Morta en plena clonació: l'Ophiactis hex, una estrella trencadissa de fa 150 milions d'anys

Estava en plena clonació quan li va sobrevenir la mort i el seu cos va començar un llarg procés de fossilització, que ens ha deixat, 150 milions d'anys després, la fotografia en pedra més antiga d'aquest procés de reproducció.

És un petit fòssil d'estrella fràgil o trencadissa, parent pròxim de les estrelles de mar, que ara ha permès als paleontòlegs, en un estudi publicat a Royal Proceedings of the Royal Society B, afegir un graó més en la història de l'evolució d'aquests animals marins. 

Els científics han batejat aquesta nova espècie amb el nom d'Ophiactis hex (O. Hex), que, datat del final del juràssic, és el fòssil del "membre més antic de la família actual dels ophiactidae". Una baula que enllaça directament amb els seus descendents ofiuroïdeus fissípars, és a dir, que es reprodueixen a través de la fragmentació. 

"Descrivim un fòssil ofiuroïdeu excepcional del juràssic a Alemanya que mostra la meitat del cos en procés de regeneració. Estudiem les relacions filogenètiques del nou ofiuroïdeu per resoldre la seva posició dins la història evolutiva de l'ophiuroidea." 

El fòssil es va trobar durant la campanya d'excavació del 2018 del Museu d'Història Natural de Stuttgart al parc paleontològic de Nusplingen, conegut pels seus fòssils excepcionalment conservats de l'època juràssica.

Aquest exemplar únic d'ofiuroïdeu trobat a l'interior d'una llosa calcària fa 3,4 mm de diàmetre en el cos central, una longitud del braç més llarg de 15,5 mm i té "el cos dividit en dues meitats de mida desigual", descriu l'estudi. Si observem el fòssil, s'aprecia que els braços de la part dreta de l'animal són més curts i més prims que els de l'altra meitat, que estarien en creixement.

Aquest aspecte és el que el fa aquest fòssil excepcional, ja que és la prova de la fragmentació clonal o fissiparitat en època juràssica. Els científics expliquen que tot i que se'n coneix el funcionament, "pràcticament no se sap res sobre l'evolució i la història geològica d'aquest fenomen", i aquest és "el primer cas d'un fòssil d'un ofiuroïdeu fissípar".

Fissiparitat, reproducció asexual

La fragmentació és una forma de reproducció asexual on un organisme pluricel·lular es divideix en fragments, cadascun dels quals es desenvolupa en individus totalment desenvolupats que representen clons de l'organisme original. 

La forma més comuna de fragmentació en aquests animals es fa dividint l'organisme original en dues meitats que tornen a fer créixer les parts que falten, un procés anomenat fissiparitat. 

Amb 6 braços, vivint sobre una esponja

El fòssil i la pedra on es va trobar s'han analitzat amb diferents tècniques de laboratori. L'equip de paleontòlegs --dels museus d'història natural de Stuttgart, Luxemburg, Berlín i Viena--, han conclòs que, per les seves característiques i pel fet que és un exemplar molt petit, aquesta estrella trencadissa vivia sobre un hoste, possiblement una esponja, segons els fòssils trobats en el seu entorn, i que la seva reproducció era asexual. 

Un altre aspecte molt destacable és que tenia 6 braços i no 5 com és usual en aquests equinoderms. Els autors de l'estudi diuen que "mostra una simetria regular de sis braços sense que hi hagi cap signe que indiqui que tingui un sisè braç accidental, cosa que suggereix que l'individu era hexàmer abans de la fragmentació". Però puntualitzen que no es pot afirmar amb certesa que l'animal tingués sempre sis braços, ja que només tenen aquest sol exemplar per estudiar.

Nom de superordinador per a una espècie juràssica

Els paleontòlegs han descrit a l'estudi aquesta nova espècie i expliquen quin lloc ocupa en l'evolució dels equinoderms ofiuroïdeus, i també per què rep el nom d'Ophiactis hex.

"El nom de l'espècie (utilitzat com a substantiu en aposició) fa referència a Hex, el superordinador orgànic/inorgànic/màgic de la Universitat Invisible de Terry Pratchett, capaç de pensar l'impensable."

Com impensable resulta --per als profans-- que no és una estrella de mar, tot i que són parents.

No és una estrella de mar

Tant les estrelles de mar com les estrelles trencadisses són equinoderms, una família que també inclou cogombres de mar, eriçons de mar i molts altres, que comparteixen un avantpassat comú.

Aquests equinoderms només es troben a l'oceà i són coneguts per la seva simetria radial de cinc puntes --com una estrella-- i el seu únic sistema vascular d'aigua. També tenen la capacitat inusual de tornar a fer créixer les parts del cos perdudes que, com hem explicat, és la fissiparitat.

Les estrelles de mar són de la classe asteroïdeu i les estrelles trencadisses són ofiuroïdeus. Es distingeixen per la seva estructura sobretot si mirem la connexió dels braços al cos central. En el cas de les estrelles de mar, el braç és més ample en la zona que toca el cos mentre que el de les estrelles trencadisses tenen uns braços molt més prims i són igual d'amples a la punta que on toca el cos.

La forma en què es mouen també és diferent. Les estrelles de mar depenen del seu sistema vascular de l'aigua per moure's. Quan entra l'aigua als tubs rígids, aquests es mouen com una cinta transportadora. Les estrelles trencadisses, tot i que també tenen un sistema vascular d'aigua, tenen els braços articulats, cosa que els permet moure'ls i desplaçar-se. Això els permet ser més ràpids a l'hora d'escapar de depredadors. 

I el fet de tenir esquelet als braços --al contrari de les estrelles de mar-- ha permès que trobar-ne un fòssil que permet estudiar l'evolució d'aquests animals, un dels més antics del planeta.