Kissinger, Oliver Stone i una classe d'història i cinema

Que la notícia de la mort del tot poderós secretari d'Estat Henry Kissinger, als 100 anys, t'agafi en una classe a la universitat on el cineasta Oliver Stone està disseccionant alguns dels crims d'estat comesos amb la seva benedicció durant el segle XX és una d'aquelles sorts periodístiques que només tens quan les treballes.    

La setmana passada érem a casa del professor d'història Peter Kuznick per parlar del 60 aniversari de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy. A la taula hi tenia un llibre "The untold history of the United States", escrita a quatre mans amb Oliver Stone.

Ens va explicar que cada semestre, després del Dia d'Acció de Gràcia, Stone participa en una de les seves classes perquè els estudiants puguin preguntar-li el que vulguin sobre les seves pel·lícules i documentals. Els fa servir per repassar alguns dels episodis més traumàtics de la història recent dels Estats Units. Voldríeu venir? Oi tant.  

Una assignatura sobre les mentides

És una classe nocturna, gairebé clandestina en els paràmetres d'horari nord-americà: comença a dos quarts del nou del vespre i acaba a les onze de la nit.

Stone hi arriba arrossegant una mica els peus, els seus 77 anys i l'esforç per somriure de tant en tant: "El títol d'aquesta classe hauria de ser MENTIDES, aquesta és la meva obsessió, les mentides que han anat sustentant moltes de les accions militars que aquest país nostre ha patrocinat. Aquesta obsessió per armar països, per tenir interessos a tot arreu, per estar permanentment involucrats en guerres. Sembla el nostre leitmotiv, sempre en guerra, llunyanes o properes".  

Hi ha estudiants d'història, d'educació o de periodisme. Li pregunten per la seva experiència al Vietnam, per qui va matar Kennedy, pel divorci dels seus pares o per les seves pel·lícules "menys" politicohistòriques, com "Natural born killers" o "The Doors".

No sempre contesta el que li pregunten. D'entrada, perquè sordeja una mica i li costa captar-les. I després, això ja és una especulació meva, perquè ell decideix del que li ve de gust parlar.

I últimament li ve de gust parlar de l'energia nuclear com a eina per lluitar contra el canvi climàtic (acaba d'estrenar un documental "Nuclear now" sobre aquest tema) i el que considera una obsessió malaltissa dels Estats Units amb Rússia. "Hauríem d'estar col·laborant amb Rússia, i amb la Xina i amb l'Iran, tota aquesta militarització, aquesta divisió, no té cap sentit. És possible col·laborar, no hi ha cap raó per no fer-ho, més enllà de la ideològica".  

"S'acaba de saber que Kissinger ha mort"

Un estudiant de periodisme s'aixeca per dir-li que fa 15 minuts que s'ha sabut que qui va ser secretari d'estat i conseller polític, formal o informal, de gairebé tots els presidents dels Estats Units des de JFK fins ara, ha mort a 100 anys.

"S'ha mort Kissinger? Quin gran paper que va fer Paul Sorvino a la pel·lícula que vam fer l'any 1995.... Bé, va ser l'àngel de la guarda de Nixon. Podia semblar fins i tot que manava més que el president... i no et fot? Li van donar un Premi Nobel de la Pau! Nixon volia bombardejar Cambodja? Kissinger ho feia possible, era igual la matança. Potser no en va ser mai conscient, però podria haver treballat perfectament pel règim nazi si li hagués tocat aquella època".

Oliver Stone no aixeca gaire la veu, però se sent còmode en l'excés i la provocació. El professor Kuznick s'encongeix una mica al seu costat.  "Potser al règim nazi no, però està clar que va actuar sense cap moralitat."

"Do not forget the media"

Fins a quatre vegades dirigeix les seves crítiques als mitjans de comunicació convencionals i els culpa de remar sempre a favor de les tesis del govern. I d'amagar vergonyes sota l'estora.

No li sembla que hagi de demostrar-ho amb cap prova, que, en canvi, sí que reclama quan algú li diu que potser Putin té alguna cosa a veure amb la mort del líder del grup Wagner o quan assegura que no ha vist res que demostri que Joe Biden va guanyar les passades eleccions.

Són declaracions que aquests dies ha fet mentre promociona, als mitjans convencionals també, el seu últim documental. El geni cinematogràfic que ha sabut capturar i retratar com pocs els traumes d'un país que diu que estima, però que no acaba d'entendre fa temps, que camina per la línia fina que separa l'escepticisme i el distanciament crític de les fonts oficials de les teories de la conspiració.

Teníem ganes de preguntar-li com s'ho fa per no creuar-la, o si creu que l'ha creuat alguna vegada. Però no vam poder. Surt de la classe cansat i diria que una mica fastiguejat i ens despatxa molt de pressa. El professor que ens hi havia convidat s'apiada de nosaltres i resumeix quina és la part de la història dels Estats Units que mantenen que no s'explica; "La de l'imperi dominant. La d'aquest imperi amb centenars de bases arreu, de milers de milions dedicats a l'exèrcit, la de més de 200 anys sempre en guerra. Ens dediquem a parlar de les coses terribles que fan els altres i no mirem cap a nosaltres mateixos".  

L'estudiant de periodisme li demana un consell final i Oliver Stone sembla que el té clar: no t'acostis massa als peixos grossos o al poder, intenta entrar al sistema i mira de fer-ho tan bé com puguis. A això li diem amén.