La guineu àrtica i el debat de l'alimentació artificial d'animals en perill d'extinció

Les portes de les caixes s'obren i cinc guineus àrtiques surten rabents i s'endinsen en el paisatge cobert de neu. Al sud de Noruega, aquestes guineus acabades d'alliberar ho poden tenir difícil per trobar prou menjar i sobreviure. Els efectes de la crisi climàtica fan que les preses tradicionals, que són els rosegadors, cada vegada siguin més escasses.

Segons els conservacionistes, el parc nacional de Hardangervidda ha anat encadenant anys dolents o mediocres pel que fa al recompte de petits animals com els lèmmings. I el resultat és que les guineus passen fam.

Els mateixos científics que crien les guineus en captivitat mantenen més de 30 punts d'alimentació a tota la zona alpina més salvatge. Hi amaguen pinso per a gossos una mesura poc habitual i polèmica entre els cercles ecologistes.

El biòleg Craig Jackson, de l'Institut Noruec d'Investigació de la Natura, la defensa: "Si no tenen menjar, què fem?".

La pregunta de Jackson, que és qui gestiona el programa per encàrrec del govern, es farà cada vegada més urgent. Milers d'espècies van arribant al límit de la supervivència. La crisi climàtica provoca que s'alteri la cadena alimentària i molts animals es queden sense aliments i sense hàbitat.

Alguns científics admeten que caldrà cada vegada més programes d'alimentació per evitar extincions i altres no troben que tingui sentit mantenir animals en indrets on ja no poden subsistir.

16 milions per a les guineus

Noruega fa 20 anys que alimenta la guineu àrtica, amb un cost anual d'uns 3,1 milions d'euros. La població de guineus, en aquest temps ha passat d'uns 40 exemplars entre Noruega, Finlàndia i Suècia a uns 550 a tot Escandinàvia. L'objectiu és que se superi el llindar crític, com explica el biòleg Andrew Derocher, de la Universitat d'Alberta, al Canadà:

"L'esperança és que es pugui aconseguir que una espècie superi el llindar crític, però no estic segur que puguem arribar en aquest punt".

La zona àrtica on viuen les guineus s'està escalfant quatre vegades més ràpid que la resta del món. 

Bjorn Rangbru, de l'Agència Noruega de Medi Ambient, diu que el programa de cria i la suplementació d'aliments ha estat crucial per augmentar el nombre de guineus àrtiques en llibertat: "Sense aquestes mesures, segurament ja s'hauria extingit a Noruega".

Fins ara, el govern s'ha gastat gairebé 16 milions d'euros en el programa, uns 34.000 euros per cada guineu alliberada.

El programa no està ni a la meitat de camí de l'objectiu que s'ha marcat: 2.000 guineus salvatges recuperades a tot Escandinàvia, que, segons els biòlegs, seria la població necessària i que es podria mantenir de manera natural malgrat que siguin anys amb escassetat de rosegadors.

La controvèrsia sobre l'alimentació suplementària

Alimentar els animals amb estratègies més o menys intervencionistes porta molta polèmica, també dins de la comunitat científica.

En general, l'anomenada "alimentació suplementària" és una mesura temporal per ajudar els animals acabats d'alliberar o de reubicar a adaptar-se, tal com va passar a Espanya amb el linx ibèric a la dècada del 2000.

En altres casos, el govern ha alimentat animals en perill, com els manatís de Florida, als Estats Units, que entre 2021 i 2023 van estar menjant enciam perquè la contaminació va fulminar les algues marines.

El govern de Mongòlia fa gairebé 40 anys que distribueix blat, naps o pastanagues als ossos bruns del Gobi, en perill crític d'extinció.

En casos de depredadors que viuen a prop dels humans, la mesura és arriscada. Per exemple, se sap que els ossos comencen a associar les persones amb el menjar i canvien el comportament.

Així ho ha recollit el biòleg croat Djuro Huber, que ha assessorat els governs en aquest aspecte. A més, alimentar animals salvatges també pot propagar malalties entre la població, perquè més animals dels habituals s'agrupen a les zones on se'ls deixa el menjar.

Molts menys cadells alliberats

Aquest any ha estat especialment dur per al programa de cria en captivitat. En condicions normals, els biòlegs haurien tingut uns 20 cadells per alliberar. En realitat, però, només se n'han pogut deixar anar cinc.

De les vuit parelles reproductores en captivitat, només van parir quatre femelles. Moltes de les cries van morir. Al final, només van sobreviure nou cadells, que s'han criat en un recinte exterior tancat a prop d'Oppdal, a 400 quilòmetres d'Oslo. 

Les àguiles reials se'n van endur dos pocs dies abans que els alliberessin i dos més es quedaran a les instal·lacions per intentar que procreïn.

Des de l'inici del programa, s'han criat i alliberats uns 470 exemplars, que només viuen entre tres i quatre anys en llibertat. A banda d'esquivar depredadors, les guineus també necessiten caçar prou rosegadors com els lèmmings per passar l'hivern. 

L'augment de la temperatura fa que les precipitacions siguin sovint en forma de pluja i no de neu. Quan l'aigua es congela, és massa difícil per als lèmmings excavar la superfície i fer-hi un cau on escalfar-se i poder-se reproduir. Ara, els pics de rosegadors són més baixos i més imprevisibles.

Les guineus ho tenen complicat per sobreviure, però fan tot el que poden per caçar. "Els veiem passar per les càmeres amb la boca plena de rosegadors", explica la biòloga Kristine Ulvund. Els científics tenen clar que, per a elles, els lèmmings són un plat molt més saborós que el pinso de gos.

Amb tot, la revista Journal of Wildlife Management va publicar un estudi el 2020 on quedava clar que les guineus que vivien a prop de punts amb menjar suplementari tenien més probabilitats de criar que no les que vivien lluny. Ulvund afegeix:

"Hem d'aconseguir que la població arribi a un nivell sostenible abans de deixar d'alimentar-les. Hem avançat molt, però encara ens queda feina abans de poder dir que hem salvat l'espècie."

Els càlculs són que podrien fer falta almenys 25 anys més per arribar a l'objectiu de 2.000 guineus àrtiques en llibertat a Escandinàvia.

Espècies cada cop més vulnerables

La guineu àrtica no és l'única espècie amb problemes a les zones de fred. Els ossos polars estan perdent ràpidament el terreny de caça, a mesura que el gel marí de l'Àrtic es va desfent.

Els caribús arriben a les pastures d'estiu després de la migració i es troben que no estan prou verdes, perquè la primavera és massa calorosa.

En el cas de la guineu blanca, els caçadors que en buscaven la preuada pell havien provocat que quedés al límit de l'extinció. Durant els anys 20 i 30 se'n va prohibir la caça i es van fixar mesures de protecció.

Ara, la guineu àrtica s'ha convertit en un símbol del nord. Apareix als logotips del Consell Àrtic o de la marca sueca de moda, Fjällraven.

També és present en la cultura popular. A la banda finlandesa de Lapònia, les aurores boreals s'anomenen "revontulet", que significa "focs de guineu". La llegenda diu que es veia llum al cel quan el gran esperit de la guineu escombrava la neu amb la cua i l'escampava.