Una dona amb els seus fills a Kabul en l'aniversari del retorn dels talibans
ANÀLISI

L'Afganistan vist per Txell Feixas: dones que lluiten per no morir a càmera lenta

Crònica de la periodista de TV3 sobre el seu viatge a l'Afganistan, un any després del retorn dels talibans

Enllaç a altres textos de l'autor Txell Feixas

Txell Feixas Torras

Corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Beirut

@txellfeixas
Actualitzat

Aeroport Internacional de Kabul. Esperant per embarcar direcció a Dubai. A través d'un gran finestral, entra la llum d'un Afganistan gris i xafogós. Però a l'interior de la terminal s'hi percep encara més foscor.

Fileres de butaques semblen tapades per llençols negres. Són dones cobertes, de cap a peus, amb els seus xadors llargs. Algunes, ben poques, ensenyen la cara. I se la cobreixen de seguida quan un home se les mira intimidant-les. La majoria no s'arrisquen i porten la mascareta posada. És difícil intuir la seva expressió, però s'entreveuen mirades tristes i desconfiades.

Predomina un silenci trencat només per crits i plors dels més petits. No és l'ambient habitual, mogut i distès, que tots tenim al cap abans de pujar a un avió.  

De manera natural, s'ha creat un tipus de segregació a la sala. Ells van ocupant la banda esquerra; elles, amb els infants, es concentren a la dreta.

Enmig d'aquest núvol negre, de tant en tant, s'hi veu un hijab blanc. També alguns mocadors més llampants o estampats que duen, sobretot, noies adolescents. Però és una nena qui més em crida l'atenció. Va amb la cabellera a l'aire, vestida de rosa, rient sorollosament i fent voltes a les cadires arrenglerades. És l'únic punt de color i alegria en una imatge de dol col·lectiu en què sembla haver recaigut l'Afganistan --especialment les dones-- un any després de la tornada dels talibans.


La petita em fa pensar en l'Arefah, la jove de 15 anys amb qui he parlat fa unes hores. Portava un mocador groc al cap, camisa llarga acolorida, texans gastats. En veure-la, m'ha cridat l'atenció com brillava. I només trobar-nos m'ha dit mig somrient, fent-me còmplice del seu atreviment: "Avui no els agradaria gens, com vesteixo".

Els extremistes les volen llargues, fosques, analfabetes i, si pot ser, mortes. Ella ho sap bé i, per això m'impacta encara més el seu acte de rebel·lió. Fa poc més d'un any, perdia prop de noranta companyes d'escola en un atemptat que el govern atribuïa als talibans i a Estat Islàmic. Va sobreviure a un atac cruelment dissenyat per massacrar com més nenes millor. El primer cotxe bomba esclatava a prop del centre; el segon artefacte colpejava les alumnes mentre corrien preses pel pànic, i el tercer esventrava les que s'apinyaven pensant-se que estaven salvades.

Des de llavors, no ha tornat a classe. La pobresa, accentuada pel règim, l'obliga a treballar a casa, fent catifes amb la mare. Però aviat tampoc podria estudiar perquè a les noies se'ls impedeix cursar secundària. Amb tot, té una cosa clara i s'atreveix --com poques-- a verbalitzar-la:

"Si els talibans estudiessin no estaríem així, no aniríem a pitjor. El coneixement canvia mentalitats i ens descobreix coses noves. Si ens formessin podríem educar els nostres infants i millorar també l'Afganistan. Però no ho volen."

L'Arefah em colpeix com ho va fer conversar amb la Fàtima. Plora cada cop que veu el seu uniforme escolar a l'armari de casa. "És com si m'enterressin en vida", lamenta.

Sap que també han bombardejat el pont que les porta de primària a la universitat. Però tampoc es rendeix i assisteix cada dia a classes clandestines. Soterranis, patis, edificis buits... tot serveix perquè professores com la Muhadasa --a qui el règim ha deixat sense feina-- decideixin anar-hi jugant-se la vida. Tot i el risc de ser detingudes, torturades o desaparèixer no volen deixar les noies a l'estacada.


