Entrem a Transnístria, el "no-país" que viu amb nostàlgia la Unió Soviètica

Ja fa ben bé una hora i mitja que el minibús ha sortit de Chisinau, la capital de Moldàvia, en direcció a Tiraspol, l'autoproclamada capital de Transnístria. Fins ara, tot són carreteres nevades i a mesura que ens apropem al punt fronterer entre ambdós territoris -o s'haurien de dir països?- només s'observen dues particularitats: el termòmetre cada vegada baixa més –gairebé arribem als 10 graus sota zero, i es nota- i les converses que ens envolten majoritàriament són en rus.

De sobte, un control enmig de la carretera amb soldats del govern de Transnístria fa frenar tots els vehicles. És la frontera d'un "no-país" que només està reconegut per tres autoproclamades repúbliques independents que, a la vegada, gaudeixen també d'un reconeixement mínim: Abkhàzia, Ossètia del Sud i l'Alt Karabakh.

I, com que Moldàvia no reconeix Transnístria, no hi ha hagut cap control fronterer per part d'agents moldaus abans de canviar de territori. Implementar un control seria reconèixer que Transnístria té algun tipus d'autonomia. Rússia, per cert, tampoc reconeix Transnístria, però, paradoxalment, sí que li dona suport, econòmicament i militarment.

Entrant a la petita oficina, mostrant el DNI i indicant quants dies durarà el viatge n'hi ha prou per aconseguir un visat de paper, com un tiquet de compra, i accedir a la República Moldava Pridnestroviana (PMR), com s'autoanomena. De fet, els seus habitants la coneixen com a Pridnestrovie, i no Transnístria. No calen més de dos minuts per entrar al que popularment es distingeix com l'últim bastió de la Unió Soviètica. Ells mai n'han volgut marxar.

Abans de submergir-nos als seus carrers, un apunt històric per entendre d'on sorgeix aquest petit "no-país": a finals del 1991, ara fa 30 anys, es va dissoldre oficialment l'URSS, i aquí aquesta desfeta causaria morts.

L'any abans, els habitants de Transnístria (russoparlants a la capital, tot i que als pobles també se sent el moldau i l'ucraïnès), que ja veien el desenllaç que s'apropava, tement ser oprimits pel nou país, Moldàvia, de llengua i tradicions majoritàriament romàniques, van declarar la seva pròpia independència.

I el 1992, mentre Barcelona celebrava els Jocs Olímpics, escalava el conflicte militar entre les forces moldaves i els separatistes locals. Els noms dels màrtirs del bàndol de Transnístria es recorden al centre de la capital i l'esforç per mantenir l'autonomia dura fins avui.

Som a finals de desembre i, mentre la premsa de tot el món es fa ressò dels 30 anys del desmantellament de la Unió Soviètica, aquí els rellotges van quedar aturats just en aquella època.

Un museu soviètic a l'aire lliure

Passejant per la part més cèntrica de Tiraspol, el carrer 25 d'Octubre, en honor a la revolució bolxevic que va instaurar el comunisme a Rússia fa poc més d'un segle, la simbologia soviètica no passa desapercebuda.

En un extrem, el Parlament, presidit per una estàtua gegant de Vladímir Lenin. I a l'altra punta, la Casa dels Sòviets, només amb un bust de Lenin. Són dos dels edificis més imponents i simbòlics, tot i que n'hi ha molts d'altres.

Transnístria, amb gairebé mig milió d'habitants (s'estima que la població ha disminuït notablement des del final de l'URSS)- té moneda pròpia, tres idiomes oficials –rus, moldau i ucraïnès- i la bandera mostra la falç i el martell propis del comunisme. No s'hi veuen turistes, però tampoc se'n veuen a Chisinau. De fet, Moldàvia es considera el país menys visitat d'Europa i Transnístria, tot i l'atractiu soviètic, tampoc és un destí massiu.

Ho sap bé Anton Dendemartxenko, un jove local que dedica el temps lliure a organitzar tours per als pocs turistes que s'apropen a descobrir Transnístria. Els ingressos que n'obté, reconeix, són un "bot salvavides" per sostenir la família.

La pregunta més òbvia, mentre descobrim racons amagats de la capital, l'hi fem a ell: per què els transnistrians, 30 anys després, segueixen vivint amb la nostàlgia de l'època soviètica? "Mentre existia la Unió Soviètica no hi havia barreres, podies anar d'un territori a l'altre sense travessar cap frontera", explica. "A més, Transnístria era de les regions més industrialitzades" i, conseqüentment, considera que s'ha vist deteriorada des de la desfeta de l'URSS.

Tanmateix, quan acaba el discurs reconeix un argument menys popular. "De vegades, el meu pare parla amb nostàlgia de l'època soviètica, però acaba concloent que abans eren joves i, per tant, només per aquest fet tot els semblava millor".  

Transnístria... Per què hauria d'interessar al món?

Només cal observar el mapa per veure per què a Rússia li pot interessar mantenir certa influència a Transnístria. Situada entre Moldàvia (que amb el nou govern prooccidental de Maia Sandu camina cap a la Unió Europea) i Ucraïna (en un moment d'escalada màxima de tensions), Transnístria assegura al gegant rus una posició privilegiada entre possibles adversaris.

A més, la BBC es feia ressò fa pocs dies que a Transnístria hi podria haver emmagatzemat l'arsenal d'armament més gran de l'exèrcit soviètic, amb fins a 20.000 tones de munició. Per alguns, un autèntic perill en cas de conflicte. Per d'altres, només un munt d'armes velles i en desús.

Sigui com sigui, ha hagut de ser el futbol el que hagi posat aquest petit territori al mapa. La victòria del Sheriff, l'equip i imperi empresarial de Transnístria que competeix a la Lliga moldava i al qual s'atribueixen activitats il·lícites com el contraban, contra el Reial Madrid a l'estadi Santiago Bernabéu (1-2) ha donat visibilitat al conflicte polític. Malgrat l'èxit, han passat uns dies i, reconeix el guia Anton Dendemartxenko, l'eufòria inicial aquí ja s'ha oblidat.