El reconeixement de l'estat palestí, una qüestió a resoldre (Reuters/Bonnie Cash)
ANÀLISI

139 països reconeixen la sobirania de Palestina, un gest perfectament inútil

Ni els Estats Units ni el gruix de països de la Unió Europea reconeixen l'estat palestí

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto47

Nicolás Valle

Periodista de la secció d'Internacional de TV3

@NicolasValle

Les diplomàcies d'Espanya i Israel han xocat aquests darrers dies al voltant de la postura del govern de Madrid respecte a l'ofensiva de càstig sobre Gaza. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va expressar la possibilitat de reconèixer Palestina com a estat sobirà durant el seu darrer viatge a Israel, unes paraules que el govern d'unitat jueu va considerar una gosadia inacceptable.

La Moncloa insisteix en la "solució dels dos Estats" -Israel i Palestina-. Però no és una idea patrimonial de Madrid. De fet, és l'expressada per la majoria de les cancelleries occidentals, inclosa la Casa Blanca de Joe Biden, el més fidel aliat de l'estat jueu.

És una vella demanda que ha naufragat una vegada i una altra, bàsicament per tres motius: la incapacitat de trobar una solució per la sobirania de Jerusalem, el dret al retorn dels més de 3 milions palestins i el projecte colonitzador de l'extrema dreta israeliana a Cisjordània.

El reconeixement de Palestina no és un tabú a escala internacional: 139 països (en el mapa, pintats de groc) ja reconeixen la sobirania dels palestins.

Una altra cosa és que serveixi d'alguna cosa que gairebé tres quartes parts de les nacions del globus reconeguin l'existència de l'estat palestí si no ho fan potències tan decisives com els Estats Units ni el gruix dels membres de la Unió Europea: només ho fan 9 països: Malta, Suècia, Polònia, Bulgària, Txèquia, Eslovàquia, Xipre, Polònia i Hongria.


L'origen del conflicte

La resolució de l'Assemblea General de les Nacions Unides de novembre de 1947 va recomanar la partició del territori de la Palestina que aleshores es trobava encara sota el mandat britànic en dos Estats: un d'israelià (habitat majoritàriament per jueus) i un altre de palestí (habitat majoritàriament per àrabs cristians i musulmans), amb Jerusalem com a capital administrada internacionalment.

Israel va declarar la seva independència un any després i, com és ben sabut, els països àrabs no la van reconèixer. Va ser l'inici de la primera guerra araboisraeliana que va desembocar en una recomposició del pla de l'ONU original, una neteja ètnica de palestins i un conflicte que perdura set dècades després.

L'històric retorn a Palestina del president de l'OAP Yasser Arafat va permetre el primer acord bilateral entre els dos bàndols, fracassat posteriorment per la deriva ultradretana dels governs israelians posteriors.

Als palestins de poc els ha servit la seva sol·licitud de reconeixement internacional, ja que no han pogut exercir cap control del territori sobre el qual reclama sobirania. El màxim que ha aconseguit en aquestes dècades de conflicte ha estat establir l'anomenada Administració Nacional Palestina en virtut dels Acords d'Oslo (1993) per exercir una limitada gestió sobre part dels territoris de Cisjordània i Gaza. L'arribada al poder a Gaza per part de Hamas fa que els palestins, de facto, estiguin sotmesos a dues administracions diferents.

La destrucció gairebé apocalíptica que està infligint l'exèrcit israelià a Gaza i la voracitat colonitzadora dels moviments sionistes més ultres a Cisjordània fan que cada minut que passa la sobirania dels palestins es vagi reduint mentre esperen que les potències occidentals decideixin el moment oportú per fer el pas que fa 70 anys que triga: el reconeixement d'un estat lliure i sobirà anomenat Palestina.

 

ARXIVAT A:
Unió EuropeaPalestinaGazaIsrael envaeix Gaza
Anar al contingut