Gabriel Attal, un mini-Macron triat per rellançar la presidència de França

Revisar la piulada a X (l'anterior Twitter) de benvinguda d'Emmanuel Macron a Gabriel Attal dona moltes pistes de per què ell, per què ara, amb quina intenció i quines febleses reconeix tenir el president més jove de la Cinquena República escollint el primer ministre més jove de la Cinquena República:

"Estimat Gabriel Attal, sé que puc comptar amb la teva energia i compromís per posar en marxa el projecte de rearmament i regeneració que he anunciat. En consonància amb l'esperit de 2017: superació i audàcia. Al servei de la nació i dels francesos." 

Cher @GabrielAttal, je sais pouvoir compter sur votre énergie et votre engagement pour mettre en œuvre le projet de réarmement et de régénération que j'ai annoncé. Dans la fidélité à l'esprit de 2017 : dépassement et audace. Au service de la Nation et des Français.

— Emmanuel Macron (@EmmanuelMacron) January 9, 2024

Macron ja no és el més jove, ha guanyat el segon mandat de la seva darrera presidència, però la victòria a les legislatives del 2022 va ser insuficient i la falta de majoria parlamentària li pesa en cada llei que vol aprovar. Com es va veure durant el tràmit caòtic de la llei d'immigració del desembre del 2023, comença a anar just d'energia comunicativa i capacitat de connexió amb l'oposició i amb els francesos.

Les enquestes manen --l'última de l'octubre d'IPSOS-Le Monde la citen tots i cadascun dels analistes-- i diuen que el ministre més popular és Gabriel Attal i que la llista electoral als comicis europeus que encapçala Jordan Bardella, el joveníssim president del Reagrupament Nacional, està vuit punts per sobre de la llista de Macron, que encara no té candidat precisament per falta d'unitat. 

Qui és l'únic que té l'"energia" i popularitat per tapar tot aquest horitzó de foscor? Aquell jove assistent que el 2017 ja va entrar al cercle del macronisme com a ministre delegat dels Comptes Públics de l'actual ministre d'Economia, Bruno Le Maire; l'únic que s'ha mantingut al càrrec des del primer mandat de Macron.

Le Maire, que només té 54 anys malgrat els cabells emblanquinats, aspirava com altres membres del govern a ser el primer ministre, com a llançadora per ser presidenciable el 2027. I s'ha quedat sense ni una cosa ni l'altra i veient com el seu alumne avantatjat li ha passat al davant. 

Al tuit, Macron també cita "l'esperit del 2017", el dels inicis il·lusionants per a aquella colla de politòlegs joves que provenien tant del Partit Socialista (PS) com del centrista Unió per la Democràcia (UDF) i que no volien ser "ni d'esquerres ni de dretes" sinó agafar el que per ells és el millor de cadascuna de les dues ideologies. "Dépassement", que podríem traduir aquí com a "superació", i "audàcia", o sigui atreviment, serien els motors per passar pàgina d'aquest 2023. 

Macron vol deixar enrere els fracassos més recents: 24 lleis aprovades per decret, un dia a dia parlamentari de desunió i caos poc edificant i una imatge de desgast i cansament que ell no suporta donar. Més raons, doncs, perquè la solució de tot plegat sigui Gabriel Attal, que té qualitats de comunicació que ningú li discuteix i que supera el mateix president en això perquè no parla amb el to alliçonador i arrogant amb què sovint Macron s'adreça als francesos. 

Les dificultats del jove primer ministre no són poques, però dins mateix del govern els seus propis ministres, que podrien ser els seus progenitors, no li ho posaran fàcil. Tots els pesos pesants s'han quedat en el nou executiu: Gérald Darmanin, Sébastien Lecornu, Bruno Le Maire i Éric Dupond-Moretti.

El nom que destaca en les noves nominacions ministerials és la ministra de Cultura, Rachida Dati, que ja ho va ser a Justícia durant el mandat de Nicolas Sarkozy. El primer govern Attal està clarament escorat a la dreta, no hi ha paritat i prescindeix dels anomenats "traïdors", els ministres que van criticar l'aprovació de la Llei d'Immigració.  

Però pitjor ho tindrà per trobar consensos a l'Assemblea Nacional. Els Republicans, la dreta tradicional, ja ha anunciat que faran una oposició "sense pietat" i la França Insubmisa, a la seva esquerra, ha exigit que se sotmeti a una "moció de confiança" a l'Assemblea Nacional. 

Macron tampoc li ha servit un plat fred al seu delfí. El gruix de les promeses electorals més complexes de complir --aprovar la reforma de les pensions i la llei d'immigració-- ja s'ha tirat endavant. Ara queden projectes que es poden considerar menors, com la llei de l'eutanàsia, o algunes rectificacions del Consell Constitucional sobre el text migratori que encara li seran beneficioses, perquè demostraran que el plantejament inicial del govern era el correcte. 

L'economia francesa no va malament. Amb un atur del 7,4%, França aspira a tornar a ser un país de "plena ocupació". I la majoria de les mesures antiinflació els han funcionat en comparació amb la resta de la Unió Europea, malgrat el malestar dels francesos per l'encariment del cost de la vida, sobretot de l'electricitat i el cistell de la compra.

El gran repte són els Jocs Olímpics de París i la seguretat a la capital aquest estiu del 2024. Però ni tan sols això depèn exclusivament de la tasca de l'executiu i, al contrari, per poc que surtin bé, sempre acaben sent una gran medalla d'or que llueix per a tothom.