També lliura la seva batalla --aquesta a través de les ones-- la Saba. Ho fa coordinant Ràdio Begum, una emissora feta per dones i per a dones, tota una provocació per als fonamentalistes. No poden parlar de política ni posar música, però els continguts culturals els salven l'ànima, assegura. Excepte la poesia. "Ens van prohibir llegir-ne per antena perquè incita a la corrupció moral i la promiscuïtat", explica posant els ulls mig en blanc davant de tantes absurditats.


De moment, encara no han defenestrat el programa estrella: un consultori en què moltes dones truquen per demanar consell davant d'una violència masclista que les assassina.

Repressió, aïllament, atur i pobresa empenyen el col·lectiu cap a la depressió severa i el suïcidis. Així li expliquen a la Liza, una psicòloga amenaçada per dedicar-se a la salut mental d'unes dones que els extremistes volen aniquilades.


En aquesta lluita diària, les afganeses es tenen, bàsicament, a elles mateixes. Però també compten amb alguns aliats. En Mohammad, que porta la seva filla a una escola secreta, vol deixar un missatge clar:

"No tots els homes som com els talibans, la seva mentalitat no és la nostra. No ens representen de cap manera."

També parlant amb ells es percep molta por a l'hora de criticar l'imposat Emirat Islàmic. Un temor que ho impregna absolutament tot, tothom mira al del costat sense refiar-se'n. Per fer algunes entrevistes et reclamen la matrícula del cotxe amb què et desplaces, les dades dels periodistes que hi assistiran, et demanen que no comparteixis la ubicació i, fins i tot, que no hi vagis amb cap persona afganesa.

Els talibans no es cansen de repetir que durant aquest any han fet d'Afganistan un país més segur. Però són justament ells els que generen més terror entre la població que diuen governar. Una repressió asfixiant en què només les dones s'han atrevit a desafiar-los.

Ho fan amb gestos individuals com el de l'Arefah, la Fàtima o la Muhadasa. Però també amb accions col·lectives i perilloses com manifestacions que el règim s'ha encarregat de dispersar amb detencions i trets a l'aire. Suprimir el Ministeri de la Dona o la Comissió dels Drets Humans "per innecessaris" ja era tota una declaració d'intencions. 

En la primera de les cròniques que fèiem en arribar al país parlàvem de dones engabiades pel burca, com ho estan els ocells al tradicional mercat d'aus de Kabul. Però a mesura que han passat els dies, hem conegut més i més casos d'activisme diari i clandestí.

Denegat el dret a vestir lliurement, a l'educació, a la feina, a la lliure circulació o a protestar, existir es converteix en el màxim exponent de resistència. Sobretot per a unes dones que intenten matar a càmera lenta mentre tothom, també la comunitat internacional, ens ho mirem amb una vergonyosa indiferència. Els talibans són causa del patiment extrem dels afganesos, però també conseqüència dels nostres moderns intents colonitzadors

Una mateixa frase s'ha repetit a l'hora d'acomiadar-nos de moltes d'aquestes supervivents: "No ens oblideu un altre cop, sisplau". Però en poc més de quatre hores de vol aterrem a Dubai, camí de Barcelona, un lapsus de temps en què hem viatjat també de l'Edat Mitjana al segle XXI. I l'Afganistan queda lluny una altra vegada. Potser fins que un pròxim aniversari, atemptat sagnant o amenaça extremista --que ens afecti, esclar-- torni a posar el país al mapa. 


Aquesta és la intervenció de Txell Feixas Torras al TN cap de setmana d'aquest diumenge, després del seu retorn de l'Afganistan, un any després del retorn dels talibans:

ARXIVAT A:
AfganistanTalibansFeminisme
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut