Els 5 paranys de la política covid zero xinesa que mantenen el país amb confinaments

Quan un grup de metges de l'Hospital Central de Wuhan, el desembre del 2019, van alertar de la presència del coronavirus, els comissaris del Partit Comunista ho van intentar tapar. No va ser fins a finals de gener que es va confinar la ciutat de Wuhan. I la Xina va reclamar a l'OMS que no tanqués fronteres. El món es bolcava enviant mascaretes al país que en fabricava la majoria, però que en aquell moment no en tenia prou. Com tampoc no disposava d'equips EPI suficients ni respiradors. Els governants xinesos demanaven discreció als països donants.

Dos mesos després, amb la pandèmia rampant al món i en vies de control a la Xina, Pequín va tancar les seves fronteres. Durant mesos només van poder entrar al país els xinesos residents a l'estranger. Els confinaments draconians havien portat els contagis, oficialment, a zero. Nombre de víctimes mortals irrisori per a una població de 1.400 milions d'habitants.

L'economia va remuntar i la Xina va començar a fabricar novament mascaretes i PCR per a la resta del món, a preu de mercat, o el de l'especulació del moment. Va emprendre una intensa campanya de propaganda per a cada donació de material sanitari a països pobres o no tan pobres, com Itàlia.  

En els mesos següents, els rebrots dins de la Xina es van atribuir al coronavirus arribat en productes congelats vinguts de l'estranger. Un cas únic al món en tota la pandèmia.

Mentre a fora de la Xina morien milers i milers de persones diàriament, a la República Popular el coronavirus pràcticament havia desaparegut. A Wuhan, epicentre inicial, menys d'un any després es feien macrofestes a les discoteques. A final d'any era l'única economia entre els grans que creixia, poc, però creixia.

Les vacunes xineses, tradicionals i per això desenvolupades més ràpid que les de tipus mRNA a Occident, eren ofertes sobretot als països en vies de desenvolupament sense haver estat presentades per a la seva autorització als òrgans competents de la Unió Europea o els Estats Units.

Després d'alguns mesos, només l'OMS en rebia la composició i n'autoritzava la contribució al programa Covax per fer-les arribar a països sense recursos. En cap moment hi ha hagut estudis d'efectivitat contrastats per estaments internacionals. 

A mesura que fora de la Xina s'inoculaven massivament vacunes que no tallaven el contagi però reduïen clarament la gravetat de la malaltia, la Xina utilitzava només les seves i sense gran convicció.

I aquí comencen els paranys de la covid zero.

Primer parany

Si a la Xina no hi havia pràcticament casos, per què calia vacunar-se, deien sobretot els més grans, recelosos per un passat de constants escàndols farmacèutics, mèdics i alimentaris que han acompanyat el desenvolupament de les reformes capitalistes.

En la lluita contra la covid, la Xina havia vençut al totpoderós món occidental, el que ha dominat el món el segle XX.

Dins del relat nacionalista del règim xinès, encaixava bé aturar la comercialització de la vacuna BioNTech a la República Popular. La farmacèutica alemanya –amb Pfizer a la resta del món-- havia arribat a un acord amb Fosun, un dels grans grups xinesos amb inversions, empreses i marques en multitud de sectors.

Estava previst iniciar la comercialització de la vacuna mRNA de BioNTech cap a l'estiu del 2021, però a poc a poc va anar desapareixent de l'equació. La Xina no necessitava vacunes estrangeres.

Segon parany

Amb la política de covid zero, com el seu nom indica, la Xina ha reduït a un mínim incomparable el nombre de casos positius: 300.000 en tres anys de pandèmia. És enganyós perquè només recull els simptomàtics. Pequín no compta com a casos confirmats els asimptomàtics. Poc més de 5.300 morts.

Són xifres oficials impossibles de comprovar de manera independent, però en qualsevol cas, encara que les multipliquéssim per 10 o per 100, continuarien sent irrisòries en un país de 1.400 milions d'habitants. I la població pot sospitar que no són reals, però tampoc existeix la percepció d'un percentatge de morts remotament tan alt com a Europa o els Estats Units.

Amb molt pocs casos, doncs, la immunitat de ramat és inexistent.

Tot plegat s'aguanta bé amb el país tancat i l'execució de confinaments puntuals quan reapareix el coronavirus.

Però què passa quan cal pensar a reactivar l'economia, alentida per les restriccions de moviments i els aïllaments? Com apaivagar les creixents mostres de malestar pels llargs confinaments? Com evitar la repetició dels greus dèficits logístics que van causar les protestes irades a Xangai de famílies i famílies que no els arribava menjar?

Com abandonar progressivament l'estricta política de covid zero quan és la columna vertebral de la lluita antipandèmica del règim des de fa tres anys, l'aposta personal del líder xinès, de Xi Jinping?

Tercer parany

El règim no ha explicat mai que les noves variants són més lleus. La població, poc informada sota la censura, fa tres anys que està rebent el missatge que l'única manera és reduir els casos a zero i que aquesta era l'opció bona, contra la laxitud de les democràcies liberals decadents que deixaven morir els seus avis.

Si l'argument podia ser cínic però, malgrat tot, fidel a la realitat en la primera onada, ja no serveix quan la ciutadania es posa davant la tele i veu partit rere partit del Mundial de Qatar i descobreix un món sense mascareta. Alguna cosa no quadra.

És més, no pot anar als bars a veure els partits en pantalla gran perquè està tot tancat per evitar contagis. En comparació amb la hiperactivitat habitual, hi ha moments, sobretot en dies d'alta contaminació més comuns ara a l'hivern, que l'ambient a les ciutats xineses és fantasmal i depriment; genera una sensació apocalíptica, de viure a Mórdor.

Algun dia la societat xinesa haurà d'afrontar el cost per a la salut mental dels milions i milions de persones confinades en un moment o l'altre durant setmanes o mesos. 

Quart parany

Quan bona part de la societat xinesa es pregunta cada dia més a les xarxes socials per què no es poden alleujar les mesures després de tres anys de pandèmia, una part, sovint directament afectada més directament pel confinament, acaba esclatant de ràbia contra les autoritats.

El cost per a l'economia xinesa és alt. El creixement s'ha frenat radicalment en els mesos de llargs confinaments. Però el discurs de Xi Jinping al Congrés del Partit: la Xina posa la vida de les persones per davant de l'economia. Finalment, Pequín acaba d'alliberar l'equivalent de gairebé 70.000 milions d'euros perquè els bancs prestin a les empreses i l'economia remunti.

De com afecten les restriccions a la segona economia mundial n'és un excel·lent exemple el caos a la fàbrica que produeix més iPhones al món. És la planta que l'empresa taiwanesa Foxconn té al centre de la Xina, amb uns 200.000 treballadors.

Es va confinar l'immens recinte amb els treballadors a dins perquè continuessin produint. La por al contagi i a no saber quant podia durar el confinament va fer que milers de treballadors n'escapessin. L'estratègia de pagar plusos perquè tornessin a la feina i incentius per a les noves contractacions no va funcionar perquè no es van pagar a temps i les condicions de salut dins la factoria no estaven garantides. Alguns operaris denunciaven que se'ls barrejava amb positius. Les demandes dels treballadors van acabar sent durament reprimides per la policia.

Cinquè parany

En el seu relat de rivalitat amb Occident, la Xina ofereix estabilitat i eficiència en detriment de drets i llibertats. Aquesta estabilitat i eficiència les garanteix l'alta capacitat d'organització d'una maquinària perfecta de transmissió i execució de les polítiques: el Partit Comunista, que impregna tots els sectors i estaments de la societat xinesa.

El cas de Foxconn i els despropòsits en l'excés de zel de molts funcionaris en l'aplicació de la covid zero estan posant en dubte l'eficàcia del sistema. Si la ciutadania no es rebel·lava contra el règim perquè aquest li garantia una bona vida, la covid zero li està robant.

El somni xinès del pis propi i una vida sense complicacions s'ha convertit en el malson del confinament a casa, convertida en presó. Una vida sense moviments, totalment coartats per la successió de codis QR i restriccions de viatge.

El sistema podia tenir sentit al principi, però després de tres anys cada cop menys gent entén per què ha de morir una criatura que ha inhalat fum senzillament perquè per culpa del confinament no arriba a temps a l'hospital.

També la mort d'una desena de persones en un incendi perquè les tanques del confinament impedeixen als bombers arribar a temps.

Per què en tres anys s'ha invertit en construir desenes de milers de centres de quarantena a totes les ciutats en comptes d'invertir en hospitals i UCI?

Per què no s'ha accelerat el desenvolupament de vacunes més efectives i s'ha protegit els vulnerables? 

Prioritzar les quarantenes i els confinaments ha estat la decisió del règim xinès, basada en el principi que la Xina, amb una població de 1.400 milions d'habitants, a l'espera de vacunes millors, no podia assumir un percentatge de morts com els que es van donar a Europa o els Estats Units.

Si al principi de la pandèmia la Xina va jugar hàbilment les seves cartes i tot i ser l'origen del coronavirus es va presentar al món com l'únic país capaç d'aturar-lo, ara es troba sola, atrapada en els seus propis paranys, mentides o mitges veritats, enfront d'un món que s'ha recuperat. Li queda la censura per maquillar-ho, però ha de mesurar fins a on pot mantenir una política cada dia més impopular i que li està restant al Partit Comunista el prestigi que a ulls de molts xinesos i xineses havia adquirit donant-los una bona vida.