació al discurs religiós fa incrementar, entre els musulmans d'Occident practicants, el sentiment de viure en societats que no els permeten ser bons musulmans."
I, segons el filòsof, això fa que se sentin culpables de viure a Occident i es repleguin més en la seva religiositat.
L'abaia, una peça adoptada per la indústria de la moda
El fenomen de les adolescents que porten abaia, però, demostra que religiositat no és necessàriament antònim de modernitat.
Només cal fixar-se en alguns comptes d'Instagram d'influencers franceses i venedores de moda musulmana com @yasmin_paris o @abayadressparis.
N'hi ha molts més. Es fotografien amb vestits llargs, abaies, combinades amb fulards a joc i promocionen les seves vestimentes com una peça més de moda.
La indústria de la moda ja fa temps que s'hi ha apuntat, a aquesta modernitat musulmana. Marques com DKNY, Dolce and Gabbana, H&M o Uniqlo han fet col·leccions específiques d'abaies, fulards, túniques o altres peces destinades al mercat del luxe del Pròxim Orient.
Cap d'aquestes col·leccions ha generat polèmica de cap tipus. Tampoc titulars per ser considerades peces religioses. La societat occidental, també la francesa, entén que és un negoci com qualsevol altre.
El debat és infinit, però a França les preguntes que genera la mesura estan molt centrades en el xoc entre una minoria que malda per poder ser alhora francesa i musulmana i l'Estat, que els exigeix diluir al màxim l'aspecte religiós de la seva identitat.
Hi ha un altre perill a la llarga, que alguns mestres ja han apuntat. Si el diàleg amb les noies i les famílies musulmanes es trenca, perquè consideren que la prohibició atempta contra els seus drets individuals, la conseqüència a llarg termini pot arribar a ser que abandonin l'escola republicana i marxin a escoles religioses privades. El fracàs del sistema educatiu francès i, sobretot, de la voluntat integradora i uniformadora de la qual fa gala, seria en aquest cas evident.
